El segon vot del Bodhisattva

El segon dels Grans Vots del Bodhisattva

Teisho - La Gendronnière, agost 2007

El  segon dels grans vots del bodhisattva és bonno mujin seigandan: “Per nombrosos que siguin els bonno, faig el vot de resoldre’ls tots.”

Què és un bonno? Bonno vol dir allò que trastorna la ment i que crea sofriment. Es pot dir que els bonno són a l’arrel mateixa del Dharma de Buda. Tot l’ensenyament de Buda està motivat pel desig de resoldre el sofriment humà, i podem considerar que l’ensenyament de les Quatre Nobles Veritats està completament centrat en la resolució dels bonno, de les causes del sofriment.

En aquest teisho faré com el mateix Shakyamuni feia sovint: identificar el problema, estudiar-ne la causa, veure si hi ha alguna solució, i descriure els possibles remeis.

Què són els bonno?

De bonno n’hi ha molts. Quan estem asseguts en zazen, veiem desfilar un gran nombre de les nostres il·lusions. En la vida quotidiana, les percebem menys sovint, senzillament perquè hi vivim a dintre. Ens deixem arrossegar pels bonno, i ni ens adonem que estem sota la influència d’una il·lusió, d’un aferrament. No ens n’adonem fins després, quan el dolor arriba; aleshores ens diem “és veritat que era un bonno”.

Hi ha cent vuit bonno. Deu són considerats “fonamentals”, i ara us diré quins són:

En primer lloc hi ha tot el que pertany a l’àmbit de la cobdícia, del desig i l’avidesa, és a dir, el desig d’obtenir allò que ens sembla que és un objecte de satisfacció. En aquest punt cal que distingim el que són les necessitats naturals. Som éssers vius, éssers sensibles, interdependents amb l’entorn i, per tant, no autosuficients: això significa que tenim necessitats naturals, com ara alimentar-nos, vestir-nos, protegir-nos de la intempèrie, la necessitat, també, d’un cert reconeixement per part dels altres i, fins i tot, d’un reconeixement afectiu. Aquestes necessitats són naturals i inherents al fet d’estar viu. El fet de tenir necessitat de menjar, o d’un sostre per aixoplugar-nos, no és, evidentment, un bonno. El que passa és que sobre aquestes necessitats naturals s’hi empelten tota mena de bonno. Per exemple, sobre la necessitat d’alimentar-se, s’hi insereix la golafreria, un petit bonno que es pot transformar en avidesa, quan l’aliment es converteix en la necessitat d’omplir una mancança, sovint afectiva. Hom menja un tros de xocolata, per exemple, quan experimenta una frustració; fins i tot a les sesshin de La Gendronnière, als practicants se’ls venen dolços a la botiga, als practicants que han tingut paciència durant zazen, mentre tenien mal de genolls, i que ara necessiten un consol.

Això es pot convertir en un bonno, perquè així ens destruïm la salut. Si profunditzem més, aquest desig d’omplir una mancança més enllà de la necessitat natural, ens impedeix prendre consciència d’una mancança molt més fonamental que la recerca de plaer o de confort. El tema fonamental d’aquest teisho és que el bonno més important, l’avidesa, que és a la base de la societat en què vivim, està lligat a una mancança fonamental no reconeguda: la manca de realització espiritual. Encara que acumulem àvidament tota mena d’objectes de satisfacció, mai quedarem satisfets mentre ens mantinguem al marge del despertar a la dimensió veritable de la nostra existència, d’allò que pot donar un sentit a la nostra vida, sigui el que sigui el que obtinguem.

Ja veieu, doncs, que el remei fonamental a tots els bonno és el despertar. Aquest és el sentit de la frase bonno soku bodai, que podria traduir-se per “els bonno són directament el satori, el despertar”. Més endavant tornarem a aquesta equivalència entre bonno i satori. És el punt de partida vers el despertar.

