El sentit dels nostres rituals

El sentit dels nostres rituals.

Per què fer cerimònies? Quin és el sentit dels rituals?
Teisho de Yuno Rech a  la Gendronnière, dimecres 27 d’agost de 2008.


El motiu d’aquest teisho és una conversa que he sentit aquest matí, després de la genmai, que m’ha fet pensar que entre vosaltres hi ha algunes persones una mica irritades pels canvis que s’estan produint en el nostre ritual. Davant d’aquests canvis, n’hi ha que comencen a dubtar del sentit de llur pràctica, i de llur participació en la pràctica. Això em sembla prou important com per parlar-ne ara.

En parlaré des de diferents aspectes: d’una banda, la importància o necessitat de les cerimònies, de la recitació i, també, de l’estudi dels sutres. I de l’altra, de manera més pràctica, explicaré com és que des de fa quatre o cinc anys, esteu assistint periòdicament a canvis en el ritual, aquí a la Gendronnière, o també en el si de les sanghes.

Primer intentaré clarificar quina és la necessitat, si és que n’hi ha, o el sentit, si és que n’hi ha un. Després contestaré a les vostres preguntes.

DE LA NECESSITAT DE LES CERIMÒNIES

Per començar a parlar sobre la necessitat de les cerimònies, o recitació dels sutres, he de dir que la meva postura és exactament la mateixa que la de Nyojo, explicada per Dogen en el Hokyoki, quan, interrogat per Dogen, Nyojo li diu: “l’essència del zen és la pràctica de zazen, cos i ment totalment despullats, shin jin datsu raku.”

I Nyojo afegeix: “No és necessari oferir encens, retre homenatge al Buda Shakyamuni, als patriarques, etc., o recitar el nembutsu (<<Namu Amida Butsu>>, que es repeteix com un mantra, i que a l’època de Dogen i de Nyojo estava de moda). Tampoc és necessari fer penitència o penedir-se, no és necessari llegir sutres o recitar-los. Només seure en zazen, amb una sola ment: shikantaza.”

En la continuació del mondo, Dogen pregunta: “però què vol dir shin jin datsu raku?”

I Nyojo insisteix: “shin jin datsu raku és zazen: quan fas zazen amb una sola ment, és a dir, totalment concentrat, absort en la pràctica de zazen, estàs alliberat dels cinc desigs, i elimines els cinc obstacles.”

És a dir, estàs veritablement despert, alliberat. Aquest és el mateix sentit de l’ensenyament de Buda, de l’ensenyament transmès: alliberar-se de les causes del sofriment, i així ser capaç de despertar a la realitat tal com és. És clarament l’essència del zen, que va ser transmès de Nyojo a Dogen, de Dogen a tots els mestres de la transmissió, fins a Kodo Sawaki, el Mestre Deshimaru, i nosaltres mateixos. Crec que sobre això no en tenim cap dubte. En tot cas, jo no. Per tant, des d’aquest punt de vista, podem dir que, donat que zazen és l’essència, en tenim prou fent només zazen: no hi ha cap necessitat de fer cerimònies, ni tan sols d’estudiar, cantar o recitar els sutres.

Per continuar en aquest sentit, em referiré a un famós mondo, entre un monjo i el Mestre Gensha. El monjo havia preguntat a Gensha: “Els Tres Vehicles –el primer és el Vehicle dels auditors, desshravaka, els que desperten a través de l’estudi de les Quatre Nobles Veritats; el segon és el dels pratyeka bouddha, els desperts solitaris, que generalment desperten per la comprensió de la vacuïtat, a través de la comprensió dels Dotze Innen, les Dotze Causes Interdependents; el tercer Vehicle és el dels bodhisattves, la pràctica fonamental dels quals, i la font de despertardels quals, és la pràctica dels paramita-, és que aquests Tres Vehicles, pregunta el monjo, i els Dotze Tipus d’Escriptures –són dotze perquè tots els ensenyaments de Buda han estat ordenats, i això ha donat lloc a una classificació dels sutres i de les Escriptures en dotze categories, Dotze Tipus d’Escriptures-, és que tot això no és necessari? I si fos així, quin sentit té l’arribada de Bodhidharma de l’Oest?”

I Gensha va confirmar: “Els Tres Vehicles i els Dotze Tipus d’Escriptures no són necessaris.” Altrament dit, l’estudi dels sutres i de tots els ensenyaments de Buda, no és necessari.

