El primer vot del Bodhisattva

EL PRIMER DELS GRANS VOTS DEL BODHISATTVA

Teisho - Maredsous, 13-15 juliol 2007

El primer dels Quatre Vots del bodhisattva és Shujo muhen seigando: “Per nombrosos que siguin els éssers sensibles, faig el vot de salvar-los tots.”

Shujo, els éssers sensibles, són tots els éssers que transmigren en els sis mons de transmigració. Segons la cosmologia budista, són: els éssers que viuen a l’infern, els esperits famèlics –els gaki als quals oferim el pa al migdia-, els animals, els éssers humans, els asura –deïtats combatives-, i els deva –divinitats que tenen una existència impermanent i que són en el samsara. Cada ésser que viu en aquests sis mons, s’hi troba a causa del seu karma, i per una durada limitada.

En el budisme, quan parlem de salvar els éssers, volem dir salvar-los de la necessitat de renéixer en un d’aquests sis mons, és a dir, ajudar-los a fer realitat el nirvana, que és l’extinció de les causes de renaixement en el samsara, el món del naixement, malaltia, vellesa, mort, i de tots els tipus de sofriments i d’insatisfaccions, relacionades amb el caràcter impermanent i limitat de l’existència. El bodhisattva, en fer aquest vot, es compromet a romandre en el samsara, per quedar-se amb els éssers sensibles, fins que no n’hi hagi ni un que estigui transmigrant en aquests sis mons. Això sembla suposar que el bodhisattva renuncia al seu propi despertar, almenys a la seva alliberació del samsara, per un temps probablement infinitament llarg. És un vot, doncs, que sembla una renúncia. Però és un vot de compassió per tots els éssers, i també de renúncia del desig egoista de ser salvat al més ràpid possible. I, en el fons, pronunciar profundament aquest vot, i acceptar-lo, implica estar ja despert i alliberat.

Potser us preguntareu si vosaltres podríeu pronunciar aquests vots de bodhisattva. Perquè és evident que quan ens mirem a nosaltres mateixos, no ens veiem dotats d’aquesta compassió infinita. La nostra compassió és, malauradament, limitada...

Cal diferenciar entre l’ordenació de bodhisattva i un bodhisattva realitzat. El que anomenem “ordenació de bodhisattva” significa pronunciar aquests vots com l’essència de la nostra pràctica. Això significa que tenim fe i confiança en aquest sentit de la pràctica i que és en aquesta direcció que ens volem comprometre a practicar, amb les limitacions del nostre estat present.

Si en reflexionar sobre el nostre vot, ho fem sense lamentar res, sense tenir la sensació de sacrificar-nos, vol dir que ja som en l’estat d’esperit d’un ésser despert i alliberat, encara que en la nostra vida quotidiana tornin el nostre karma i els nostres condicionaments ordinaris, i això ens faci adonar-nos que no estem sempre a l’alçada d’aquest vot. Si realment ho fem així, és tanmateix una expressió del despertar i de l’alliberació. El bodhisattva, però, no s’aferra al samsara, perquè la saviesa li permet veure’n les limitacions i la urgència d’alliberar-se’n. Per la saviesa comprèn que cal alliberar-se’n, i per la compassió accepta de romandre-hi, a fi d’ajudar els éssers. Per a un bodhisattva, saviesa i compassió són al mateix nivell.

Segons el Mestre Dogen, aquest ideal i aquesta pràctica de bodhisattva no són una etapa en el camí per esdevenir buda.  Tradicionalment, en el budisme, es descriu la carrera de bodhisattva amb deu nivells, i l’última etapa, el punt final del seu camí per les “Deu Terres”, és l’estat de samyaku sambodai: un buda perfecte, de visió omniscient. Però en l’ensenyament del Mestre Dogen, fer aquest vot és fer ja realitat el despertar perfecte, no és una etapa provisional. És l’expressió de la nostra naturalesa de buda. Si podem pronunciar aquest vot és perquè ja hem fet realitat la nostra naturalesa de buda, la naturalesa de buda no com un ideal a obtenir en un futur llunyà, sinó com la base mateixa de la nostra existència, en total interdependència amb tots els éssers, a cada instant de la nostra vida. És això la naturalesa de buda. I això implica sentir-se solidari de tots els éssers, amb els quals som totalment interdependents, cosa que no és fàcil de fer. En canvi, és la veritable naturalesa de la nostra existència, i comprendre-la és la saviesa fonamental.