El segon bonno és l’odi o, sense arribar a l’odi, la pulsió o el moviment de rebutjar el que no ens agrada: la còlera, la impaciència, tot allò que el nostre ego manifesta quan no està satisfet, i té ganes d’allunyar-se del que li desplau. Això també inclou les crítiques verbals, els insults, el karma de la paraula, la violència física, etc.

El tercer bonno és la ignorància. Hi ha moltes menes d’ignorància. La primera és la de no conèixer-se un mateix. Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, és a dir, si no coneixem els nostres propis bonno, si no reconeixem la manera com aquests bonno ens mouen i ens arrosseguen, no tenim cap possibilitat de sortir-nos-en. La ignorància també és ignorar la veritable naturalesa de la nostra existència, no saber que dins nostre ja som buda, ja som aquesta naturalesa de buda i, si ho ignorem, som com vagabunds. Això és el que significa la ignorància: errar per la vida com un fantasma, i a vegades creure que hem trobat quelcom que dóna sentit a la nostra vida, quan simplement es tracta d’un desig momentani, més o menys durador. Però seguim vagant, i no fem més que alimentar aquest vagabundejar.

El quart bonno és l’orgull, tot el que pertany a l’amor excessiu per un mateix, per la pròpia imatge. La causa n’és l’aferrament a l’ego.

Tots els bonno són interdependents. La ignorància manté l’aferrament a l’ego; l’aferrament a l’ego estimula la cobdícia, l’avidesa, i comporta l’odi per tot el que molesta.

Els següents bonno són relatius a les visions errònies, i tot el que les ocasiona.

Segons Buda, el punt de vista erroni fonamental és la creença en un ego substancial, l’atman, que serveix de base a l’aferrament al petit ego.

Buda criticava moltes altres visions errònies, com la creença en l’eternitat del propi ego, o la desaparició d’aquest ego després de la mort. Dogen deia, i també Buda, que aquest tipus de creença impedeix entrar en la Via, perquè implica la negació de la llei del karma, i la negació de la Via del mig, on no hi ha ni eternitat, ni aniquilació, sinó mantenir-se en el samsara, que és l’encadenament al cicle de les Dotze Causes Interdependents. Negar això forma part dels bonno, i és una de les causes greus del sofriment, que impedeixen l’alliberament.

Una altra visió errònia és la creença en la salvació pels ritus. A l’època de Buda, els bramans pretenien poder alliberar llurs “clients” del cicle del sofriment, amb els rituals que feien. Segons l’ensenyament de Buda, aquesta creença és un obstacle per a l’alliberació. Entre les visions especulatives intel·lectuals, també trobem el desig d’arribar a certs estats extàtics. Alguns practicants de zazen tenen aquest tipus de bonno, i busquen un estat especial durant la pràctica de zazen.

Un altre bonno és l’escepticisme, que erigeix el dubte en dogma, i que impedeix un autèntic compromís. No es tracta, en aquest cas, del dubte beneficiós, que consisteix a preguntar-nos sobre la veritat o l’error, cosa que és positiva i permet aprofundir en la pròpia comprensió. El dubte es torna bonno, quan es posen sistemàticament en qüestió els ensenyaments del Dharma, cosa que, al capdavall, és una manera d’evitar comprometre’s amb la pràctica.

Un d’aquests dubtes és sobre la possibilitat d’alliberar-se, igual que el fatalisme, que és un gran bonno (com quan un es diu, per exemple, “és el meu karma, és així, no hi ha res a fer...”). Els alcohòlics, o la gent dependent de substàncies tòxiques, fan aquest tipus de raonament. Aquest dubte manté un cercle viciós, en què un es condemna a no poder sortir-se’n, perquè dubta que hi hagi una solució.

La mandra és un altre bonno. Per exemple, per a algú que no es pot llevar mai al matí per venir a fer zazen, és un autèntic bonno. També hi ha l’agitació dels sentits, sempre a l’aguait del que ens pot satisfer. La manca de pudor i de consciència moral és encara un altre bonno... Hi ha deu bonno que es consideren “de base”, però no ens aferrem al seu nombre, que és infinit!

Les causes dels bonno

Cada dia, durant la cerimònia, cantem que volem resoldre aquests bonno. I per aconseguir-ho ens cal comprendre’n les causes, que són múltiples. És el que va fer Buda el dia que va despertar. La causa fonamental és haver nascut. A partir del naixement, es desenvolupa un cos amb òrgans dels sentits, que entraran en contacte amb els objectes, d’on naixeran aleshores sensacions agradables o desagradables, que faran sorgir el desig, que farà sorgir l’aferrament, que farà sorgir el desig de prolongar la pròpia vida en una vida ulterior, per continuar perseguint aquests objectes de desig, cosa que provocarà un nou naixement, etc. És, en resum, la cadena dels Dotze Innen. Buda, que hagués pogut dir, com Cioran, “és l’inconvenient d’haver nascut”, va voler fer realitat el no naixement. En el Budisme Mahayana, la manera de comprendre l’ensenyament de Buda no consisteix a no renéixer en aquesta vida, sinó a fer realitat el no naixement del nostre ego, i l’alliberació en el món dels fenòmens. Fem el vot de renéixer constantment en aquest món de fenòmens, no a causa dels nostres bonno, sinó gràcies al primer vot del bodhisattva, shujo muhen seigando, el vot de salvar tots els éssers. Aquest vot és un bonno? Pot tornar-s’hi, ja que per a l’ego és gratificant ser algú que té la capacitat d’ajudar i salvar. Hom es pot tornar cregut de si mateix. Fins i tot un mestre amb molts deixebles pot caure en aquest tipus d’il·lusió.

Quines són les altres causes dels bonno? A banda del fet de no estar despert, una de les causes principals són les llavors del karma passat. En l‘escola de la consciència, la Vijnanavada, es diu que la consciència de l’ésser humà està impregnada de les llavors del karma passat, a un nivell més o menys inconscient. I les llavors, quan germinen, ens provoquen la impressió de l’encontre amb els fenòmens. En aquest cas, si pensem que la causa dels bonno és el karma passat, i que no podem tornar enrere, pot sorgir una visió fatalista. Però en l’ensenyament de Buda, el karma passat es pot guarir. Evidentment, tindrà els seus efectes, però aquests es poden disminuir pel penediment, que és una pràctica fonamental en el budisme. El penediment no té res a veure amb la culpabilitat, que és un bonno important de l’odi vers un mateix. Al contrari, en reconèixer els nostres errors passats, ens prometem de no tornar-los a repetir: és un signe de benvolença envers nosaltres mateixos. Penedir-se vol dir no voler crear més mal karma.

Una altra causa dels bonno és la ignorància. Podeu observar com les causes dels bonno, són bonno també elles mateixes. És un procés que s’autoalimenta.

Els remeis per als bonno

Abans d’entrar en el punt important dels remeis, fem-nos la següent pregunta: és realment necessari posar remei als bonno?