La darrera pregunta del monjo s’explica pel fet que, des de fa molt temps, hi ha l’opinió, especialment en l’escola zen i sobretot en el zen Rinzai, que l’arribada de Bodhidharma de l’Índia a la Xina va introduir una significació del Dharma més profunda que els diferents aspectes de l’ensenyament de Buda, presentats pels Tres Vehicles i els Dotze Tipus d’Escriptures, que inclouen tots els sutres.

El mateix s’ha dit de la transmissió especial de Buda a Mahakashyapa, feta fora de les escriptures, amb el cèlebre mondo silenciós, en què Buda simplement va fer girar una flor entre els seus dits, i Mahakashyapa va somriure. En la transmissió del zen, aquest fet s’ha considerat l’origen del que s’anomena la transmissió i shin den shin, transmissió directa, més enllà de les paraules, més enllà dels sutres, de cor a cor, d’esperit a esperit. I l’arribada de Bodhidharma a la Xina, prop de mil anys després d’aquesta transmissió de Buda a Mahakashyapa, fou la renovació d’aquesta transmissió i shin den shin, i va confirmar la superioritat d’aquesta transmissió, més enllà de les Escriptures, en silenci. En el cas de Bodhidharma, és ben clar que la transmissió es va fer a través de la pràctica silenciosa de zazen, de cara  a la paret, i Eka simplement la va rebre prosternat en sampai, de la mateixa manera que Mahakashyapa senzillament va somriure en veure el gest de fer girar la flor.

LES CERIMÒNIES NO SÓN NECESSÀRIES… PERÒ SÍ ÚTILS I COMPLEMENTÀRIES.

Hi ha, doncs, l’opinió, que si es comprèn el sentit d’aquesta transmissió i shin den shin, tota la resta ja no és necessària. També ens podem preguntar, fins i tot, si el zazen continua essent necessari. I Dogen, que aborda aquest tema, confirma el punt de vista de Gensha, en dir que, efectivament, quan la roda del Dharma gira, és la rotació del que no és necessari.

Però, a la vegada, en aquesta rotació de la roda del Dharma, hi trobem tots els ensenyaments de Buda. I Dogen insisteix en el fet que “no necessari” no vol dir que no es puguin utilitzar; no vol dir que s’hagin de llençar. Ben al contrari, podem dir que precisament perquè no són necessaris, els podem utilitzar lliurement. La mateixa essència del Dharma de Buda és comprendre aquesta dimensió en què res és necessari, és a dir, la dimensió mushotoku, la dimensió en què no tenim necessitat d’afegir res a la realitat, tal com aquesta s’actualitza, d’un instant a l’altre, especialment en la pràctica de zazen.

No deixarem de fer rituals pel fet que no siguin necessaris. Aquesta no-necessitat ens dóna la llibertat de fer només zazen i res més. Però això no vol dir que haguem de fer zazen tot el dia, i res més; això no vol dir que no sigui útil o significatiu expressar el que s’ha comprès en la pràctica de zazen, especialment a través de les cerimònies, com també a través de tots els gestos de la vida quotidiana, el gyoji, i retrobar en els sutres i en tots els ensenyaments de les Dotze Escriptures, l’expressió del que s’ha comprès en zazen. Dit d’una altra manera, les cerimònies, els sutres, són formes d’expressió del que està contingut, inclòs, en la pràctica de zazen, en la realització de zazen. És Dotoku, l’expressió de la Via. Comprendre és una cosa, i expressar n’és una altra. I ambdues són, no diré necessàries, però sí complementàries. Precisament en el Dotoku del Shobogenzo, Dogen diu: “Quan fem realitat la Via, la Via s’expressa espontàniament.”

I es pot expressar, evidentment, no només en les cerimònies, sinó en qualsevol cosa que fem en la nostra vida quotidiana. Aleshores, si és així, quin sentit tenen les cerimònies en si mateixes?

Crec que les cerimònies no són necessàries, però sí que són útils, des del moment que hi ha una comunitat de practicants de la Via que es reuneix. Ajuden a harmonitzar la comunitat: ens trobem periòdicament per cantar junts, per recitar els sutres. A través d’aquesta recitació, aprenem a cantar no només amb la boca, sinó també amb les orelles, és a dir, a escoltar, a harmonitzar-nos amb els altres. A més a més, el sentit del que cantem està completament lligat a la pràctica de zazen: l’Hannyashingyo, elSandokai, són completament l’expressió de l’essència mateixa de l’experiència de zazen. No ho explicaré ara: fan falta molts kusens de moltes sesshins, que ja han estat fets, per explicar-ho.

En aquest cas, els rituals poden ser útils. Però poden ser causa de confusió, si ocupen massa espai, si prenen massa importància en el gyoji; o si acaben per substituir el zazen, com passa a vegades en alguns temples japonesos. Redueixen considerablement la durada del zazen, per tenir més temps per als rituals, o, per exemple, fan cerimònies per als laics, que fan fuse per elles, i reserven la pràctica de zazen als monjos.

Són aquest tipus de desviacions, les que poden falsejar alhora el sentit de les cerimònies, i el sentit del que és realment essencial en el zen.


Aleshores, doncs, quin és el sentit de les cerimònies? I especialment del fet de recitar diferents coses durant una cerimònia. En freqüentar els mestres japonesos, en fer sesshins al Japó, o en fer l’ango aquí, comprenem cada vegada millor el sentit del ritual, i per aquesta raó anem fent petits canvis periòdicament, per tal d’intentar ser més precisos en el que fem. S’ha de dir també, a fi de comprendre millor el context, que el Mestre Deshimaru, quan va venir a Europa el 1967, només feia un any que s’havia ordenat monjo. Tenia una gran experiència en la pràctica de zazen, però com a laic. Havia fet sesshins amb el Mestre Sawaki, però no tenia gaire experiència de la vida en els temples. De manera que va crear de nou... A més a més, ell no tenia la intenció d’introduir un zen ritualitzat, perquè creia que no estava en absolut adaptat a la mentalitat europea –penso que tenia raó-, i va començar de manera molt simple. Primer recitava l’Hannya shingyo, més tard va afegir els Quatre Vots del Bodhisattva, etc. Al final, quan va morir, cantàvem bàsicament tres vegades l’Hannya shingyo, i després el Quatre Vots del Bodhisattva, l’Eko i el Ji Ho San Shi.

Després de la seva mort, es va introduir un primer canvi, perquè dèiem: després de tot, no estem obligats a cantar sempre l’Hannya shingyo tres vegades; hi ha altres sutres que podem cantar, que són molt significatius en la nostra tradició. I vam afegir el Sandokai i, alternativament, l’Hokyozanmai, i elDaishin darani. Després, en comptes de cantar un Eko relativament abreujat, on es diu el llinatge de forma abreujada, vam començar a cantar tot el llinatge de Buda Shakyamuni, fins a Keizan, després Kodo Sawaki, el Mestre Deshimaru i, en la meva Sangha, Niwa Renpo Zenji. Aquest va ser el primer canvi. L’objectiu no era  allargar les cerimònies, sinó variar una mica, en lloc de cantar sempre el mateix. I durant molt de temps, a les sesshins, cantàvem, a més de l’Hannyashingyo,a vegades el Sandokai,a vegades l’Hokyozanmai, a vegades elDaishindarani. També vam començar a cantar el Kannon gyo, sempre de forma alternada. I també alternativament, els Patriarques. Un altre aspecte té a veure amb què cada un d’aquests sutres està dedicat a éssers particulars. I això dóna peu a aprofundir una mica més en el sentit del ritual.

Els rituals en el zen no es fan per obtenir mèrits, i no són necessaris. Els fem veritablement amb un esperit mushotoku, no esperem obtenir res quan els fem, sigui el que sigui, però com a mínim hi expressem tres coses, a vegades més. El primer que expressem, a través de  l’Hannyashingyo és la dimensió profunda del despertar de zazen, la saviesa. El Sutra de l’Hannyashingyo és l’expressió de la saviesa i, per tant, de la compassió tal com es manifesta quan practiquem profundament el zazen.

Igualment, en el transcurs de la cerimònia expressem un altre sentiment important, que és la gratitud, és a dir, l’agraïment, el reconeixement a Buda per haver obert la Via de la pràctica, que seguim en fer zazen. En els temples del Japó, al matí hi ha una successió de sutres cantats, hi ha un Eko després de cada sutra, perquè cada sutra està destinat a expressar la gratitud, o un altre sentiment, envers certes persones.

l’Hannyashingyo està destinat a Buda, així com als fundadors. Aquest matí algú preguntava quins van ser els quatre grans benefactors.  Tal com es veu en els ekos abreujats, aquests benefactors són: Buda, Bodhidharma, Dogen i Keizan. En general, són els quatre fundadors en qui pensem, i envers els quals expressem la nostra gratitud, quan cantem l’Hannyashingyo. Després, expressem la nostra gratitud cap a tot el llinatge dels Patriarques, i això ho cantem tant en l’Hokyozanmai, com en el Sandokai. Pel que fa a nosaltres, normalment ens aturem aquí. Per a molts això ja és, fins i tot, una mica massa! Per tant, no n’afegirem més.


Però al Japó, tradicionalment, es canta un tercer sutra, destinat als pares, a les famílies i als avantpassats. Expressa la gratitud cap als pares, la família, els avantpassats. Si els nostres avantpassats no haguessin viscut i no ens haguessin transmès la vida, no seríem aquí practicant la Via. De manera que és natural que, després de zazen, agraïm als nostres pares d’haver-nos permès, en donar-nos la vida, practicar la Via.

I després, hi ha una quarta categoria de persones, a les quals es pot dedicar eventualment un sutra, per exemple, el Daishindarani: són els malalts, a vegades en forma de kito, i també els morts. En aquest cas, el que s’expressa envers els malalts i els morts no és la gratitud, sinó la compassió.

D’aquesta manera, en les cerimònies s’expressen tres grans sentiments, o valors espirituals: l’actualització de la saviesa, la compassió i la gratitud.

Però per què canvien les cerimònies? Simplement, perquè en comprenem millor el significat. I no pas, almenys pel que fa a mi, perquè faci falta anar afegint més i més per allargar-les. Però penso que cal fer-les de la manera al més exacta possible, perfeccionar el sentit i la coherència del que fem, en relació al sentit que té.

A les persones que s’ofusquen pel fet que les cerimònies canvien sovint, o fins i tot contínuament, els diria que fonamentalment la Via de Buda és la Via de mujo, la impermanència. És la Via que ens ensenya a harmonitzar-nos amb la impermanència, a fer realitat una ment flexible, suau, que no es coagula, que no es cristal·litza en les coses apreses, en les coses que creiem dominar, en coses sobre les que voldríem recolzar-nos definitivament. Evidentment, és molest quan creiem que ja sabem tocar perfectament la campaneta, i aleshores hi ha un canvi, i cal tornar a aprendre-ho. Comprenc que això cansa, i fins i tot pot ser irritant. En aquest sentit, doncs no cal portar les coses massa a l’extrem. Però tanmateix cal comprendre que acceptar els canvis també forma part de la pràctica i del despertar.

QUÈ FER CONCRETAMENT EN EL NOSTRE DOJO ?

A continuació tractarem les qüestions més concretes: vosaltres veniu a la Gendronnière, i espereu que en marxar haureu après els conceptes bàsics per reprendre la pràctica en el vostre dojo. És normal: aquest és una mica el temple mare, hom ve aquí a formar-se, a informar-se. Cada godo, cada Sangha té probablement la seva manera de veure les coses, però pel que fa a mi, penso que la pràctica a la Gendronnière cada vegada s’assembla més a una pràctica de temple. És, doncs, el lloc on podem aprendre, i fer l’experiència de la manera com es practica el ritual en un temple. Però en els dojos de ciutat, al matí, amb prou feines hi ha temps per fer zazen, no podem a més afegir un munt de rituals. No és necessari.

A més a més, la majoria de les persones que arriben al zen, hi vénen perquè estan decebudes de la pròpia religió, que normalment troben massa ritualitzada, com per exemple, el catolicisme. Vénen al zen perquè creuen que està despullat, que és només l’essencial, només seure, només meditar. No venim aquí per passar hores i hores fent rituals, encara que jo trobi que fer-ne un mínim està bé.

Si creieu que al matí és més important fer un zazen ben llarg, després fer sonar la campana i marxar, o fer sampai i marxar, es pot fer. No hi ha cap obligació de fer un ritual. Igualment, si creeu un grup nou, amb molts principiants, a qui no voleu molestar amb les cerimònies, en acabar el zazen, un cop de campana i s’ha acabat. És suficient, no cal fer més.

Però, en general, en els dojos ja ben establerts, amb una Sangha en què hi ha monjos i monges, es pot cantar, per exemple, com ho fem a Niça o a les sesshins de cap de setmana, el Sutra del kesa, l’Hannyashingyo, i després, alternativament, segons els temps de què es disposi, l’Hokyozanmai, o els Patriarques, seguits de l’Eko, que s’ha de correspondre al que s’ha cantat, i delJi Ho San Shi. Si no hi ha temps, es pot fer com a l’època del Mestre Deshimaru, en el dojo de París, que es cantava simplement un Hannya shingyo, els Quatre Vots, elShigu Sei, l’Ekoi elJi Ho San Shi.

Però, si tenim realment molta pressa, es pot no fer res en absolut! No hi ha cap problema. És la base. Si compreneu que no hi ha cap necessitat de fer-ho, aleshores podreu practicar lliurement i considerar les cerimònies com un mitjà, entre d’altres, d’expressar la realització de zazen, és a dir, la gratitud, la compassió, la saviesa, la capacitat d’estar atent i d’harmonitzar-se amb els altres. Tot això també s’expressa perfectament durant el samu, en les accions de la vida quotidiana, els àpats compartits, el respecte envers els altres en la vida quotidiana, en els llocs públics, els lavabos, el bar, els dormitoris, etc.

De fet, l’univers sencer és un lloc on es pot expressar l’acompliment de la Via: no es limita a un petit ritual realitzat en el dojo, com un espai restringit i aïllat de la resta del món.

Passa el mateix amb els sutres. Hem parlat dels Dotze Tipus d’Escriptures: els sutres no es limiten només a les escriptures i les paraules de Buda. De fet, tots els fenòmens són sutres. Les herbes, els arbres, el llac, el sol, la lluna, les estrelles, els fenòmens de la vida quotidiana, els àpats, el treball: tot això són sutres. Són l’actualització de la veritat última. I si a  través de la pràctica de zazen ens obrim a la intuïció d’aquesta realitat, la retrobem per tot arreu. I “arreu” esdevé sutra, i l’ocasió d’expressar el despertar de zazen, més enllà dels rituals formalitzats que es fan en un dojo. Això és el que volia dir-vos.

PREGUNTES

Com que és un tema força “viu”, si ara hi ha dues o tres preguntes, les respondré, si és una cosa ràpida...

P1: A mi el que em molesta de les cerimònies, és el tema de la llengua.

R: Efectivament, sovint se’ns retreu que cantem en xinès i japonès. Es comprensible. Però hi ha dues raons per les quals mantenim els cants en xinès o en japonès. La primera és que la nostra Sangha és internacional. Aquí hi ha anglesos, alemanys, italians, flamencs, espanyols, catalans... si ens poséssim a cantar en francès, hi hauria persones que no podrien cantar amb nosaltres perquè no saben francès. Podríem dir que el xinès antic és una mica com el nostre llatí, la llengua universal. Però no m’oposo en absolut a que en els dojos intenteu recitar els sutres en francès. El problema és d’arribar a trobar la musicalitat, el ritme. Hi ha persones que hi han treballat, no és fàcil, però es pot fer. Hi ha una idea interessant que jo ja he aplicat: en comptes de cantar dos sutres, cantar-ne només un, però llegir-ne la traducció abans de cantar-lo. Us recordo que les traduccions de tot el que cantem estan disponibles.

A més  a més, en el moment de cantar no tenim temps de reflexionar, no és el moment de reflexionar, sinó el moment d’expressar-se. En aquell moment és més important estar harmonitzat amb els altres, cantar amb l’hara, ser en l’expiració, i per això les síl·labes, els monosíl·labs dels sutres, els “kan/ji/zai...” de l’Hannya shingyo, per exemple, es presten millor a ser cantats amb l’hara, que la llengua francesa o l’anglesa.


Aquestes són les raons per les quals continuem cantant en xinès.

P2: Acabes de dir que el mestre Deshimaru no volia introduir cerimònies, moltes cerimònies, perquè tenia por que hi hagués un zen de dualitat.

R : Sí, en tot cas, un zen en què hom s’aferra a les cerimònies, fins a tal punt que se’ls dóna tanta importància, sinó més, que al mateix zazen. És aquest el zen ritualitzat.

P2: Aleshores, per què ara no hi ha aquesta por, aquesta por d’aferrar-se precisament a les formes?

R: Aquesta por és útil: la por no és una emoció negativa, la por és una emoció que ens adverteix del perill. Per tant, és bo tenir por, tenir por d’equivocar-se, tenir por de caure en les formes de perversió, això ens manté la ment en estat d’alerta.

Imprimeix Correu electrònic

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline