Vida, mort, karma i reencarnació

Q. -Si hem deixat passar tots els aferraments, totes les il·lusions, què és el que dirigeix les accions dels éssers humans, i quina és la diferència entre la vida i la mort?

R: En un moment així, el que dirigeix les nostres accions és la compassió. L’estat ideal que descrius és molt rar. Abandonar tots els nostres aferraments és l’ideal de la nostra pràctica. Quan disminueix l’aferrament al propi ego, ens tornem més disponibles als altres. Tenim menys por de perdre, estem menys concentrats en nosaltres mateixos i, per tant, podem ajudar els altres. La compassió del Bodhisattva no és només l’ajuda humanitària. Hi ha molta compassió en aquest món, moltes persones consagren la seva vida a ajudar els altres. Però l’ajuda que podem aportar quan som en la Via de Buda, és l’ajuda que consisteix a ajudar els altres a que es puguin alliberar per si mateixos del seus aferraments, i de les seves causes de sofriment. És molt diferent del fet d’estar mort, però sí que és la mort de l’ego. Molta gent identifica el sentit de la seva vida amb el simple fet de córrer darrere alguna cosa, darrere satisfaccions egoistes. Per a ells, deixar de tenir desigs o aferraments és com estar mort, es deprimeixen i tenen la impressió que la seva vida no té sentit. Sobre aquest tema, hi ha una altra qüestió, i és que el veritable desaferrament és comprendre que no hi ha ningú a qui salvar. És el punt essencial del Sutra del Diamant. Si un Bodhisattva s’imagina que hi ha éssers a salvar, ja no és un Bodhisattva, perquè això significa que creu que hi ha encara un ego en algun lloc, que encara hi ha algú que salva i algú que és salvat. El camí del desaferrament és comprendre que no hi ha ningú que salvi i ningú que sigui salvat. En aquest moment cadascú pot ser veritablement alliberat, més enllà d’un mateix, més enllà de la pròpia voluntat d’ajudar, de salvar. És la llibertat veritable. Això no té res a veure amb la mort, és la vertadera vida, la vida de Buda.

Q: -Tinc por de la mort, no només per mi, sinó també pels altres. Potser és una qüestió d’aferrament a la vida, d’il·lusió, d’ego, però no veig com podria ser d’una altra manera. Totes les religions intenten donar una resposta a la mort. Es diu que hem de viure l’instant de la mort com un altre instant, aquí i ara. Aleshores, si no és tan dramàtic, per què ens fa tanta repulsió? És una broma pesada de l’ordre còsmic?

R: Una broma molt pitjor seria que la mort no existís! No hem de veure la mort només en un pla negatiu. La mort vol dir que la nostra vida present és limitada, i que no tenim temps per perdre. Tots els instants són preciosos, inclòs l’instant que precedeix la mort. La perspectiva de la mort és el més gran dels estímuls per viure al més perfectament possible. La pregunta que ens hem de fer és: “És la mort de qui?” A cada instant, hi ha naixement i mort. El nostre ego és una construcció molt relativa, i aferrar-s’hi és il·lusori. No hi ha substància fixa, davant d’aquesta veritat, es pot fer realitat el despertar, i només els éssers humans que practiquen la Via ho poden comprendre. Es pot morir en un estat de despertar, si acceptem d’abandonar l’ego. És important viure amb aquesta consciència de la mort, per tal de fer-ne un element d’alliberació. No acceptar aquesta realitat és situar-se en una consciència il·lusòria. Es pot viure en aquesta visió d’angoixa o, en canvi, transformar aquesta por en una font de revolució espiritual. La pregunta fonamental és: “Qui té por?” és un koan excel·lent. La por a la mort ve de la nostra pròpia imaginació. Ningú coneix la mort. L’únic que coneixem, aquí i ara, és la nostra vida, que té una consciència, que és qui té por de morir. Si comprenem això, tot canvia. L’enfrontament amb la mort és a l’origen mateix de la Via de Buda, però també és una pràctica per a viure de manera més lliure. El budisme no és una religió per amagar la mort, sinó per viure plenament la nostra vida, aquí i ara, a fi de ser alliberats dels renaixements. És una religió que ens desperta d’aquesta vida condicionada pel naixement i la mort, que ens permet fer realitat una ment alliberada, en acceptar la vida per la vida, la mort per la mort. La mort no és el nostre enemic, sinó una oportunitat.