Voldria recordar aquí el mondo entre Nyojo i el jove Dogen, quan tenia vint-i-sis anys, i vivia a la Xina al costat de Nyojo. Dogen va preguntar “Què significa shin jin datsu raku (cos i ment abandonats)?”. Nyojo va respondre: “És estar totalment concentrat en la pràctica de zazen. En aquest moment, els cinc desigs i els cinc obstacles -en un sentit ampli, els deu bonno-, es resolen.” Dogen va inquirir: “Quan dius això, no estàs ensenyant el Hinayana, el Petit Vehicle? Perquè jo he sentit dirbonno soku bodai, que els bonno són el despertar.” I Nyojo va donar la següent resposta que, per a mi, és essencial i la considero una guia per a la meva manera de voler practicar i ensenyar la Via: “Un deixeble de Buda no ha de negligir cap dels ensenyaments de Buda, no ha de crear categories entre Petit Vehicle i Gran Vehicle.” Però Nyojo va insistir: “Aquell que abandona ni que sigui un sol bonno, un sol aferrament, es troba amb Buda, cara a cara.”. Aquest moment de deixar anar un bonno és un moment de despertar. Posteriorment, en el Genjo Koan, Dogen dirà: “Les persones ordinàries s’il·lusionen sobre el despertar, els budes aclareixen llurs il·lusions.” Això vol dir que aclarir les pròpies il·lusions és un dels remeis fonamentals. Si no veiem fins a qui punt som en la il·lusió, no tenim cap oportunitat de sortir-nos-en. Des de l’instant que, en zazen, veiem desfilar aquests bonno, o aquestes il·lusions, i que els deixem aclarir per la consciència hishiryo de zazen -és a dir, una consciència que no s’aferra-, aleshores aquesta mirada de zazen sobre els bonno, és suficient per a purificar-los: és una gran medecina. Reconèixer un bonno com a bonno, és fer la meitat del camí per alliberar-se’n. La majoria de vegades, les persones no reconeixen els seus bonno, els veuen com passions normals en la vida. Hom té tendència a justificar els bonno, i pensar que són la sal de la vida. Si reconeixem els bonno, si en reconeixem el sofriment, i també el no-despertar que en resulta, ens adonem del risc de passar de llarg de l’essencial de la vida, i de perdre el temps perseguint tota mena de bonno. Aleshores comprenem que és el més gran dels sofriments. Si estigués a punt de morir, crec que em faria patir molt sentir que m’he equivocat completament, perquè he passat de llarg del que és essencial.

Hi ha dos mètodes per posar remei als bonno: la concentració i l’observació, que cal aprofundir, fins a poder observar la vacuïtat dels bonno, la vacuïtat del nostre ego com a creador de bonno, i la vacuïtat dels objectes de satisfacció que perseguim. Això redueix l’atracció del procés de bonno, aferrament, karma, etc. El Mestre Deshimaru sempre deia: “el remei als bonno, en el Budisme del Gran Vehicle, és la comprensió de ku, la vacuïtat”. Cada dia, quan cantem l’Hannya Shingyo, recitem la frase clau: “quan el Bodhisattva practica shoken, l’observació justa, veu clarament que els cinc agregats són vacuïtat. És el remei fonamental. Els mestres zen han utilitzat molt aquest remei. Un dia, Eka va anar a veure Bodhidharma i li va dir que la seva ment no estava en pau, que sofria molt, i li demanà ajuda per a pacificar la seva ment, és a dir, per alliberar-la dels bonno. Bodhidharma li va respondre: “Ensenya’m la teva ment i la pacificaré.” Eka va haver de reconèixer que la seva ment era inaprehensible. Bodhidharma va dir aleshores: “En aquest cas, si realment has comprès shin fuka toku, que la ment és inabastable, la teva ment ja està pacificada.” Practicar zazen és tornar-se íntim amb això. La pregunta d’Eno a Nangaku: “Què és això?”, n’és un altre exemple. Comprendre que la nostra ment no es pot atrapar, és comprendre la vacuïtat. I això porta a fer realitat la naturalesa de buda i l’alliberació. I és estrany, però poques persones desperten així. Crec que tothom té por de la vacuïtat, perquè hom s’equivoca sobre el sentit de vacuïtat. Hom té por del no-res, però la vacuïtat no és el no-res. A causa d’aquest error, hom no arriba a penetrar en aquesta dimensió de ku. Per exemple, durant zazen no deixeu de donar voltes als pensaments, i feu tot el que calgui per no veure la vacuïtat de totes aquestes ruminacions, ocupant la ment justament per no veure-hi. Us proposo de fer, encara que sigui breument, l’experiència de deixar anar veritablement, i experimentar shin fuka toku, sense intentar recrear un objecte per agafar.

Un altre mondo entre Eka i Sosan, segon i tercer patriarca, aclareix la mateixa qüestió. Sosan era leprós, i persuadit que el seu mal karma passat l’havia posat malalt, va anar a veure Eka -d’altra banda, moltes persones que tenen càncer pensen com Sosan, cosa que afegeix un sentiment de depressió i culpabilitat a la malaltia. Eka simplement li va dir: “Mostra’m el teu karma passat.” Però aquest karma passat és impossible d’agafar. I Eka va dir: “Així doncs, ja estàs purificat del teu karma.” Efectivament, Sosan es va guarir de la lepra, i es va convertir en el tercer patriarca del Zen. Això és guarir-se a partir de l’observació de la vacuïtat. A moltes persones, aquest enfocament els sembla formidable. Si els malalts anessin a veure un psicoterapeuta que procedís de forma semblant a Bodhidharma, i els digués “De què sofreixes, tu? Mostra’m el teu sofriment”, no és gens probable que aquestes persones despertessin, i és una llàstima. Potser és que no tenim prou confiança en aquesta medecina.

Per despertar a la vacuïtat, Buda va inventar mitjans hàbils, i en el budisme s’han desenvolupat capacitats que realment no són remeis pal·liatius. Per exemple, en el cas de l’avidesa, un dels remeis és esforçar-se a practicar la generositat, el do. Més que atacar de front l’avidesa per la xocolata, podem simplement reconèixer-la i dir-nos “En menjaré més tard”, o bé compartir-la amb tots els altres. El remei per a l’odi, l’hostilitat, consisteix a practicar la benvolença i la compassió. Això pot semblar una mica hipòcrita: a vegades preferim dir-nos que és millor ser natural, i dir el que de veritat pensem. Però l’odi no es resol amb l’odi, al contrari, les persones agressives generen agressivitat al seu entorn! Ara bé, per arribar a practicar la benvolença que contraresti l’odi, hem de comprendre què és el que fa que detestem o odiem l’altre. Molt sovint, detestem les persones que manifesten aspectes de nosaltres mateixos que no ens agraden. Reconèixer els propis bonno és el remei per aquest odi, no es tracta de ser autocomplaent, sinó d’acceptar que tenim aquests bonno, i no reprimir-los. Llavors, quan veiem que en un altre es manifesten els nostres propis bonno, en comptes d’experimentar odi o menyspreu, és millor sentir tendresa, per identificació. Això inicia el moviment de benvolença, i trenca el cercle viciós.

Quant a la ignorància, es pot corregir amb l’observació, la lucidesa. És la nostra pràctica de base. Cada fenomen de la nostra vida és una ocasió per aprendre a conèixer-se un mateix, i per rebre el Dharma. La nostra pràctica consisteix a mantenir-nos receptius a tots els ensenyaments de la vida, no només als sutres. Si estem realment animats per bodaishin, l’esperit del despertar, tots els fenòmens són genjo koan, apunten cap a una veritat profunda, i poden ajudar-nos a despertar. La pràctica de zazen fa la nostra ment receptiva a aquest ensenyament dels fenòmens, el qual ajuda a dissoldre la ignorància, causa fonamental de bonno i de sofriment. Això és el que diu el tercer vot, hommon muryo seigan gaku, “les portes del Dharma són innombrables, i estudiar-les també és una ocasió de despertar”. No deixem escapar les oportunitats que es presenten.

En el Zen, en general, per guarir els bonno, ho fem de manera simple i radical. Comencem amb la concentració: no deixem que la ment sigui arrossegada per les pulsions, els desigs o les emocions, i ens mantenim completament centrats en l’hara. És a dir, tenim la capacitat de deixar passar. Però amb això no n’hi ha prou, perquè d’aquesta manera  l’arrel dels bonno encara no s’ha tallat. Els bonno simplement s’han tornat inofensius, perquè estem prou concentrats com per no seguir-los. Buda sempre va dir que la concentració, el samadhi, no era el veritable despertar. Que el veritable despertar és resultat de la comprensió, de la saviesa. Segons el punt de vista de Shakyamuni, en el Zen s’ensenya que els bonno es resolen amb la saviesa, amb l’observació de la vacuïtat, ku, tant de l’ego que ens arrossega cap a aquests bonno, com dels objectes que perseguim a través d’aquests bonno.

En el famós mondo entre Dogen i el seu mestre Nyojo, sobre shin jin datsu raku, “cos i ment abandonats”, que és l’essència de zazen, Nyojo va dir: “Quan practiquem així, s’eliminen els cinc desigs, els cinc obstacles.” Els cinc desigs són els  desigs relatius als cinc sentits, però també relatius al sexe, a la propietat -la riquesa, per exemple-, al menjar, a la fama i a la son. Els cinc obstacles són l’avidesa, la còlera, la son, el dubte i les lamentacions. Aquests cinc desigs i cinc obstacles es tallen amb la pràctica de la meditació, que inclou concentració i observació i, per tant, saviesa. Aquesta és l’essència de l’ensenyament del Zen en relació als bonno.

I després, Nyojo cita un sutra Mahayana que tracta de la cèlebre qüestió que preocupava Dogen: bonno soku bodai, “els bonno són directament el satori”. Nyojo precisa una cosa important per a nosaltres: Buda ensenyava a persones que tenien molts desigs i molts obstacles, és a dir, molts bonno. Per a ells, abandonar aquests bonno era el nirvana, el despertar. Però a les persones que s’aferraven al despertar, al nirvana, cosa que és més greu que aferrar-se als bonno, els ensenyava que els bonno són en si mateixos el nirvana, el despertar. La intenció de Buda era sempre terapèutica, apropiada a l’interlocutor. Si teniu molts desigs, si esteu obsessionats amb el sexe, els diners o el poder, heu d’aprendre que aquesta és la causa del vostre sofriment, i que cal abandonar tot això. Però si en abandonar tots aquests bonno, us obsessioneu amb el nirvana, el satori, aleshores el remei serà el contrari: adonar-vos que aquests bonno són vacuïtat i, per tant, no són diferents del nirvana o del satori. És un ensenyament perillós, que no estava destinat a persones com nosaltres. Entre nosaltres, poques persones estan obsessionades pel nirvana i el despertar, però en la Sangha de Buda sí que n’hi havia, molts ascetes volien convertir-se en arhat. Buda els va ensenyar que els bonno eren també el satori, cosa que demostra que l’ensenyament, com les medecines, s’ha d’adaptar sempre a les persones. Una medicina pot ser bona per a un malalt, però pot enverinar-ne un altre.

Un altre sutra de Shakyamuni Buda també parla de la solució per als bonno, és el sutra Mulaparyaya (“Tots els obstacles”). Aquest sutra pertany al Mahjimanikaya, els sutres mitjos. Són sutres del Theravada, i el Mulaparyaya és el segon d’aquest recull. El títol “Tots els obstacles” fa referència a “tots els bonno”. En aquest sutra, Buda no descriu els bonno en relació a llur natura, sinó en funció de llur guarició. En aquest punt, Buda es posiciona com a mestre i terapeuta que vol ajudar els éssers a resoldre llur sofriment. Hi són descrits un cert nombre d’obstacles, de bonno. Els primers són els bonno que es poden vèncer amb el discerniment, és a dir, amb la saviesa, l’observació justa. Són els pensaments que desencadenen o augmenten tots els desigs; o bé aquells que augmenten la ignorància, o el desig d’existència, de continuar existint en la condició actual. Són també tots els pensaments inútils, com per exemple, fer-se preguntes del tipus “Abans de néixer, ja existia jo en el passat?” “Què era jo en les vides anteriors?” “Què hi ha després de la mort?” O, fins i tot, “Qui sóc jo?”, etc. Per al Buda, tot això són preguntes inútils. Els mestres Zen sovint han preguntat als seus deixebles “Qui ets tu?” Abans he esmentat la qüestió d’Eno a Nangaku: “Qui és que arriba així?” Eno va fer aquesta pregunta a Nangaku per fer-li comprendre que era una pregunta vana. I fou així que va despertar. Després de set anys de meditar sobre aquesta pregunta, va acabar per reconèixer que no la podia contestar. I la impossibilitat de contestar la pregunta “qui sóc jo” va obrir la seva ment al despertar. Aquesta impossibilitat no el feia lamentar-se, sinó al contrari, li comportava una gran alliberació. El que jo sóc és inaprehensible, i no podem fer altra cosa que harmonitzar-nos amb això. I això es converteix en el despertar.

Els mestres zen procedien, doncs, amb koan. Buda ensenyava directament que és inútil preocupar-nos per això, que no hem de perdre el temps amb els koan. En relació amb els obstacles vençuts pel discerniment i les preguntes que ens podem fer, si per desgràcia trobem respostes, arribarem a conclusions errònies, com per exemple, que tenim una ànima eterna, l’atman; o bé que no en tenim. Aquest tipus de resposta metafísica, segons Buda, és un bonno, una il·lusió, i ell ho anomenava “jungla d’opinions”. Per a Buda, l’aferrament als conceptes metafísics és un gran bonno. Hom s’aferra a nocions, a conceptes, i això esdevé un obstacle per a l’alliberació. El remei per a aquests obstacles és la meditació en les Quatre Nobles Veritats, que permet alliberar-se de la il·lusió de l’ego, i sobretot del dubte. Les persones que volen tenir respostes metafísiques a preguntes com “qui sóc jo?” “On era jo abans de néixer?” “En què em convertiré després de morir?”, són persones plenes de dubtes. En lloc de concentrar-se en una pràctica justa que els alliberi aquí i ara, es perden en especulacions.

El segon tipus d’obstacles són aquells que es poden guarir pel control dels sentits. No es tracta de suprimir les sensacions, els desigs o les emocions, sinó de ser capaç de controlar-los, de manera que puguem deixar-los passar i no deixar-nos embarcar automàticament en la primera pulsió que aparegui. És exactament el que fem durant zazen. Siguin quins siguin els bonno, o els pensaments que sorgeixin durant zazen, ens quedem asseguts de cara a la paret sense moure’ns. Sense adonar-nos-en, ens impregnem de la facultat d’estar en contacte amb els bonno, sense que aquests ens arrosseguin. És una gran llibertat, perquè això significa que no hi ha necessitat de matar en nosaltres tot allò que pertany a l’ordre de les pulsions o del desig. No cal tornar-se insensible: es tracta només de ser capaç de ser-ne conscient en el moment que això apareix, a fi de no deixar-se arrossegar d’una manera impulsiva, i de no embarcar-se en accions que crearan un karma danyós i penible per a un mateix i per als altres.

Després hi ha obstacles que han de ser superats per un ús adequat, cosa que és més concreta. En la majoria dels sutres que ens han arribat, Buda parla als monjos, ja que són aquests monjos els que han transmès els sutres. Però molts ensenyaments que Buda va donar als laics s’han perdut, no s’han transmès, i tractaven d’aquesta qüestió. Per fer “un ús adequat” dels vestits, per exemple, aquests només han de servir per cobrir la nostra nuesa, i per a protegir-nos del fred o del sol, i no com a decoració, per fer-se notar, o per coqueteria. El vestit no ha de ser una decoració de l’ego, en aquest sentit el kesa és el millor vestit. Després ve l’aliment, que s’ha d’utilitzar només per mantenir el cos en bona salut, i permetre’ns portar una vida en harmonia amb la Via. En el mateix sentit, parlava d’un ús adequat de l’habitatge. Tothom té necessitat d’un sostre per protegir-se dels perills del clima, i per tenir un espai propici per a la meditació a casa. La casa no ha de ser el reflex d’un estatus superior, etc. En darrer lloc, els medicaments s’han d’utilitzar només per conservar una bona salut. Buda ja estava totalment en contra del dopatge! Per exemple, el ginseng és un bon remei quan estem cansats, però no s’ha de consumir com afrodisíac, ja que serviria per estimular els desigs, i no només per mantenir una bona salut.

Altres obstacles són vençuts per la resistència, com la calor o el fred. Avui dia, ens escalfem a l’hivern i creem frescor a l’estiu, però això no era fàcil de fer a l’època de Buda. Això enllaça amb l’ensenyament de Tosan, a qui li van preguntar quin era el lloc on no feia ni calor ni fred, i ell va contestar “És el lloc on quan fa calor, tenim totalment calor i quan fa fred, tenim totalment fred.” Aquest ensenyament de Tosan no només és relatiu a la calor i al fred, sinó també a la vida i la mort: ens convida a ser totalment un amb l’instant present, en una acceptació total amb l’aquí i l’ara. Si som un amb la calor en l’instant present, no enyorem el fred, i la calor es torna molt menys dramàtica. El procés és el mateix amb el mal de genolls durant zazen: si lluitem contra el mal de genolls, el dolor augmenta. Si ens tornem un amb el mal de genolls, desdramatitzem el dolor. Els obstacles vençuts per la resistència formen la llista següent: la fam, la set, els tàvecs, els mosquits, el vent, el sol i també les calúmnies i les crítiques, així com les sensacions corporals doloroses i les malalties. Buda recomana considerar tot això amb saviesa i resistir-ho amb paciència. I conclou dient: “Així, els obstacles opressius i roents ja no apareixen.” Això no vol dir que aquests fenòmens desapareguin, sinó que deixen de ser obstacles, en funció de la manera com els afrontem. Abans, a la Gendronnière, fèiem zazen a fora, i al vespre ens picaven els mosquits. Algunes persones es barallaven amb els mosquits, la cara se’ls contreia i es posaven colèrics, vivien un zazen infernal. Però si deixaves que el mosquit et piqués, donant-li en certa manera la teva sang, la picada era acceptada i ràpidament deixaves de prestar-li atenció, continuava essent allí, però havia deixat de ser un obstacle.

Altres obstacles s’han de vèncer evitant-los. Heus aquí la llista: els animals furiosos, les serps, les espines, els precipicis, seure en seients incorrectes i massa luxosos, evitar llocs infames i fer amistat amb persones indignes. Aquest darrer punt és molt important, sobretot per als principiants. En canvi, un bodhisattva pot freqüentar malfactors, a qui eventualment pot ajudar, ja que és prou fort com per influenciar-los. Un principiant farà bé d’envoltar-se d’homes de bé, que tindran una bona influència sobre ell, i que no el desviaran de la pràctica de zazen. Hi ha altres obstacles que s’han d’evitar allunyant-nos d’ells: els nostres propis pensaments, tals com l’odi, la malvolença, i l’avidesa.

L’última categoria comprèn els obstacles que han de ser vençuts pel desenvolupament espiritual. Hi ha set pràctiques que es consideren com a constituents essencials del despertar, o que condueixen al despertar. Són els set factors de despertar:

Per què he volgut evocar aquest sutra? Per mostrar que en l’ensenyament original de Shakyamuni, veiem com Buda desplega una immensitat de mitjans hàbils per ajudar els éssers. En el Zen, tenim tendència a estar massa concentrats en una sola cosa. Per a algunes persones, el zazen és el remei a tot. En certa manera, és veritat, però en molts casos, això no és ni savi, ni hàbil. No podem recomanar el zazen com a única solució a moltes de les persones que sofreixen. Encara que en el fons sigui veritat, en aquell moment no ajudaríem a les persones dient-los-ho. Buda va desplegar un ventall de mitjans molt diversos, apropiats a cada situació per guarir els bonno.

Per complir el nostre vot de bodhisattva Bonno mujin seigandan, “faig el vot de resoldre tots els bonno”, és bo de centrar-nos en la nostra pràctica de zazen, però també és útil estudiar els ensenyaments de Buda, que ens ofereixen altres remeis. I tots aquests remeis sorgeixen de la saviesa, la qual al seu torn, prové de zazen.

Imprimeix