Qui és l'observador durant zazen?

Mondo – sesshin de l’Arche, setembre 2009.

P: És una pregunta sobre el mental. Quan la ment està molt agitada, tu ens recomanes que observem el funcionament del mental. I encara que per a mi és clar l’objecte observat, em pregunto si no és el mental que s’observa a si mateix. Qui és aquest observador?

RYR: Sí... Si et fas realment la pregunta de qui és l’observador, profundament, podràs percebre que no pots obtenir aquell que observa. Això és, veritablement, el més fonamental. Aquell que observa és inaprehensible. És el gran koan.

P: Però puc saber que existeix? I com puc estar segur que no és el mental que s’observa a si mateix?

RR neige

RYR: Des del moment que vols saber si existeix, tens ja una actitud de voler trobar una substància en algun lloc. Aquest és el problema. El mental no existeix. No hi ha res que existeixi en tant que entitat. Aquesta és la qüestió de base, i que s’ha de comprendre bé. No hi ha cap entitat ego, cap entitat jo, cap entitat mental. Tot això només són coagulacions mentals, és a dir, fenòmens. I és per això que no podem obtenir el mental, no ens podem agafar a la ment. L’únic que hi ha són processos, funcionaments, relacions. El que hi ha són relacions. Però són relacions entre no-entitats! Només relacions. Fins i tot la Física, avui, ho sap molt bé això. En la Física es creia que hi havia àtoms que interactuaven, etc.  Però avui se sap que no. No hi ha entitats. Res de res. No hi ha substància.

P: Aleshores és una interacció entre coses que no existeixen?

RYR: Només hi ha interaccions. Però no hi ha res que interactuï. És això, sí, absolutament això. Però t’estic parlant des d’un punt de vista últim. En últim terme, no hi ha res. És a dir, que l’observador, si vols... si t’entossudeixes...  potser és millor que no et fixis en la meva resposta. Experimenta-ho per tu mateix, però intenta agafar l’observador. Observa bé.  Pren-te el temps que faci falta. Hores, mesos, anys, si cal. Busca l’observador.  Estic convençut que arribaràs a la mateixa conclusió que Eka, quan es va presentar davant de Bodhidharma, i li va dir que sofria, i llavors Bodhidharma li va demanar que li presentés aquesta ment que sofria. Fukatoku. Inaprehensible. Però no estem obligats a creure’ns Eka. Cal que cadascú de nosaltres en faci l’experiència. El zen és això. No és que de cop i volta ens formem una nova idea, i ens diguem “molt bé, ja he entès el zen: tot és inaprehensible. O sigui que la meva ment és inaprehensible, ja he comprès el zen”. Això encara és una noció buida. Una negació.

P: Però per a mi, la meva experiència és més aviat el que deia, és a dir, el mental que controla el fenomen observat. S’observa a si mateix, i em fa creure que hi ha alguna cosa a observar.

RYR: Comprenc el que dius, però això que anomenes “mental” són processos mentals. No crec que hi hagi una entitat que puguem anomenar “mental”, i que puguem prendre com a “mental”.

P: Però tu dius que aquests processos tenen una realitat?

RYR: Absolutament.

P: I no estan produïts per alguna cosa?

RYR: Sí! Tot està produït per alguna cosa! Tot és producte de relacions. Tot és producte de relacions d’interdependència.

P: I en una relació de causa efecte, també? Perquè si això és l’efecte, quina és la causa?

RYR: Sí... Però al final, la causa... No podem obtenir la causa. La mateixa causa és també el resultat d’un feix de relacions. Dit d’altra manera, vivim en un món estrany en què no hi ha entitats, sinó fenòmens. I el que és més curiós, és que la meditació zen va fer comprendre això als monjos fa dos mil anys, dos mil cinc-cents anys. És el que constaten i confirmen l’evolució científica i les ciències més modernes d’avui. En Física pura, en Física atòmica, és així. Només hi ha relacions, no hi ha entitats.

És cert que tenim un comportament molt arrelat, antic, però crec que està lligat al llenguatge, no és un dimoni malvat que ens il·lusioni, és el fet que som éssers lingüístics. I això el Buda ho havia entès molt bé. Som éssers lingüístics, éssers parlants. I la paraula implica que els sons, és a dir els significants, esdevinguin, siguin presos per realitats. És a dir, que els atribuïm una substància, perquè evidentment, per tal que un significant tingui sentit, que un mot tingui un sentit, cal que sigui diferent de la resta del vocabulari. Així doncs, el mental funciona amb un lèxic, amb un cert nombre de mots, als quals donem una valor a fi de no confondre’ls amb els altres. Sinó, no funcionaria. Per tant, cal que hi hagi diferències. I l’actitud de funcionar pensant amb el llenguatge té una tendència natural a subtancialitzar els mots. Principalment, el cas més flagrant, és quan comencem a parlar, i al cap d’un cert temps de balbotejar, acabem dient “jo, meu”. I acabem per creure que aquest “jo, meu” és alguna cosa substancial. Aquesta és la base de totes les il·lusions, el punt de partida. És un fenomen, que ni tan sols està lligat al mal karma, a un dimoni, a un pecat original, o vés a saber què. És simplement la nostra mateixa estructura, de funcionar amb un llenguatge articulat, que crea paraules, i que aquests mots acaben per il·lusionar-nos. I això, que crec que els lingüistes i els psicoanalistes podrien confirmar a partir de llurs propis experiments, és exactament l’experiència de Buda, i el que va ensenyar des de l’inici del seu despertar, i de la seva pràctica. Es troba en el primer Sutra, sovint hi faig al·lusió, que hem traduït pel “Sutra de la Causa Original”. És el primer Sutra de recull dels sutres mitjans, el Majjhima Nikaya. És el primer Sutra del recull. Si us interessen una mica els sutres, llegiu-lo. Traduït, l’anomenem la Causa Original. Són unes deu pàgines. És perfecte. Explica completament la visió de Buda sobre això. Sobre l’origen de totes les il·lusions humanes, a partir del fet de designar certs objectes de la realitat; de crear-ne nocions, i que, un cop hem creat les nocions, ens posicionem en relació a elles; aleshores es crea un ego, un “jo, meu”, un jo mestre del llenguatge, que d’alguna manera s’aferra als objectes; que finalment adopta la postura “m’agrada, no m’agrada”, “és bo per a mi, no és bo per a mi”; i després es posa en marxa tot el procés del funcionament mental ordinari, amb les seves il·lusions, i els seus aferraments. I el Buda analitza com això passa en totes les existències. Com que als indis els agradava molt fer-ho, va enumerar trenta o cinquanta tipus d’existències al món. Comença per parlar de la terra, de l’aigua, del foc, de l’aire, i segueix: els diferents elements, les diferents categories d’éssers i, finalment, arriba al nirvana. I per al nirvana diu exactament el mateix. Escoltem l’ensenyament de Buda, i ens representem el nirvana; ens en fem una noció; decidim que aquesta noció és bona; la volem obtenir; ens esforcem; es converteix en un objecte i, de sobte, no la podem fer realitat, perquè hem tornat a caure en el parany. No són només els mestres zen que diuen que no ens hem d’aferrar al satori, o al nirvana. Buda ho va dir des del principi. Un cop més, es una espècie d’indicació, només una direcció a seguir, que ens és mostrada. Però això és tot. És una designació molt relativa. Si ens hi aferrem, estem fotuts. I per això, ell deia: “els éssers ordinaris s’aferren a llurs il·lusions, les persones que es comprometen en la Via intenten eliminar llurs il·lusions, i els budes, o els arhats, els éssers realitzats, ja no creen il·lusions.” Aquests són els tres nivells. I deixar de crear il·lusions, vol dir deixar també de crear aferrament al satori, al despertar, al nirvana, etc. És estar completament alliberat, perquè el mental, precisament, aquest famós mental, encara que continuï produint nocions, està suficientment despert com per no aferrar-s’hi, només són nocions, paraules buides, en certa manera. Per tant, no ens hi aferrem. En canvi, de quina manera funcionem, com vivim, com practiquem, concretament, això sí, això és molt important.

 

Etiquetes: Roland Yuno Rech

Imprimeix Correu electrònic

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline