Zen, retornar a la font de l'esperit religiós

Zen, tornar a la font de l’esperit religiós

Teisho de Roland Yuno Rech, durant les cerimònies de la Gendronnière per commemorar el 30è aniversari de la mort del Mestre Taisen Deshimaru, l’abril de 2012

Quan vam decidir preparar la commemoració dels trenta anys de la mort del Mestre Deshimaru, vaig estar pensant en la frase que ell va dir en arribar a França: “No he vingut a Europa a portar una nova religió, sinó una pràctica, la pràctica de zazen, que ajudarà els europeus a retrobar la font de l’esperit religiós.”

Fa trenta anys que els seus deixebles més pròxims continuen transmetent aquesta pràctica, i es preocupen, la majoria d’ells, per preservar l’essència profundament religiosa, malgrat les nombroses opinions negatives que molta gent, sobretot a França, té contra les religions.

Diem “esperit religiós”, i no “religió”, perquè aquesta paraula té connotacions negatives, a causa dels errors i els crims comesos en nom de les religions. Moltes persones no es fien de les religions, consideren que a vegades són massa dogmàtiques, endurides, formalistes, aferrades als rituals i als dogmes, i paràsites dels llocs de poder.

Posar remei a aquesta desviació pot ser l’aportació del Zen a la crisi de la nostra civilització. I això implica comprendre com és que aquesta desviació ha estat possible. Al meu entendre, les causes són diverses:

Una és la violència, que sovint es produeix quan els polítics controlen els religiosos. Ara bé, un religiós només pot ser segrestat així per la seva manca de despertar espiritual.

Passa el mateix quan l’afany de poder i d’influència institucional passen per damunt de la pràctica profunda, la qual implica necessàriament el desenvolupament d’un esperit tolerant i compassiu. En comptes de només condemnar els errors de la gent, els religiosos haurien de comprendre’n les causes, a fi de posar-hi remei, i així evitarien el rebuig que hi ha de les religions, quan el que hom busca és espiritualitat. I és que amb el penediment no n’hi ha prou, cal que aquest es prolongui en saviesa.

L’ésser humà és un ésser espiritual. Si se li amputa la seva dimensió religiosa, corre el risc de caure en el materialisme, que, en la seva versió “materialisme espiritual”, utilitza certes pràctiques religioses com la meditació, per desenvolupar l’ego. Hom ho anomena “desenvolupament personal”. En aquest moviment, la dimensió religiosa se situa sovint al capdamunt de la piràmide de les necessitats, com una cirera damunt del pastís, per satisfer l’avidesa d’un ego golafre i, en canvi, penso que aquesta dimensió és a la base de l’existència humana, i tant fonamental com la respiració. D’altra banda no és només una necessitat, sinó una realitat.

L’essència de la nostra existència és religiosa. Però el zen sovint s’associa, sobretot com adjectiu, al benestar. Un benestar a què aspiren moltes persones desil·lusionades amb les ideologies, que prometen la salvació per a més tard: per a després de la revolució, o per a després de la mort.

Però el veritable benestar no es pot obtenir mentre se’l busqui amb avidesa, per mitjà de diversos productes o tècniques. Perquè el despertar veritable implica despertar a la realitat de l’ésser, no com a substància, sinó com a manera de ser en el món, instant rere instant.. Ser vol dir ser interdependent de tot l’univers, lligat a tots els éssers. Així ho va comprendre Shakyamuni, quan va exclamar: “He fet realitat el despertar amb totes les existències.” Actualitzar això és viure en la benvolença, l’amor i la compassió, que no separen el jo dels altres. El veritable benestar implica, doncs, un despertar espiritual i una ètica, que són dos aspectes essencials de la pràctica del zen. Aleshores, el benestar permet accedir a la felicitat, a al qual aspiren tots els éssers sensibles.

En la Via del budisme Mahayana, la felicitat és fruit dels mèrits de la pràctica. Però només és possible si no hi estem aferrats, i si n’acceptem la impermanència, cosa que implica el despertar a la no substància del jo, i a la vacuïtat dels seus objectes de desig o d’aversió.

Fer realitat aquesta dimensió última, que està molt més enllà de la dels mèrits, és, sens dubte, el sentit de l’arribada de Bodhidharma a l’est, i del Mestre Deshimaru a l’Oest.

Ara bé, si només s’ensenya la dimensió absoluta, es perd el contacte amb aquells que encara no estan preparats per escoltar-la  i viure-la.  Així, en al seva compassió, el bodhisattva ajuda també els éssers en llurs necessitats actuals. Però no redueix el Dharma a això, i manté sempre oberta la porta de la dimensió última, i encoratja els éssers a tornar a la font de llur existència.

Retrobar la font de l’esperit religiós, d’abans de les religions, és tornar al Dharma d’abans de Buda, a la Via antiga que Shakyamuni no va fer més que redescobrir, com una ruta antiga amagada dins la jungla.

Com ja sabeu, la paraula religió té dues etimologies: religare, relligar, i relegere, recollir, revisar amb cura, el contrari de negligir. Ambdues s’ajusten molt bé a la pràctica del zen, que ens permet  relligar-nos a la realitat última, o naturalesa de Buda. I com que aquesta naturalesa sense substància és el que compartim amb tots els éssers, i el que ens relliga a ells, no hi ha existència autèntica mentre l’ignorem, la negligim i no ens harmonitzem amb ella.

Però la religió també s’associa sovint a la creença en un Déu únic. I cada religió es mostra com un sistema complet i s’ofereix com l’única veritable. Aleshores es torna totalitària, tendeix a oposar-se a les altres, i sovint genera conflictes que contradiuen el seu ideal de pau i amor. Això no fa més que augmentar la desconfiança en les religions.

Moltes vegades es diu que el budisme és una religió sense Déu. O que el zen no és ni teista, ni ateu; que es manté en la Via del mig, entre l’afirmació i la negació. El zen permet l’experiència vivent de la naturalesa de buda, com a dimensió íntima de la nostra existència, més enllà de totes les nocions, incloses les de Déu o Buda.

A més a més, com sol passar en el budisme, a vegades s’integren divinitats locals en el culte. Però mestres com Dogen van advertir als seus deixebles que no s’havia d’esperar cap autèntica alliberació de pràctiques així.

Zazen també és religiós en el sentit del recolliment, que ens permet reunir en nosaltres el que l’activitat mental dualista no para de dispersar, i que porta a una greu manca d’atenció al que és.

Sanzen, que el Mestre Nyojo qualificava d’essència del zen, significa reunir-se. Mestre i deixeble reunits en una pràctica que ens fa comunicar amb la veritat última, que anomenem Dharma. No és aquest el sentit profund de l’aspiració religiosa?

El fet de reconèixer l’existència d’un principi, o d’un poder superior al nostre petit ego, l’anomenem Déu, Buda, o ordre còsmic, participa de l’esperit religiós. Això molesta el nostre individualisme, però és beneficiós, ja que l’egocentrisme crea inconvenients molt més greus!

El Mestre Deshimaru ens recomanava contínuament que seguíssim l’ordre còsmic i fóssim mushotoku, cosa que només es pot fer quan ja no ens dirigeix el nostre ego, sinó la ment desperta per zazen.

Tenim confiança en això. Així és la nostra fe, que, molt més profundament que una creença, anima la nostra vida. La devem al Mestre Deshimaru, que ens l’ha transmesa i a qui expressem la nostra gratitud, no només durant aquests dos dies, sinó cada vegada que ens asseiem en zazen.

Seure en zazen és com un ritu, que manté actual i vivent en nosaltres el despertar de tots els budes del passat. Es transmet en els dojos, en què la Via es practica de generació en generació.

Trenta anys després de la mort de Taisen Deshiamru, renovem el vot que vam fer sobre la seva tomba de continuar zazen eternament. Això és el que fa que l’essència de la seva vida continuï transmetent-se més enllà de la seva mort.

També és el que permet que cadascú experimenti la vida eterna que és en nosaltres, i que les religions situen sovint fora de nosaltres. El zen és, així, la vida més enllà de la vida i la mort, condicionades pel nostre mental dualista, del qual zazen ens allibera.

No és només un retorn a la font de l’esperit religiós. L’esperit religiós és, en si mateix, aquest retorn a la font. En aquest moviment, la nostra ment es torna vasta, i no roman en res. La font és el que flueix sense parar, i així es manté pura com la consciència de zazen.

D’aquesta pràctica transmesa apareixen els valors, que donen un sentit profund a les nostre vides, del qual sovint semblen desproveïdes. Això permet viure en harmonia amb el Dharma, amb l’ordre còsmic.

Viure com Buda, animat pel mateix despertar, és practicar naturalment els paramites, que expressen tots ells el despertar de zazen. Gràcies a prajna, a bodaishin, apareix l’esperit religiós i la pràctica dels preceptes. El do, l’esforç enèrgic, la paciència, la meditació i la saviesa, són despertar i alliberació, aquí i ara.

Fem el vot de protegir allò que dóna a la vida la seva dimensió religiosa, com una realitat viva, que originalment és despertar i alliberació. Les quatre santes veritats, arya satya, són santes perquè llur pràctica és la realització d’aquest despertar i d’aquesta alliberació, que no permet l’aferrament als dogmes religiosos. És el que els budes i patriarques han transmès de generació en generació, en l’escola zen Soto, a fi de mantenir viu aquest esperit religiós.

El sentit d’aquesta commemoració també és el de recordar-nos la gran responsabilitat que tenim aquí: protegir la puresa de la pràctica de zazen i del gyoji, que la prolonga en la vida quotidiana. Com? Protegint la pràctica-realització, que no és un mitjà per obtenir el satori, sinó la realització immediata del despertar. El gyoji, la pràctica constant, no és una tècnica espiritual, sinó la vida de Buda. Tots els que el segueixen en poden fer l’experiència.

Bossuet deia: “La religió té a Déu per objecte”. En el zen, Buda no és més objecte que el Despertar. És el que nosaltres som en realitat, i que vivim quan ja no ens deixem abusar pel nostre ego, ni pel dels altres. És el que revela la pràctica de Jijuyu zanmai, que és al cor de la transmissió del zen.

L’esperit religiós també és l’esperit capaç de superar la visió ordinària de la realitat, i de percebre’n la dimensió última o profunda, de veure simultàniament ku i shiki en tots els fenòmens que ens constitueixen, o amb què ens trobem. El que dóna profunditat a l’existència és el fet de veure-hi amb els dos ulls. No és res sobrenatural, ni ocult, tot i que sovint ho amaguem.

Per a aquells que en fan l’experiència, la dimensió mística del zen no és misteriosa o irracional.

Es diu del misticisme que és “creença en la possibilitat d’una unió íntima i directa de la ment humana amb el principi fonamental de l’ésser, unió que constitueix, a la vegada, un mode d’existència i un mode de coneixement estranys i superiors a l’existència i al coneixement normals.” Sembla que parli del zen. Però el retorn veritable a la font ens fa abandonar la ment que discrimina el natural del sobrenatural. La ment ordinària és la Via, deia el Mestre Nansen al seu deixeble Joshu. Però intentar acostar-nos-hi ens n’allunya, ja que és fer encara alguna cosa especial, seguir el propi ego.

A diferència de les altres religions, hom considera que el zen privilegia l’experiència interior, per sobre de les creences i rituals, i d’aquí que hom tingui un desengany en constatar que les cerimònies tenen cada vegada més importància en alguns llocs on es practica el zen.

Sobre aquest punt, Dogen citava l’ensenyament del seu mestre Nyojo, que li havia dit: “Sanzen, la pràctica del zen és shinjin datsuraku: cos i ment despullats. No cal cremar encens, ni retre homenatge, ni recitar el nom de Buda, ni fer penitència, ni recitar sutres. Practiqueu shikantaza, només seure.”

I com que Dogen li va preguntar què volia dir cos i ment despullats, va afegir: “Cos i ment despullats és zazen. Quan fas zazen amb una sola ment, estàs alliberat dels cinc desigs i dels cinc obstacles.”

Aquesta cita del Hokyoki apareix sovint en el Shobogenzo de Dogen, cosa que demostra que la frase expressa bé la seva experiència íntima. Potser també és alhora una advertència de Shakyamuni, que deia que l’aferrament a les cerimònies i a les regles és un obstacle per al despertar. Però això no vol dir que calgui rebutjar les regles i les cerimònies, sinó Dogen no n’hauria establert per a la pràctica dels seus deixebles, tant a Koshoji, com a Eiheiji. Vol dir només que no ens hi hem d’aferrar, ni pensar que a la pràctica de zazen li falta alguna cosa si no hi ha cerimònies. En canvi, practicades sense aferrament, les cerimònies són l’expressió de l’alliberació, feta realitat durant zazen.

Dogen, en el Kyojukaimon, diu el mateix sobre els preceptes, la transmissió de la saviesa vivent dels budes, al principi del Shobogenzo Zuimonki: “Heu de respectar els preceptes i les regles dels àpats. Tot i amb això, no és correcte insistir en ells com si fossin essencials, ni establir-los com una pràctica, ni esperar fer realitat la Via pel fet de respectar-los. Simplement, els respectem perquè aquestes són les activitats dels monjos zen, i l’estil de vida dels deixebles de Buda.”

Això confirma que el Dharma s’ha transmès com una Via d’alliberació, i que els aferraments, que es produeixen durant la pràctica, són trampes que traeixen el seu veritable sentit.

Arribat a França fa 45 anys, el Mestre Deshimaru es va esforçar a transmetre un zen alliberat d’aquestes trampes, centrat en l’essencial: la pràctica que permet tornar a la font de l’esperit religiós. És el mateix que va fer el Mestre Dogen, quan va tornar a la Xina i va escriure el Fukanzazengi, i després el Bendowa.

Situat al principi del Shobogenzo, el Bendowa comença fent la descripció de la pràctica justa de zazen, com Jijuyuzanmai. És “la pràctica lliure de qualsevol fabricació humana, per la qual els budes s’han transmès el meravellós Dharma, de l’un a l’altre, sense alteració, i han fet realitat el despertar suprem i complet. La porta d’entrada a aquest samadhi és l’asseguda justa en zazen.”

Dogen afegeix: “Aquest Dharma és àmpliament present en cada persona, però si no practiquem no es manifesta; si no es fa realitat, no s’obté.”

Aquest samadhi de zazen és, doncs, al cor de la transmissió del zen. És la font de l’esperit religiós, ja que no només ens fa realitzar la nostra naturalesa veritable, sinó que també fa existir tots els éssers en la mateixa realització, en virtut del principi doji jodo, l’assistència mútua, o ressonància que es produeix en la pràctica pura de zazen. Dogen escriu: “Quan, encara que per un curt període de temps, us asseieu en samadhi, i imprimiu el segell de Buda en les vostres tres activitats, cada cosa i totes les coses, sense excloure’n cap ni una, és el segell de Buda, i tot l’espai sense excepció és despertar.”

Aquest era l’ensenyament de Dogen, a fi de transmetre l’essència de l’esperit religiós, que va fer realitat al costat del Mestre Nyojo. Inclou el goig del propi despertar, que compartim amb tots els altres, i que el Mestre Deshimaru no va deixar d’expressar, des del principi fins al final de la seva missió a Europa. No podem fer altra cosa que renovar la nostra expressió de gratitud per això, i continuar practicant el que ens va ensenyar.

Si en l’escola zen Soto, la transmissió és la de l’esperit del despertar, de l’esperit de Buda, aquesta es manifesta en el que podem anomenar la religió del bodhisattva, que mostra la naturalesa de Buda en la pràctica, gyobutsu, alliberat de qualsevol noció sobre Buda. Es manifesta en la pràctica del do, del compartir que guareix de l’avidesa i que contribueix a l’adveniment d’un món de pau. També contribueixen a això les paraules benvolents, que permeten superar l’odi i reconciliar els enemics. L’esperit religiós del bodhisattva el porta a servir a tots els éssers i a no separar-se’n, ni diferenciar-se d’ells. Així el zen no només consisteix a tornar a la font de l’esperit religiós, sinó a nedar constantment en el corrent, per ajudar els altres a travessar a l’altra riba. Fent-ho així, l’altra riba ve a nosaltres, i ja no hi ha separació entre samsara i nirvana.

Sens dubte, és aquest l’esperit amb què Dogen va escriure:

            A cada moment,

            despert o adormit,

            en la meva ermita coberta de palla,

            faig aquesta pregària:

            esforcem-nos per salvar

els altres abans que nosaltres mateixos.

Aquell que pugui fer aquest vot ja està salvat del seu egocentrisme, ja està despert a la realitat, que abraça la font i els seus afluents, i no cal fer cap esforç per salvar els altres, perquè ja estan salvats, per llur pròpia naturalesa de buda, que ell els convida a reconèixer, en permetre que brilli des de la seva pròpia pràctica.

Roland Yuno Rech

La Gendronnière, 28 d’abril de 2012

Imprimeix Correu-e

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline