Algunes regles per al cant dels sutres

Com a occidentals, cantar els sutres en japonès no és fàcil, en la mesura en què no es correspon amb la nostra cultura i en què desconeixem la llengua. Aquestes són algunes regles que ens poden ajudar a cantar els sutres.

Hi ha dues maneres de millorar la manera de cantar els sutres:

Escoltar l’enregistrament de sutres cantats en els temples del Japó i esforçar-nos a reproduir tan bé com puguem el cant.

D’altra banda, podem estudiar la manera justa de cantar. A partir d’algunes bases rudimentàries sobre el funcionament de la llengua japonesa, podem comprendre més clarament com recitar els sutres, ja sigui pel que fa al ritme o a la pronunciació. És aquest segon aspecte el que tractarem aquí.

La llengua japonesa té cinc vocals:

A – I – U – E (pronunciada é) – O

Aquestes vocals es declinen amb l’ajuda de consonants:


KA – KI – KU – KE – KO ;
SA – SHI – SU – SE – SO ;
TA – TCHI – TSU – TE – TO , etc...

Els sutres que cantem nosaltres estan, doncs, formats per aquestes diferents partícules, retranscrites en el nostre alfabet, cadascuna correspon a una unitat de temps, anomenada « more ».

Cal distingir dos tipus de sutres:

En l’l'Hannya Shingyo o el Dai Shin Darani , per exemple, les síl·labes aïllades es canten en un temps, mentre que les síl·labes unides entre elles, es canten en mig temps cada una.

Per exemple: Kan ji zai bo satsu gyo

kan ji zai bo i gyo es canten en un temps, satsu també en un temps (és a dir dos mitjos temps).

En la majoria dels altres sutres (Sandokai, Hokyo zanmai, Fukanzazenji, el Sutra del dinar, el Cant dels patriarques...), algunes síl·labes estan subratllades o accentuades, cosa que significa que es tracta de síl·labes llargues, que cal cantar en dos temps. Aquesta regla es pot explicar en detall.

SÍL·LABES CURTES I SÍL·LABES LLARGUES

Parlem de síl·labes curtes i síl·labes llargues, però en la llengua japonesa, les síl·labes que anomenem llargues, de fet són la unió de dues partícules, per això es reciten en dos temps. L’interès d’aquest enfocament és merament lingüístic: ens permet comprendre millor l’estructura dels sutres i permet, finalment, un cant més homogeni.

Síl·labes en AI – EI – OI – UI

La síl·laba està formada per una primera partícula  (A – E – O o U) més la partícula I, cosa que justifica el fet de recitar-ho en dues unitats de temps. La llengua japonesa no aplica la pronúncia tipus aïe (o ail) a la síl·laba AI, sinó que pronuncia successivament cada partícula. 
Per exemple : Chikudo dai
DAI està format per la partícula « DA » i de la partícula « I » que es pronuncien successivament. Al cap i a la fi, podríem dir que no es tracta d’una síl·laba llarga, sinó de dues síl·labes curtes que se succeeixen.  

D’altra banda, en el text del Fukanzazenji que es feia servir abans a la Gendronnière, les síl·labes AI, EI, OI o UI no estaven subratllades, cos que implicava que cada una d’aquestes partícules es pronunciava de manera independent.

Síl·labes en N

Aquí també, les síl·labes en N, es pronuncien en dos temps, donat que estan formades per dues partícules.

Per exemple : Chikudo daisen no shin
Aquí, SHIN està format per la partícula « SHI » i la partícula « 
 », difícilment pronunciable pels occidentals, però  que s’assembla a la n o la m (m quan la partícula precedeix una b, una m o una p : sampai, sambo fushite).
La partícula « 
 » no és només una consonant que completa una síl·laba, sinó que es pronuncia sencera, d’aquí la recitació successiva de dues partícules en un temps cada una.  
Síl·labes acabades en una doble consonant.

Dos casos :
La síl·laba que precedeix una doble N : aquí, la regla enunciada més a  baix es repeteix, si només és la partícula següent és una partícula en N (NA – NI – NU – NE – NO).
Per exemple : Innen jisetsu jakunen
Innen està format aquí per les partícules « I », « 
 », « NE » i altre cop «  », pronunciades l’una després de l'altra.
Les partícules “trencades”  : Quan dues consonants se segueixen, la primera partícula es pronuncia incloent la primera doble consonant i en dos temps. En l’escriptura japonesa, aquest tipus de síl·laba s’escriu amb dues partícules, i d’aquí que es canti en dos temps.  
Per exemple : Hi wa nesshi kaze wa dôyô
Nesshi es pronuncia « nesh » en dos temps, i després « shi ».
Per exemple : ansô o motte
Motte es pronuncia « mot (motte) » en dos temps i després « te ».

Les vocals llargues

La llengua japonesa té unes vocals llargues impossible d’identificar per als occidentals, per això subratllem les partícules en qüestió (les vocals llargues són, d’altra banda, les que se solen accentuar, per exemple, tô). En l’escriptura, aquestes vocals llargues es componen de la partícula seguida d’una segona partícula, cosa que significa que es pronuncien en dos temps.

Per exemple:  Chikudo daisen no shin tôzai
« Tô » es pronuncia tô- en dos temps.

Atenció : síl·labes del tipus GYA, GYO, KYO, HYA...

Aquestes  síl·labes es componen d’una primera partícula seguida d’una altra  marcada en petit , però es pronuncien en un temps.
Per exemple, GYO es compon de la partícula GI seguida de la partícula petit YO. La segona partícula aquí no implica que la síl·laba es canti en més unitats de temps.

EL RITME

La comprensió de l’estructura de les síl·labes ens permet donar als sutres el ritme apropiat.

La relativització de les síl·labes curtes i llargues.

Hem vist que les  síl·labes curtes es reciten en un temps. Les síl·labes llargues en la llengua japonesa es reciten en dos temps com a màxim (en realitat, la forquilla per a les síl·labes llargues se situa entre un temps i mig, i dos temps).

No obstant, des del moment que coneixem el funcionament de les síl·labes, la distinció entre síl·labes curtes i síl·labes llargues es pot relativitzar. Al cap a i a la fi, per agafar el bon ritme, podem dir que, a part de les vocals llargues, el cant només és una successió de síl·labes curtes. El subratllat i l’accentuació senyalats en els textos dels sutres, ens ajuden a identificar quan hi ha dues partícules.

Chikudo daisen no shin tôzai mitsu ni aifu ...

es canta :

Tchi – ku – do – da – i – se – n – no – shi – n – tô- – sa – i – mi – tsu – ni – a – i – fu

Un cant continu

El cant dels sutres es fa amb un ritme continu, sense marcar talls.  

Les síl·labes llargues senyalades no s’han de considerar moments de pausa  en què el ritme s’alentiria. Les partícules es canten successivament de manera homogènia, encara que una síl·laba estigui accentuada o subratllada.


La respiració

Pel que fa a la respiració, no necessàriament hem d’agafar aire en les  síl·labes llargues, cosa que podria contribuir a marcar-les massa i provocar un tall en el ritme. Hem d’agafar aire de manera natural, al final de l’expiració, tant si som en una síl·laba llarga com curta.   

LA MANERA DE CANTAR

La tria del to

Cadascú, en el moment d’iniciar el sutra, se situa en una nota sobre la qual cantarà, ja sigui la nota que ha donat  l’ino en començar, ja sigui una nota que ens convé més per la tessitura de la nostra veu (però, si és possible, harmonitzant-se amb la nota donada per l’ino) 
A continuació, guardem aquesta nota al llarg de tot el sutra. Cal evitar que canviï la tonalitat del cant i particularment que no caigui en notes cada vegada més greus, cosa que fa el cant considerablement feixuc.


Tres consells :
Estar atent a conservar sempre la mateixa nota, sobretot quan reprenem el cant després d’una inspiració.

Posar energia en el cant, si posem tota l’energia en el cant, la concentració es manté més fàcilment i la veu s’estabilitza més fàcilment .

Enllaçar el cant.


El cant lligat
Lligar o enllaçar el cant vol dir no crear talls entre les síl·labes cantades. La nota escollida a l’inici es canta continuadament i les síl·labes vénen a posar-s’hi, sense crear pesadesa. Això ajuda a mantenir una concentració més gran i evita que el cant recaigui.

Escoltar el cant

Ens hem d’esforçar a escoltar els altres durant el cant, cosa que al final és el que fa que cantem amb una sola veu. Escoltant-nos, sentim com si el cant dels altres passés a través nostre i que nosaltres hi podem aleshores afegir la nostra veu.

LA PRONUNCIACIÓ

Conèixer algunes particularitats de la pronunciació japonesa ens pot ajudar a millorar l’harmonia a l’hora de cantar.

G – J

Les partícules en G es pronuncien sistemàticament, igual que les partícules GE (gué) i GI (gui).
Per exemple : Tettsû Gikai daioshô – es pronuncia: tet tsû gui ka i da i o shô-

Les partícules en J es pronuncien sempre com la j catalana, i mai y. Es pronuncien de manera “picada” i poden fins i tot tendir al so dj.
Per exemple : Mo ko o ja o ro mi – ja es pronuncia ja i no ya.
Igualment : Jo rai maka hannya haramita – jo es pronuncia jo i no pas yo.

S – Z

Les partícules en S – SA, SU, SE, SO, es pronuncien sempre c o ç i mai z.
Per exemple : Mokudo taisen – es pronuncia mokudo taicène i no pas taizen.

SH – CH

Les partícules en SH es pronuncien amb el so xeix.
Per exemple : shin es pronuncia com Xina i sho com xocolata.

Les partícules en CH es pronuncien amb el so “tx”
Per exemple : Chôryô seryo daioshô – Chôryô es pronuncia txô-ryô-

R

Les partícules en R (RA – RI – RU – RE – RO) no es pronuncien r sinó que s’acosten més al so l. Per exemple : Arido ni nan – Arido es pronuncia alido
Aquí també,  les partícules es reciten de manera « picada », cosa que les situa entre la r i la l.
D’altra banda, aquestes  partícules no sonen com la r de carro..

H

Les partícules en H (HA – HI – HU – HE – HO) es pronuncien amb h aspirada, a diferència de les vocals (A – I – U – E – O).
Per exemple : Eihei Dogen daioshô – la primera partícula E es pronuncia é mentre que HE es pronuncia amb h aspirada.

Imprimeix Correu electrònic

We use cookies on our website. Some of them are essential for the operation of the site, while others help us to improve this site and the user experience (tracking cookies). You can decide for yourself whether you want to allow cookies or not. Please note that if you reject them, you may not be able to use all the functionalities of the site.