Els dotze innen

Teisho de Roland Yuno Rech al temple de La Gendronnière, agost de 2005

La coproducció condicionada és una altra manera de comprendre el sofriment, les causes del sofriment, la manera de posar-hi remei i el nirvana, o sigui allò que és la cessació del sofriment. En el Mahayana s’insisteix molt en aquest darrer punt. En general, en el budisme dels orígens, els monjos es concentraven en l’estudi de les Quatre Nobles Veritats i de l’Òctuple Camí. Amb el desenvolupament del Gran Vehicle, cinc segles més tard, va ser més utilitzada l’explicació de la realitat de la vida, a través de l’ensenyament de la coproducció condicionada, com una veritat relativa, que explica tant el procés del karma i de la transmigració en els sis móns -els sis camins de sofriment-, com també la possible alliberació.

12innen1

Amb el Mahayana, i sobretot amb Nagarjuna, la coproducció condicionada esdevé la base d’una concepció més profunda de la realitat, que s’anomena “realitat profunda” o “absoluta”, tot i que aquesta darrera paraula no té realment sentit. En qualsevol cas, esdevé el fonament d’una nova comprensió de la vacuïtat, i per tant, de l’alliberació.

Voldria insistir en el fet següent: encara que amb l’evolució de la comprensió del Dharma, s’ha atribuït un valor més alt a alguns aspectes en funció de l’època, això no significa que hagin existit ensenyaments amagats de Buda, que la seva manera d’ensenyar hagi estat superficial al principi, per als deixebles poc profunds, i que els ensenyaments profunds del Gran Vehicle hagin estat redescoberts cinc segles més tard. Shakyamuni va dir abans de morir: “No he deixat res amagat.” El Dharma ha estat transmès en la seva totalitat des del principi. És el que veurem amb l’ensenyament d’aquestes dotze causes interdependents.

Les Quatre Nobles Veritats expliquen la vida de transmigració d’una manera una mica estàtica: el sofriment, que està descrit amb tota mena de detalls, les causes del sofriment, és a dir, essencialment, la ignorància, l’odi i el desig (els Tres Verins), la possibilitat d’alliberar-se’n, que s’anomena nirvana i la Via dels vuit camins. Però des de l’origen, la mateixa nit del seu despertar, Buda va tenir una altra visió d’allò que ell anomenà la Via del mig, situada entre l’ascesi extrema i la complaença en la satisfacció dels sentits. Aquesta Via del mig s’expressa a través de l’Òctuple Camí. Però també és la Via del mig entre dos extrems, l’existència i la no existència. La coproducció condicionada permet comprendre aquesta Via del mig.

Aquella nit del despertar, Buda es va preguntar: d’on provenen la vellesa i la mort? D’on prové el fet d’haver de morir? Quina n’és la causa? És a dir, es va remuntar fins a l’acte del naixement. La causa de la mort és el naixement. Si no hi ha naixement, no hi ha mort. Diem que fer realitat el despertar, és fer realitat el no-nascut, el no-naixement i, evidentment, la no-mort. A continuació, es va preguntar què és el que provoca el naixement. El naixement prové d’una voluntat d’esdevenir, de continuar existint. Va recular així fins a la ignorància. Per motius pedagògics, ho va exposar en sentit invers. Per explicar com passa de l’origen al cor del seu ensenyament, sense necessitat del Mahayana i Nagarjuna, parlarem del Sutra Acela, en què un asceta, anomenat Kashyapa, li fa una pregunta, mentre ell està fent la seva ronda de petició d’almoines.

La pregunta de Kashyapa, que també és la nostra, és la següent: el sofriment de l’individu, l’ha creat ell mateix? Som nosaltres la causa del nostre sofriment? A vegades pensem que la llei del karma vol dir que nosaltres som responsables dels nostres sofriments. Això no és la Via del mig. Buda respon: “No, l’individu no és la causa del seu sofriment.” L’asceta pregunta: “Sofrim a causa d’algú altre?” Shakyamuni respon: “No, no és algú altre la causa del nostre sofriment.” “El sofriment apareix per casualitat?”, pregunta l’asceta. Buda respon: “No, no és per casualitat.” L’asceta pregunta: “Si no apareix per causa d’un mateix, ni per causa d’un altre, ni per casualitat, voleu dir que el sofriment és inexistent?” I Shakyamuni respon: “No és això el que vull dir.” L’asceta, envaït pel dubte, pregunta aleshores: “És que potser ignoreu què és el sofriment?” Buda respon: “No, no és que no conegui què és el sofriment.” L’asceta insisteix, durant tota la ronda de les almoines, i Buda decideix donar-li algunes explicacions, i li diu: “Si creus que el sofriment de l’individu està creat per ell mateix, comets l’error de creure que l’individu és etern, ja que estàs dient que és el mateix individu que crea un karma i que en rep el fruit. Això no és la Via que jo ensenyo, perquè creure en l’eternitat d’un individu és un extremisme. Si creus que el sofriment està causat per algú altre, t’està ofuscant el nihilisme”.

Per a Shakyamuni, la tesi del pecat original seria una teoria nihilista. Adam i Eva van cometre una falta en un passat llunyà, i nosaltres en patim ara les conseqüències. Això significaria que un individu pot cometre alguna acció, i després desaparèixer sense haver rebut mai les conseqüències d’aquella acció. Per a Buda, és una tesi nihilista que desemboca en la negació de la responsabilitat i de la causalitat kàrmica. No són, doncs, ni el mateix individu, ni algú altre, la causa del sofriment; i això porta Shakyamuni a ensenyar que la causa del sofriment és la coproducció condicionada: les formacions mentals es produeixen condicionades per la ignorància, etc.

És la roda de les Dotze Causes Interdependents.

Nosaltres ho anomenem “coproducció condicionada”, en sànscrit, pratitya-samutpada. En japonès, tal com ho diu el Mestre Deshimaru en els seus comentaris de l’Hannya Shingyo, els dotze innen o junieng i.

El punt de partida tradicional, l’origen de la transmigració o samsara, és la ignorància. De fet, no som “dins” el samsara, sinó que la nostra existència condicionada “és” el samsara. El fet mateix d’existir, sotmesos a aquestes causes i condicions que descriuré, és el samsara. En aquesta existència travessem els sis estats: el sofriment infernal; el sofriment  famolenc, quan ens envaeix l’avidesa; l’estat animal, dominat per la ignorància i els instints; l’estat humà; l’estat d’asura, de les divinitats combatents (o titans), que representen el nostre esperit competitiu, d’obtenció de poder i posició; i l’estat de deva, estat de felicitat, de beatitud, que ens pot fer pensar que hem obtingut el satori, però que en realitat és un estat condicionat, impermanent, i que serà causa de sofriment quan s’acabi. Passem per aquests sis estats, ja sigui en el transcurs d’un zazen, d’una vida, o d’un cicle infinit de vides i de morts, encadenant-se els uns als altres, en funció de la llei del karma.

Comencem per la ignorància, de la qual el Mestre Deshimaru deia que significa no conèixer-se un mateix en profunditat. Per a Shakyamuni vol dir no haver entès les Quatre Nobles Veritats, ni el Dharma, ni aquest procés que us estic explicant ara. El fet de no comprendre ens empeny a actuar, són els samskara, els impulsos i motivacions per actuar, voluntats i impulsos no clarificats per la saviesa, sinó condicionats per les produccions de la ignorància, és a dir, l’avidesa i l’odi. Les nostres accions produiran un karma dolorós en aquesta vida, i sobretot ens projectaran en la dinàmica de continuar existint en el samsara.

Això condiciona la consciència. Situem-nos en un cicle de renaixement: en una vida determinada, la consciència, influenciada pel karma, produeix una consciència de renaixement, l’última consciència abans de morir, que condiciona el desig de renéixer i produeix una energia, una dinàmica que empeny a renéixer en cos i esperit. En la tradició índia, el naixement no només està condicionat per l’encontre d’un espermatozou i un òvul, sinó també per la consciència de renaixement. Hi ha, doncs, tres “persones” en el moment del naixement. La consciència de renaixement permet la concepció d’un nou cos i esperit, anomenat namarupa, que són els cinc skandha que formen “l’individu”. El cos és rupa (o shiki, en japonès), que és el primer skandha. Nama és de l’ordre del mental: sensacions, percepcions, impulsos d’actuar (samskara), fabricacions mentals i consciència.