Q: -M’agradaria saber quina és la posició del zen en relació a la mort física, i com es poden arribar a veure les reencarnacions, el karma?

R: La reencarnació és una creença molt estesa, no només en el zen, ni en el budisme, sinó en tot l’Orient, i que està lligada a l’observació que res no arriba per casualitat, que la nostra existència està presa en una xarxa d’interdependència i, per tant, de causalitat. Aquesta causalitat no s’atura amb la mort; és la idea que els actes que hem fet, necessàriament han de produir efectes. Si aquests efectes no s’han pogut desenvolupar en aquesta vida, aleshores les causes que hem sembrat hauran de germinar en una existència ulterior. Evidentment, la qüestió a plantejar-se és sobre la vacuïtat de l’ego. Si diem que no hi ha ego substancial, quin és el suport que continua d’una existència a l’altra, i que rebrà la retribució del karma? La millor resposta que s’ha pogut donar a aquesta difícil pregunta, és de dir que finalment el que es reencarna, el que reneix, no és un ego, és només la continuació d’un karma. Sigui com sigui, no m’interessa gaire intentar resoldre aquest tipus de problema. El que m’interessa, i que interessa molt més als practicants del zen, és com ens encarnem, com m’encarno jo, d’instant a instant, quin karma estic creant, d’un instant a l’altre. Pel que fa als resultats, penso que hi haurà resultats, i estic del tot preparat per assumir-ne la responsabilitat, però no calculo. Intento practicar el que és just a cada instant, sense preocupar-me del resultat, tot i acceptar que hi haurà un resultat. Però no és el mòbil de la meva acció. El mòbil és viure en harmonia amb el que comprenc de l’existència, de la manera més justa possible. El resultat és simultani a l’acció, i és realment l’aquí i ara el que és important per a mi. Si aquí i ara sóc en l’avidesa, si vull atrapar alguna cosa, el resultat d’aquest estat d’esperit serà fer-me sofrir, estar en l’estat del que s’anomena gaki, estar en la mancança, no estar centrat. El resultat és immediat, oi que sí? Sóc, instant rere instant, allò que jo actualitzo.

Q: -Si la ment sense màcula s’ha fet realitat, on pot existir el karma?

R: En la ment sense màcula no es crea nou karma. Aquesta ment sense màcula és el moment en què practiquem zazen. Això no impedeix que el karma passat aparegui durant zazen, en forma d’una traça, un record, una acció passada, alguna cosa que sorgirà a la consciència. Si això arriba en el moment en què estem en aquesta ment sense màcula, simplement ho veurem i ho deixarem passar; el karma passat no tindrà, doncs, cap presa, ja que aquesta ment sense màcula no es deixarà arrossegar. És, doncs, el moment d’una gran alliberació, en què l’encotillament dels nostres condicionants passats s’obre, en què les coses troben espai, llibertat. No ens inclinem per alguna cosa, no actuem, no fem res. Fins a tal punt no fem res, que ni tan sols estem fent zazen, no estem en el “fer zazen”, estem més aviat en el “deixar fer” de zazen. De totes maneres, no hem de creure que el karma passat quedi definitivament abolit. Simplement, l’experiència en el curs del zazen, d’aquest estat sense màcula, més enllà dels nostres condicionants passats, té el mèrit de donar-nos més espai en la nostra vida. Hi ha alguna cosa que s’ha afluixat una mica, i encara que el karma passat no estigui completament abolit (creure en la seva abolició seria una il·lusió), en serem menys tributaris, n’estarem menys condicionats, ja que hem experimentat una dimensió que existeix més enllà del karma.