Harmonitzar-nos amb aquesta visió i fer el vot de la compassió universal, implica una conversió de la ment per harmonitzar-nos amb allò que hem comprès de l’essència de la nostra existència real: la nostra naturalesa de buda. És per això que cal estudiar les diferents pràctiques del bodhisattva, les sis paramites. Tota la pràctica del Dharma de Buda consisteix a harmonitzar-nos amb allò que som realment, especialment a través de la pràctica del do, de la paciència, dels preceptes, de l’energia, de la meditació i de la saviesa. Són l’expressió de la naturalesa de buda, així com mitjans concrets per actualitzar-la. Aquest punt és important, perquè si les entenem només com a mitjans, estem funcionant amb l’esforç i la dualitat, però si comprenem aquestes pràctiques com a expressió del que som, aleshores es converteixen en la nostra fe en la naturalesa de buda, es tornen quelcom transparent i natural, que s’aprofundeix i que és més fàcil de practicar.

Pel que fa la immensitat del vot del bodhisattva, és important comprendre que, en realitat, no hi ha cap ésser a salvar. Aquest és l’ensenyament profund del Sutra del Diamant. En l’ensenyament del budisme hi ha coses paradoxals, però aquestes paradoxes tenen un efecte alliberador. Si no comprenem que no hi ha cap ésser a salvar, podem sentir una culpabilitat infinita, cosa que pot pertorbar la nostra equanimitat, ja que la tasca immensa i inacabable de salvar tots els éssers és una font de sofriment per al bodhisattva. Un bodhisattva no només sofreix a causa del seu ego, sinó també per la compassió que sent. Per alleujar aquest sofriment fruit de la simpatia, el bodhisattva, en certa manera, té necessitat de la saviesa. Recorda que a causa del no ego, de la vacuïtat, no hi ha cap ésser, no hi ha ego a salvar. Tots els éssers ja estan salvats o alliberats, perquè són vacuïtat, ja són sense ego.

L’últim punt important d’aquest gran vot de bodhisattva, és que en realitat no podem salvar cap ésser. És la segona paradoxa, tan alliberadora com la primera, perquè els éssers només poden ser alliberats per llur pròpia naturalesa de buda i per llur pròpia pràctica, que els posa en contacte amb aquesta mateixa naturalesa de buda. El vot de salvar tots els éssers no és, doncs, un desig de tenir un gran poder per poder salvar tot el món. És el vot de posar els éssers en el camí de ser salvats per llur pròpia naturalesa de buda, i de fer-ho per tots els mitjans hàbils de què hom disposa.

Hi ha altres aspectes interessants, també. Per exemple, un bodhisattva ha de poder prendre totes les aparences per acomplir el seu gran vot; revestir l’aspecte adequat, a fi d’entrar en contacte amb la categoria de persones a qui li és donat ajudar a cada moment.

Un exemple n’és la història de Kannon, transformat en venedora de peixos. Un dia, una bonica noia va arribar a un poble a vendre peixos. Els homes del poble la van cortejar, i ella va prometre casar-se amb l’home que s’aprengués l’Hannya Shingyo d’avui per demà. L’endemà, una desena se’l sabien de memòria. Aleshores va prometre casar-se amb el que s’aprengués el Sutra del Diamant. L’endemà, dos o tres se’l sabien de memòria. Aleshores va prometre casar-se amb el que s’aprengués de memòria el Sutra del Lotus. L’endemà, un noi jove se’l sabia i ella s’hi va casar. Llavors es va posar malalta, i el jove marit li va prometre en aquell moment que mai l’oblidaria. La nit següent ella se li va aparèixer en somnis, i li va revelar que era el Bodhisattva de la compassió, Kannon, i li va dir: “Si realment et vols recordar de mi, ja que així ho has promès, com que ja saps tots els sutres, ensenya ara el Dharma i ajuda els éssers amb l’ensenyament de Buda.” És un exemple clàssic de la facultat del bodhisattva d’aparèixer sota diferents formes, inclosa la forma d’una noia atractiva que sedueix els homes del poble, i els fa aprendre els sutres amb els seus mètodes hàbils. Tot això són idees per a vosaltres mateixos!

Per tornar al primer vot de bodhisattva, voldria relacionar-lo amb shin jin datsu raku: “despullar cos i ment de tot aferrament egoista durant zazen”, i sobre el qual Keizan va dir: “És mostrar el nostre rostre original, revelar els aspectes de la nostra condició original: cos i ment abandonats, despullats, lliures, tant si estem asseguts, estirats, com en qualsevol altra postura.”

Sovint diem que en el Zen no s’insisteix gaire en l’amor, en la compassió. Crec que la compassió és absolutament fonamental en la nostra pràctica. Si no estem animats per aquest esperit de compassió i de benvolença envers tots els éssers, la nostra pràctica de la meditació pot, fins i tot, tornar-se perillosa, ja que pot reforçar el nostre poder egòtic, i pervertir el sentit de la pràctica. Per exemple, els practicants d’arts marcials volen meditar per ser més forts, per estar més concentrats i així atacar millor l’adversari. És un exemple una mica extrem, però hi ha persones que fan zazen amb aquesta intenció. A vegades, fins i tot en la nostra sangha hi ha persones que tenen tendència a endurir-se quan practiquen. Penso que, en aquest cas, és perquè hi ha un error en algun aspecte de la pràctica. Pot voler dir, per exemple, que s’està confonent el desaferrement amb la indiferència.

Hi ha una segona sèrie de preguntes: alguns estan completament d’acord a deixar anar els seus aferraments durant el zazen, però no estan disposats a fer-ho en absolut en la seva vida quotidiana. En aquest cas, el zazen és un parèntesi: “durant zazen, d’acord, però després, no!” El Mestre Nyojo, que fou el mestre de Dogen, parla d’alguns adeptes del budisme que practiquen la meditació asseguda -és a dir el zazen-, però la compassió dels quals és feble. “No penetren el caràcter veritable de totes les coses amb una comprensió profunda. I així no fan més que perfeccionar-se a si mateixos, i trenquen el llinatge dels budes.” És a dir, que llur zazen no és el veritable zazen de Buda. I insisteix: “El que vull dir és que els budes i els patriarques, des de la primera inspiració, s’asseuen en zazen amb el vot de reunir totes les qualitats del despertar i, fins i tot, l’estat de Buda. Però no obliden en cap moment els éssers sensibles: tenen sempre pensaments d’amor i de compassió per tots els éssers, fins i tot pels insectes, no només pels éssers humans. I, per tant, fan el vot de salvar-los tots; i siguin quins siguin els mèrits de llur pràctica, dediquen els mèrits a tots els éssers.” Així doncs, com que el Mestre Dogen cita aquest ensenyament del Mestre Nyojo, i Dogen és l’inspirador de la pràctica que seguim nosaltres, l’he volgut citar com una espècie d’autoritat, per confirmar la importància primordial d’aquesta compassió en la nostra pràctica. Això no vol dir que quan practiquem zazen, siguem naturalment compassius, perquè hi ha tota mena d’obstacles a l’expressió d’aquesta compassió, pel nostre karma, per la nostra existència. Però, com a mínim, si fem aquest vot de compassió, i si considerem que és el criteri de la pràctica justa, aleshores podem observar-nos a nosaltres mateixos, i veure on són els obstacles interiors a l’expressió d’aquesta compassió. 

Quan això es manifesta, quan no ens sentim veritablement compassius, ens podem preguntar per què passa això en aquest moment, com un koan. No per culpabilitzar-nos, sinó només per tenir un senyal que ens indica que aquí passa alguna cosa, i que precisament hauríem de mirar què és el que passa.

Voldria parlar dels mètodes per estimular l’esperit de compassió i de benvolença. El que crec és que l’ésser humà és fonamentalment compassiu i benvolent. No perquè jo sigui un idealista, sinó perquè si no hi hagués en el fons de cada un de nosaltres aquesta empatia, aquesta capacitat de posar-se al lloc de l’altre i, per tant, d’evitar de fer sofrir l’altre, la humanitat hauria desaparegut fa molt de temps. Però la humanitat, i ara encara més amb la superpoblació, continua expandint-se. I encara que hi hagi conflictes, guerres i massacres, no podem dir que els conflictes augmentin: des de principis d’aquest segle més aviat tenen tendència a disminuir. Sigui com sigui, la humanitat continua desenvolupant el que hi ha en el fons dels éssers humans: aquesta capacitat d’empatia. Sinó ens hauríem destruït els uns als altres des de fa molt de temps. Aleshores, com podem desenvolupar aquesta empatia, sinó a la perfecció, sí fins al punt que les relacions humanes canviïn fonamentalment?

D’altra banda, per què no ens sembla tan evident que som éssers fonamentalment benvolents i compassius? Per què la nostra naturalesa de buda no ens inspira una mica més? Crec que és perquè sofrim una mena d’ofuscació, un engany. Ja ho he dit moltes vegades, ens identifiquem amb una idea errònia que ens fem de nosaltres mateixos. Ens identifiquem amb el nostre petit ego, amb la nostra història, les nostres preferències, i acabem per dir-nos “jo sóc així, o sóc aixà”. Ens ho acabem creient. Construïm una certa identitat personal, ens hi aferrem, i la convertim en una espècie de closca, d’armadura. I considerem que tot el que pot amenaçar la imatge que tenim de nosaltres mateixos és perillós, que és el nostre enemic, i que cal defensar-se del que amenaça aquesta imatge. I a la inversa, ens tornem àvids de tot el que pot augmentar aquesta imatge que tenim de nosaltres mateixos; augmentar el seu poder, el seu prestigi, la seva importància, etc. És per això que Dogen, Nyojo abans que ell i després Keizan, parlen de despullar-se, de deixar anar, d’abandonar l’aferrament al cos i a la ment durant zazen –és a dir, a una certa representació que tenim del nostre cos i de la nostra ment, acolorida pel nostre karma-; d’abandonar les idees que ens fem sobre nosaltres mateixos, i que fan que acabem per veure’ns com un ésser limitat. I que per poder abandonar tot això, diuen, la pràctica de zazen és una pràctica extremadament poderosa. Amb tot, encara cal tenir la convicció que és bo abandonar aquest ego, en tant que miratge, en tant que idea limitada d’un mateix.

Per això el millor és observar bé. Per exemple, quan estem en un grup, si ens aferrem a la nostra posició, molt sovint veiem que, com a conseqüència, tothom es fa fort en la seva posició, tothom es torna agressiu, s’entra en una mena de competició, i totes les coagulacions mentals dels uns i dels altres s’endureixen i s’oposen. Però si algú deixa anar completament la seva posició, de cop i volta la situació es capgira, tothom queda sorprès, i aleshores un altre es pregunta: “Sí, per què no? Per què no deixar anar?”

Crec molt en aquesta capacitat de ser el primer a gosar deixar anar. No només durant zazen, sinó també en la vida quotidiana. Per a fer-ho, s’ha de comprendre també que aquest deixar anar no és una pèrdua, ni un sacrifici. Pel que fa a això, he de precisar quelcom sobre els desigs: en l’ensenyament de Buda, es parla sovint d’abandonar els desigs. Però el desig és la vida; sense el desig cap de nosaltres seria aquí. Per això desconfiem una mica quan sentim dir que cal abandonar els desigs. Quan, per exemple, el Mestre Nyojo explica a Dogen què significa despullar-se de cos i ment durant zazen, s’ha d’entendre que vol dir abandonar els Cinc Desigs i els Cinc Obstacles. Evidentment, es tracta d’abandonar els obstacles a la meditació. Tradicionalment, els Cinc Obstacles a la meditació, o els Cinc Impediments, són els desigs, l’odi, la torpor, l’agitació i el dubte. Per exemple, si durant zazen tenim una obsessió sexual, amb escenes donant voltes pel cap, com fantasmes, i esperem amb impaciència el final del zazen per acostar-nos a la persona que desitgem, això fa la pràctica molt, molt difícil. És un autèntic obstacle. De la mateixa manera, si durant zazen experimentem còlera, per exemple perquè hem estat criticats o ferits, si estem odiant de debò a algú, ens sentim violents i pensem en la manera de venjar-nos, sens dubte això serà un autèntic verí, ens anirà rosegant la pràctica, és per això que parlem d’obstacle. Ho podem experimentar perfectament. El mateix passa amb la torpor, l’agitació i els remordiments. Tenir remordiments equival a no voler-se un mateix, a odiar-se. Tenir dubtes, no és dubtar del propi ego (a vegades és bo dubtar d’un mateix, posar-se en qüestió), sinó dubtar de la pràctica i de l’ensenyament. Si fem alguna cosa i al mateix temps dubtem del que estem fent, no ens podem comprometre de debò.

És evident que aquests Cinc Obstacles són vertaders obstacles a la pràctica de la meditació, i, per tant, és recomanable deixar-los anar. Però, a la vegada, si hi reflexionem, ens adonem que també són obstacles a la compassió i a la benvolença. Per exemple, si tenim una obsessió sexual, és obvi que estem considerant l’altre com un objecte de satisfacció. En el millor dels casos, aquesta satisfacció podrà ser compartida, cosa que està bé, però, en general, en el costat àvid de l’obsessió sexual, hi ha una certa tendència a reduir l’altre a no existir més que en la dimensió d’objecte de satisfacció. Per exemple, si la parella diu: “tinc mal de cap, ara no, espera un altre dia,” tenim la tendència a enfadar-nos, a no quedar-nos contents, perquè se’ns ha frustrat el desig. En aquest punt, podem preguntar-nos si estimem realment, o si simplement desitgem l’altre com a objecte de satisfacció. És el mateix quant als altres obstacles: la còlera, evidentment, va totalment en contra de la compassió. D’altra banda, un dels remeis per a la còlera, en el moment que entrem en còlera, és fer sorgir dins nostre l’esperit d’empatia. Quan estem en còlera és contra algú, aleshores ens afirmem en la nostra posició, perquè al nostre parer el que ha fet l’altre és inacceptable. Però si ens posem al seu lloc, potser això atenuï ja una mica la còlera. En aquest moment, quan la còlera ha disminuït, potser podem trobar el mitjà hàbil per resoldre la situació que ha provocat la nostra còlera. Ara bé, la còlera també pot estar del tot justificada: per una injustícia o un error comès per l’altre. De totes maneres, mentre estiguem dominats per la còlera, no podrem resoldre convenientment una situació. 

En la vida quotidiana, està clar que és una mica diferent que durant zazen. Les recomanacions que va fer Buda i també Nyojo als monjos, s’adrecen evidentment a persones que han fet el vot d’abandonar-ho tot per anar a viure en un monestir i, per tant, d’abandonar, per exemple, tota relació sexual. És clar que per als monjos que han fet aquest vot de castedat, és fonamental no pertorbar la ment, ni alimentar el desig sexual. Però en el budisme zen, des de fa un segle i mig, ja no es fa aquest vot, i per tant la cosa és una mica diferent. La qüestió és: com viure aquests desigs sexuals de tal manera que no comportin sofriment al nostre voltant i que, al contrari, fins i tot puguin contribuir a desenvolupar l’esperit del despertar?  És del tot possible. I això dóna a la sexualitat tota una altra dimensió, que la simple satisfacció de les nostres pulsions elementals. Em refereixo a lligar el desig que experimentem per l’altre, amb el desig de contribuir a la seva elevació espiritual, al seu despertar. Els que diuen “jo abandonaré els meus desigs, però només durant zazen”, en general estan pensant sobretot en el sexe. Però hem de comprendre que en el Zen, el sentit de la nostra pràctica en la vida quotidiana, és el d’abandonar el caràcter negatiu dels nostres desigs, és a dir, allò dels nostres desigs que condueix al sofriment. Al contrari, l’objectiu és intentar que els nostres desigs contribueixin a bodai shin, a l’esperit del despertar. Això, evidentment, demana molta saviesa, aprendre a conèixer-se un mateix suficientment, a fi que es desenvolupi la nostra empatia envers els altres; ja que un aspecte fonamental de la compassió, és el de tractar l’altre tal com voldríem ser tractats nosaltres mateixos. Això demana desenvolupar la nostra sensibilitat, comprendre com voldríem ser tractats i no instal·lar-nos en una posició, sinó, al contrari, ser capaços de fer un intercanvi entre la nostra posició i la de l’altre, de manera fluïda. Crec que zazen, amb aquesta pràctica que fem de deixar passar, de deixar anar, de no quedar-nos en l’obsessió per alguna cosa, suavitza la nostra ment i la torna més apta per aquesta gimnàstica de passar de la pròpia posició a la de l’altre, i viceversa. En el budisme tàntric, hi ha pràctiques sistemàtiques, que consisteixen a posar-se al lloc de l’altre. Penso que entre els mitjans hàbils del budisme, és un mètode extremadament interessant. I fins i tot, si no ho practiquem durant zazen, és bo de practicar-ho en la vida quotidiana. És molt simple: sou al bar parlant amb algú, i el que l’altre us diu us sembla estrany, no hi esteu d’acord, etc., però de cop, us dieu: “i bé, i què? Deixo estar el meu punt de vista, intento posar-me al seu lloc.” Us proposo que ho intenteu fer, i a veure què. En aquest moment, el bar es torna un bon lloc de pràctica; és a dir, un lloc on justament ens trobem amb les persones amb tota llibertat, sense formalismes, sense cap rol definit, sense cap posició especial –a banda del responsable del bar, que fa pagar les consumicions. Ens trobem amb els altres en una posició d’igual a igual, i de debò us dic que podem intentar practicar aquest intercanvi.

Imprimeix