A partir d’aquest moment neix un nou individu. En contacte amb el món exterior es desenvolupen els sis dominis dels sentits, que per al seu funcionament depenen dels sis òrgans dels sentits, ulls, nas, orelles, boca, tacte, i la consciència, considerada com un òrgan dels sentits. Per a que funcionin fa falta la presència d’objectes visuals, auditius, etc., però també la consciència lligada a aquests òrgans dels sentits. És la gènesi d’un individu, a partir del nadó en contacte amb el món exterior, a través dels seus òrgans dels sentits, i de la seva consciència que es desenvolupa.

Les sensacions estan produïdes, i són de dos tipus, l’un correspon a les percepcions o sensacions cognitives, que ens permeten reconèixer objectes, sense intervenció de l’emoció. Després vénen les sensacions afectives, que ens permeten apreciar les qualitats dels objectes: bo, dolent, m’agrada, no m’agrada, o bé neutre.

Les sensacions provoquen el desig. Si la sensació és agradable, la volem perpetuar o renovar. Un got de vi és bo, un altre got, i després l’ampolla sencera, calen diners per continuar! La vida sovint està basada en això: tastar amb plaer, després aconseguir l’objecte que proporciona aquest plaer, i després llançar-se a la tasca que ens assegurarà la seva possessió; això condiciona l’avidesa, l’aferrament, etc. Inversament, el desig pot ser un desig de rebuig del que ens és desagradable: rebutjar, eliminar l’altre que ens molesta. El desig provoca l’aferrament i l’angoixa, la por de perdre l’objecte -la parella, per exemple-, i això provoca ansietat i gelosia.

Desig i aferrament produeixen el desig de continuar existint en aquest món, per poder fruir del que ens dóna plaer. Com que la vida és tan curta, ens projectem amb una energia molt forta cap a una existència futura: continuar existint, tornar a ser.

En el budisme és difícil explicar el renaixement sense l’existència d’un jo permanent que transmigra. Diem que és l’energia d’aquesta consciència que, sense ser res fix, és en el procés de voler tornar a ser, provocant així de nou el naixement, la vellesa i la mort. Aquesta nova existència, impermanent, subjecte a les frustracions i a les malalties, acaba efectivament en la vellesa i la mort.

A partir d’aquí, veiem perfectament que l’existència humana és altament impermanent; que un individu només és la combinació dels cinc agregats, namarupa, condicionats per la ignorància, etc. Al mateix temps, si comprenem aquest procés, podem veure la possibilitat de posar-hi fi. I per a fer-ho, l’ensenyament de Buda indica per començar dos punts sensibles: la ignorància i el desig, les quals comporten l’odi.

Si considerem les baules d’aquesta cadena, que ens encadenen a un cicle, la millor manera de sortir-nos-en és trencant una d’aquestes baules, ja sigui despertant de la nostra ignorància (la millor manera), ja sigui, com els ascetes, intentant vèncer els desigs. Però no podem viure realment sense desigs, si no n’hem comprès la vacuïtat, si no hem fet realitat la no dualitat amb tots els objectes, per finalment resoldre la ignorància. És a aquest nivell que el Dharma de Buda treballa per ajudar els homes a alliberar-se del sofriment.

Tot això és la dimensió relativa. En el món dels fenòmens això funciona així. Podríem elaborar una altra explicació, per exemple una explicació científica –neurofisiològica- que explica com es produeix l’esdevenir d’un ésser humà. És remarcable que aquesta temptativa de comprensió, d’una llei que explica l’esdevenir, nasqués cinc segles abans de Jesucrist. No és pas un mite, una creença, sinó veritablement una llei que pot descompondre’s i funcionar com una causalitat. La visió de Shakyamuni, que va concebre i ensenyar això, fou una visió del nostre propi funcionament extremadament moderna.

Aquesta visió és represa més tard, per exemple, per Nagarjuna i, en general, per tots els grans mestres del Mahayana, per donar a entendre que tot el que existeix, en tant que éssers sensibles, d’éssers que són en el samsara, és resultat de causes i condicions, i no existeix per si sol. Cap ésser té substància pròpia. És una altra manera de demostrar l’error que constitueix la creença en un ego substancial i permanent, en un jo. L’únic que hi ha és un flux d’encadenaments de causes i de condicions. Aquesta Via del Mig,  de què parla abundantment Nagarjuna, ja va ser expressada per Buda, que va dir que aquest ensenyament significa que l’individu no és ni etern, ni destinat a anihilar-se, sinó un flux que s’escola com un torrent.

Pel que fa a Nagarjuna, va viure entre els segles II i III d. C., set o vuit segles després de Buda Shakyamuni. Era alhora un monjo i un pensador profund, que considerava -com altres pensadors del Mahayana-, que el poder alliberador de l’ensenyament de Shakyamuni s’estava distorsionant perillosament, per culpa de les elaboracions teòriques dels pensadors de l’Abhidharma. Al llarg dels segles, aquests pensadors havien intentat sistematitzar l’ensenyament de Buda, les seves intuïcions i les seves ensenyances; per acabar donant una descripció de la realitat, que tendia a fer creure, malgrat l’ensenyament fonamental de la vacuïtat, que a la base de la realitat amb què ens trobem, existeixen elements que tenen naturalesa pròpia. Els pensadors de l’Abhidharma van anomenar aquests elements els dharma, espècie de maons constitutius de l’edifici de l’existència. I encara que pretenien admetre que aquests dharma no són permanents, sí que els atorgaven una naturalesa permanent. Per exemple, el foc posseeix la naturalesa pròpia de cremar, el seu svabhava. O bé, l’aigua té la naturalesa de ser humida i de poder regar, etc. Van arribar a assenyalar setanta-quatre dharma. Amb una descripció així, estaven negant la interdependència i la vacuïtat, i estaven reconstruint entitats amb naturalesa pròpia. Va originar-se tal elucubració teòrica que, segons Nagarjuna, la possibilitat d’alliberar-se i de despertar seguint l’ensenyament de Buda quedava seriosament amenaçada.

Nagarjuna va escriure un poema en vers, el Madhyamika-karika, traduït per “Estances del Mig”, o “Poemes del Mig”. No m’entretindré en els vint-i-set capítols de les Estances, en les quals Nagarjuna aborda tots els grans temes del Dharma de Buda: l’ego, el temps, el camí, el nirvana, etc., però sí en el començament, en les estances dedicades a Shakyamuni Buda. Aquestes estances són com un tro. Diuen:

“Sense res que s’acabi o es produeixi, sense res que es fongui o sigui etern, sense unitat ni diversitat, sense arribada ni partida, així és la coproducció condicionada.”

La veritat profunda és que res s’acaba, ni res ha estat mai creat, tan sols hi ha un encadenament de causes i condicions, i per tant, cap de les baules de la cadena té substància pròpia, sinó que és causada per la precedent, tot i que la precedent també està influenciada per la que la segueix. Per exemple, la ignorància condiciona la tendència a actuar, però aquesta tendència a actuar també fa créixer la ignorància, i el mateix passa amb cada una de les anelles, o baules. Nagarjuna afegeix: “És la coproducció condicionada dels mots i de les coses. És la pacificació beneïda. Aquell qui ens ho ha ensenyat, el Perfecte Despert, és el millor instructor, que jo saludo.” Per a Nagarjuna, és el cor del Dharma de Buda, que en el curs de les estances següents, s’esforça a detallar i desenvolupar. Però per a comprendre les coses d’aquesta manera, cal admetre el que explica en el capítol vint-i-quatre, en relació amb les Quatre Nobles Veritats. Allí respon als teòrics de l’Abhidharma, en un diàleg imaginari, en què sense elaborar cap tesi pròpia, desmunta i tira per terra llurs teories. Al final, també acaba carregant-se completament la coproducció condicionada.

Al capítol u diu: “Donat que tota cosa és condicionada, res existeix per si mateix i, per tant, res pot condicionar cap altra cosa, sigui el que sigui. Parlar de condicions no té sentit.”

Això pot semblar un sofisme, una paradoxa. Però hem de comprendre que el que està combatent Nagarjuna no és la via dels fenòmens en què vivim, sinó les concepcions que ens fem de la vida, concepcions que incrementen la ignorància i ens impedeixen fer realitat el despertar.

En el capítol vint-i-cinc, fa parlar els seus adversaris:

“Amb la vostra teoria, i especialment amb l’afirmació de la vacuïtat universal, ja no hi ha lloc per a les Quatre Nobles Veritats.”

És el que es diu a l’Hannya Shingyo: en ku ja no hi ha els cinc agregats, ni les Quatre Noble Veritats, ni el sofriment, ni la cessació del sofriment, ni l’extinció, ni el nirvana. Es neguen totes les concepcions.

Aleshores imagina que els seus adversaris li diuen:

“Sou un nihilista, negueu el Dharma de Buda, vós sou perillós.”

I ell respon:

“No, sou vosaltres que no compreneu el sentit de la vacuïtat. Per comprendre la vacuïtat, en el sentit que jo l’utilitzo, heu de considerar que hi ha dues veritats. Una veritat convencional, en la qual tothom està d’acord en la vida quotidiana, i una veritat última, que descobrim sota la superfície de les coses.”

Tots els dharma són condicionats i sense substància, aquest pensament de ku, evocat en l’Hannya Shingyo, només és pertinent des del punt de vista profund. Per exemple, amb la mirada que fem sobre les coses durant zazen. Això no impedeix que aquesta realitat de ku coexisteixi amb shiki, els fenòmens. I Nagarjuna, com l’Hannya Shingyo, no nega l’existència dels fenòmens, només en nega la solidesa, la substància, i els veu com fluxos d’interdependència.

Nagarjuna capgira la crítica dels seus adversaris que li diuen que està destruint el Dharma de Buda, i els replica:

“Sou vosaltres els destructors del Dharma de Buda. Ja que si no admeteu la vacuïtat, els dotze innen, les causes interdependents (per a ell, és exactament el mateix la vacuïtat, que el fet que tot el que existeix està condicionat, és a dir que no té substància, està buit de substància), aleshores creieu que els éssers i les coses existeixen per si mateixos, de manera substancial. Per exemple, creieu que el sofriment existeix per si mateix, que no té causa.”

És el principi del Sutra Acela, el sofriment no és causat per res. No essent causat per res, és indestructible. De manera que no hi hauria mai cap mitjà per alliberar-se’n. Igual passa amb l’ego. No es podria esperar cap progrés en un món de substàncies, cap alliberació es podria esperar en un món sense vacuïtat, un món on tot seria com fix, congelat dins de substàncies. Això es correspon una mica amb el que Kodo Sawaki anomenava “el món de l’ego”, que comparava amb el món sota zero graus, amb l’aigua glaçada, on tot s’enganxa al gel. En aquest món, res es podria transformar, hi seríem completament anquilosats, encallats. He passat conscientment de la noció de veritat absoluta, essencial, a l’experiència concreta d’estar coagulat, però es tracta del mateix fenomen. Si el sofriment existís per ell mateix, l’ego existiria per ell mateix, i no estaria condicionat, ni podria cessar, ni transformar-se, ni mai es podria fer realitat cap alliberació.

Això és el que diu Nagarjuna. No es tracta de destruir gratuïtament unes concepcions, per afirmar-ne unes altres. No afirma res, però intenta eliminar totes les il·lusions intel·lectuals dels seus adversaris, que feien perdre al Dharma el seu poder alliberador. No feia altra cosa que predicar un retorn als orígens. Igual que Buda, que amb el seu bol contestava a aquell asceta que corria darrere d’ell preguntant-li sobre l’origen del sofriment. En poques paraules, en pocs minuts, li va exposar els principis de base de la producció condicionada i de la possibilitat d’alliberar-se.

Per acabar, vull recordar una altra cosa. A les Estances, Nagarjuna diu: “La coproducció condicionada dels mots i de les coses, la pacificació beneïda.” Parla dels mots i de les coses. De fet, ataca més els mots que les coses. Nagarjuna no va negar mai l’existència del cos, del nas, dels fenòmens. El que va negar eren les idees falses que hom se’n fa. Les persones apassionades pel Madhyamika tenen la impressió que Nagarjuna va descobrir quelcom fantàstic, que és un revolucionari. Però, de fet, no va fer més que redescobrir el que Buda havia dit en termes ben simples: quan això és, allò és.