Q: -Però venir al món no és ja un karma?

R: Segons l’ensenyament tradicional, és el resultat d’un karma passat, però això també pot ser el resultat d’un bon karma. Per exemple, els vots del Bodhisattva són una intenció d’obrar per ajudar tots els éssers a resoldre el seu sofriment. Aquests vots del Bodhisattva arrosseguen ipso facto la intenció i l’acció de reencarnar-se fins a la fi dels temps. Podem dir, doncs, que són portadors d’un karma, però és un karma positiu. Com deia el Mestre Deshimaru, és la diferència entre caure a l’aigua i capbussar-s’hi. Hom cau a l’aigua per la força del propi karma, un karma sovint negatiu i no dominat, que ens arrossega automàticament en maneres de funcionar, en les quals hom no és lliure en absolut. En canvi, capbussar-se a l’aigua és, en un moment donat, prendre consciència de la situació global, la pròpia, la de tots els éssers que sofreixen i prendre la decisió de no retirar-se en una espècie d’estat de nirvana, sinó al contrari, prendre la decisió de quedar-se en aquest món de fenòmens, en què el karma existeix, i ajudar a tothom a alliberar-se d’aquest karma. Per això, cal que un mateix accepti de mantenir-se en contacte amb les impureses del karma, no només el karma dels altres, de la societat en què vivim, sinó també del propi karma. Això va contra aquest esperit del Hinayana de purificar-se totalment de tots els aferraments, fins a no tornar-se a reencarnar, de deixar de tenir cap causa d’existència. El Bodhisattva accepta el fet de quedar-se en contacte amb aquest karma, que és el seu i el dels altres, per fer un treball de transformació.

Q: Algunes persones neguen l’existència del karma, què en penses tu?

R: Negar el karma, sota el pretext que tot és vacuïtat, és molt poc realista i, fins i tot, perillós. Crec, al contrari, que és molt important observar que no hi ha res que s’escapi a la llei del karma i que, per tant, les nostres accions, les nostres paraules i, fins i tot, els nostres pensaments, tenen conseqüències, “els fruits del karma”. I a partir d’això, aprendre a controlar la pròpia vida, a estar atents i ser conscients de les conseqüències del que fem, del que diem, del que pensem, de manera que tinguem un pensament, una acció, una paraula més benèfica al nostre voltant. No generar sofriment, pel fet de ser irresponsables, i ignorants de la llei del karma. D’altra banda, Dogen deia que aquell que ignora el karma, la causalitat, encara no ha fet el primer pas que li ha de permetre entrar en al Via. El mateix Buda explica en la història del seu despertar, que la nit en què va fer realitat el satori, la primera de les coses de què va prendre consciència, va ser del karma. En canvi, passa que les persones que estudien el seu propi karma, reforcen el seu ego, perquè entenen el seu karma com una marca de fàbrica, una espècie de justificació de l’ego. El karma és vacuïtat i l’ego és vacuïtat. És la comprensió última, és el que guareix tots els sentiments de culpabilitat, d’aferrament. Dogen va observar els dos punts de vista, i en va parlar en dos capítols del Shobogenzo. En el Shin Jin Inga, parla de la causalitat kàrmica, explica la història d’una guineu de Hyakujo, i en el Dai Shu Gyo, ensenya als monjos el punt de vista absolut. Cal tenir en compte els dos punts de vista: el de ku (la vacuïtat), però també el de shiki (els fenòmens). Nagarjuna ho va comprendre bé en fer la distinció entre veritat absoluta i veritat relativa. No hem de veure només un dels dos aspectes, sinó abraçar els dos punts de vista, segons els diferents moments.

Etiquetes: Roland Yuno Rech

Imprimeix Correu electrònic

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline