Què és el Zen?

zen

La paraula zen significa meditació silenciosa (en japonès: zen; en xinès: ch’an; en sànscrit: dhyana).

Defineix una de les principals escoles del Budisme Mahayana del Japó (escola zen Soto), que privilegia la pràctica de la meditació asseguda, que remunta a l’experiència del Buda Shakyamuni, el qual, fa dos mil cinc-cents anys, va fer realitat el Despertar.

Aquesta pràctica conté l’essència del seu ensenyament, el missatge del qual té un caràcter universal. La pràctica consisteix essencialment a “només seure”, “simplement seure”, de cara a la paret, i s’anomena zazen, o shikantaza. No recolza sobre cap dogma, ni cap ideologia. Per comprendre el zen, no n’hi ha prou amb conèixer només els textos. El zen proposa una pràctica-realització, zazen, que obre l’accés directe al coneixement íntim d’un mateix.

Aquesta pràctica ens ha estat transmesa per generacions de patriarques i mestres, de mestre a deixeble, de persona a persona.

Fou així com el monjo indi Bodhidharma va importar la pràctica de la meditació zen a la Xina, en el segle V de la nostra era. Després, en el segle XIII, el zen Soto va arribar al Japó, introduït per Eihei Dogen. El 1967, Taisen Deshimaru va anar a França per estendre la pràctica del zen, tal com li havia demanat el seu mestre Kodo Sawaki, al final de la seva vida. Si posem la nostra força i la nostra energia en aquesta pràctica, el zen deixa la seva empremta en tots els moments de la nostra vida. Zazen és l’aprenentatge d’una saviesa que s’expressa a cada instant, en respirar, caminar, dormir, menjar, treballar, pensar, i viure en harmonia amb els altres i amb l’entorn.

Si realment desitgeu comprendre què és el zen, apagueu el vostre ordinador!

Agafeu un coixí d’uns 20 o 30 cm de gruix, poseu-lo a un metre de la paret de la vostra habitació, i asseieu-vos-hi damunt, girats de cara a la paret.

Poseu les cames creuades davant vostre, de manera que els genolls pressionin sobre el terra, el millor és que el peu dret estigui sobre la cuixa esquerra, i el peu esquerre amb el cantell contra el coixí. També podeu posar el peu esquerre sobre la cuixa dreta. A continuació, poseu la mà esquerra sobre la mà dreta, els palmells oberts mirant cap amunt, les puntes dels polzes s’uneixen i formen, amb els índexs, una bella forma oval. Els polzes estan horitzontals, el cantell de les mans està situat en contacte amb el baix ventre. A partir d’aquí, estireu la columna vertebral i estireu la nuca, com si volguéssiu empènyer el cel amb la coroneta. Entreu la barbeta. El nas ha d’estar en la vertical del melic, les orelles al mateix pla que les espatlles, i la mirada posada un metre davant vostre, sobre el terra.

Aleshores, quan us sentiu ben estables en la postura, poseu l’atenció en la respiració. Observeu la inspiració quan es produeix. Estigueu atents a la sensació de l’aire que passa pels narius. Sense retenir l’aire que heu inspirat, comenceu a expirar lentament, i deixeu que l’expiració baixi per sota el melic, i arribi fins al final.

Quedeu-vos així tranquil·lament asseguts, sense pensar en res d’especial. No intenteu posar la ment en blanc. Tan bon punt heu pres consciència dels pensaments durant un instant, deixeu-los passar, i torneu l’atenció a la postura del cos i a la respiració. D’aquesta manera, la vostra ment és perfectament conscient del que passa, però no s’estanca en res, i es manté disponible per acollir la novetat de cada instant, sense deixar-se endur pels pensaments. És el que el Mestre Dogen anomenava hishiryo: deixar que els pensaments sorgeixin del no-pensament, i hi tornin per desaparèixer.

L’essència del zen és aquí, en aquesta pràctica de shikantaza, per la qual ens concentrem en estar asseguts, en respirar amb una ment mushotoku, és a dir, en ser sense desig d’esperit personal, sense finalitat, sense escollir, ni rebutjar.

Aquesta pràctica és zazen.

Viure una vida no separada dels altres, ni de l’univers.

En el zen, l’ideal i la realitat no estan separats. Són com el vers i el revers d’un mateix full de paper. L’ideal es fa realitat en la vida quotidiana. El zen no recomana aïllar-se del món, sinó tot al contrari, practicar amb els altres i ser actiu en el món del treball. A la feina, l’esperit del zen és l’amor per la feina ben feta, la concentració aquí i ara en la tasca que estiguem realitzant, tan bé com puguem, sense egoisme; el resultat ens serà donat de més a més. També és així el samu, el treball manual efectuat en els dojos i temples zen, amb respecte pel medi, i com un servei ofert a la col·lectivitat.

La vida quotidiana és la Via de Buda. El zen no és una moral. No és ni moral, ni immoral. La pràctica de zazen ens permet trobar dins nostre la font dels preceptes, quan despertem a la realitat de mujo -la impermanència- i de la interdependència de totes les coses. Per exemple, no matar no significa només no acabar amb la vida d’algú, cosa que seria com matar-se un mateix, sinó que també és continuar la vida de Buda, continuar practicant zazen. No robar vol dir no agafar el que no ens pertany, ja que res ens pertany definitivament: hem arribat nuus a aquesta terra, i no ens endurem res a la nostra tomba. Durant zazen, la ment i els objectes són un. No hi ha res a seguir, res a robar, res a rebutjar, tampoc. No mentir és veure’ns tal com som, sense il·lusionar-nos, i sense il·lusionar els altres. No cobejar és tenir poc desig, ja que els objectes de desig no paren d’escapar.

La percepció de la nostra solidaritat amb l’univers és la font espiritual d’una ecologia veritable. La pràctica de zazen redueix l’estat de frustració i d’agressivitat, i allibera de la il·lusió de l’ego, causes de violència. L’esperit de compassió augmenta. El bodhisattva, en practicar zazen, comprèn el sofriment de tots els éssers sensibles. Evita crear sofriment i ajuda a resoldre’l.

En zazen es compleix el desig espiritual més elevat: trobar la pau interior i la unitat amb tot el cosmos.

 

Imprimeix Correu-e