M’agradaria citar ara el Sutra més llarg del Majjhima Nikaya, el primer, el Sutra Mula-paryaya. Aquest títol ha estat traduït per Causa Original, a parer meu de manera errònia, perquè per a Buda, en la seva visió de la realitat, no hi ha causa original. Creure que existeix una causa original suposa perdre el fil de l’ensenyament de Buda. Més aviat es podria traduir per “l’arrel de totes les il·lusions”, a condició de considerar que l’arrel en si mateixa és condicionada, no és l’origen. Aquest sermó va ser pronunciat davant cinc-cents brahmans que acabaven de convertir-se al budisme, i, en tant que erudits, se sentien molt orgullosos dels seus coneixements, i creien haver comprès el Dharma de Buda, d’una manera que el mateix Buda considerava com una comprensió a partir de paraules, massa intel·lectual.

En aquest sermó distingeix tres tipus de persones. L’ésser humà ordinari, que està en la il·lusió, que no està instruït pel Dharma, i que en percebre la terra, anomena la terra, i es posa a pensar en la terra. A partir d’aquí, s’identifica amb la terra, eventualment pensarà que aquesta terra és seva, es divertirà amb la terra. Dit d’altra manera, a partir d’una percepció de la terra, i del fet d’anomenar-la, en fa una noció, que esdevé el punt de partida de tot un procés de desig, d’aferrament. Per què fa això l’home ordinari? A causa de la seva ignorància, diu Buda. A continuació enumera tots els elements de la realitat, com una lletania. Pensa en l’aigua com a aigua, s’identifica amb l’aigua, desitja l’aigua, vol apropiar-se’n, etc. L’aigua, el foc, tots els elements, totes les categories d’éssers, de conceptes, la unitat, la multiplicitat, la totalitat, totes les construccions mentals, tot allò que concep la ment humana esdevé objecte d’aferrament, d’identificació, de desig. I finalment, arriba al nirvana. Per a ell és exactament el mateix procés. Aquest individu que erra en la il·lusió, utilitza el concepte de nirvana, s’hi aferra, el desitja, vol apropiar-se’n. Per què? A causa de la seva ignorància. No hem d’esperar al budisme Mahayana, doncs, per trobar la denúncia a l’aferrament al nirvana. Shakyamuni el va denunciar des del principi, com un aferrament lligat a la ignorància, cosa que impedia, evidentment l’alliberació veritable.

La segona categoria d’individus està formada per persones que s’esforcen a no pensar així. En el Zen, podríem parlar de persones que practiquen de manera progressiva. Podem recordar les burles adreçades a Jinshu, que volia netejar el mirall de les impureses de les seves il·lusions, creient encara en la realitat d’aquestes il·lusions i esforçant-se a no aferrar-s’hi. Una persona així passa revista a tots els aspectes de la realitat, inclòs el nirvana, esforçant-se a no aferrar-s’hi. Per què? A causa de la seva ignorància.

El tercer personatge en aquest sutra és el despert, l’arhat. Aquest despert no pensa, no s’esforça a no pensar, no pensa en termes de terra, aigua, aire, foc i nirvana. Altrament dit, no crea construccions mentals, els samskara, que fan desitjar, actuar, etc. Per què? Perquè s’ha alliberat de l’avidesa, de l’odi i de la ignorància. Sobretot de la ignorància. Ha comprès tots els mecanismes de les seves fabricacions mentals, per tant no té necessitat d’esforçar-se a pensar en aquests termes; simplement, no pensa així. Els mestres zen, en l’avenir, han guiat els seus deixebles a fer realitat això, desenvolupant una altra manera de pensar: hishiryo en el Zen, el pensament més enllà del pensament conceptual, més enllà de l’aferrament a les fabricacions mentals, més enllà de tota temptativa de tancar la realitat en un sistema, sigui el sistema que sigui, aquest mateix sistema inclòs, que és encara relatiu, que és també una manera condicionada d’explicar-ho.

 

 

Etiquetes: Roland Yuno Rech

Imprimeix Correu electrònic

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline