Despertar gradual, despertar sobtat

El mètode de Maha Prajna Paramita (sesshin de Pégomas)

En aquest passatge del Sutra de l’Estrada, el Mestre Eno, després d’haver convidat el seu auditori a prendre refugi en els Tres Tresors –el Buda, el Dharma i la Sangha-, es proposa ensenyar-los la Gran Saviesa, el mètode de Maha Prajna Paramita. És una expressió en sànscrit, està traduït al xinès, però jo el traduiré en francès. Vol dir la pràctica de la Gran Saviesa que permet anar més enllà, més enllà de tots els obstacles, més enllà de tots els sofriments, més enllà de totes les il·lusions, que provoquen els nostres aferraments i ens enclaustren en una vida limitada. Eno insisteix en el fet que es tracta d’un mètode pràctic, que no n’hi ha prou amb entendre les paraules.

A Occident també ens agrada la saviesa. Hem desenvolupat àmpliament els sistemes filosòfics. Però aquests sistemes no ofereixen una pràctica concreta de la saviesa. I sovint, en estudiar-los, hom es torna una mica complicat.

Maha Prajna Paramita és el mètode de saviesa que cantem, quan cantem l’Hannya Shingyo. El fet de cantar l’Hannya Shingyo no consisteix només a repetir unes paraules.  Implica concentrar-se en l’alè, en l’expiració, i oblidar-se completament d’un mateix en el cant, sense guardar-se res. Aquesta pràctica de concentrar-se completament en l’expiració sense guardar res, ens ajuda a enfocar la pràctica de la Gran Saviesa. Maha significa gran, i Eno precisa que designa la immensitat de la ment vasta, com l’espai buit, el cel immens. Però ens fa una advertència, quan diu: No us quedeu asseguts amb la ment buida, perquè correu el risc de confondre aquest buit amb una caiguda en el no-res. El buit del cel, de l’espai, és un buit que conté el sol, la lluna, les estrelles, la gran terra, la muntanya, els rius, totes les espècies d’arbres i plantes, els homes bons i els homes malvats –igualment les dones-, les coses bones i les dolentes, els paradisos i els inferns. Tot això es troba en el buit.”


Eno afegeix: ““L’essència de l’home, l’essència de l’ésser humà, en aquest sentit està igualment buida.” És, doncs, un buit que ho engloba tot. És completament el buit de la consciència en zazen. Quan durant zazen, la ment no s’aferra a res, no s’estanca en res, no pensa en res en especial, es torna vasta i acollidora. No és buida perquè estigui tancada en si mateixa, sinó que es tracta d’un buit obert, com una finestra oberta al món, exterior i interior. És la ment que no està col·lapsada per concepcions i categories mentals. Cal, doncs, estar atents a la realitat que es manifesta de manera nova a cada instant. La ment vasta és la ment que no escull, com el vast oceà que acull totes les aigües, com el Buda que acull tots els éssers, bons i dolents, sense rebutjar ningú, com la ment de zazen que acull totes els coses, sense quedar-se amb res, ni rebutjar res, sigui el que sigui. Així, tots els pensaments del subconscient poden ser acollits en aquesta ment de zazen, totes les emocions, els vells records.

La ment de zazen és acollidora i no reprimeix res. Com un mirall, reflecteix cada cosa tal com és, sense afegir judicis, ni interpretacions. Veure simplement això, tal com és. Aquesta manera de veure no crea oposició, no crea separació. En la vida quotidiana, vol dir acollir cada persona tal com és, sense jutjar-la, sense veure-la a través de les nostres preferències, dels nostres prejudicis, que fan que en lloc de veure una persona tal com és, la vegem a través de les nostres pors, els nostres desigs, les nostres expectatives i les nostres opinions. Això esdevé causa de múltiples conflictes, de violència, i incomprensió. Tornar a la ment vasta durant zazen, és la millor manera de prevenir aquest tipus de dificultats. La ment és vasta, perquè abandonem els límits del nostre petit ego. No ens identifiquem amb aquests límits, és a dir amb les nostres preferències i les nostres aversions. Aleshores és quan ens tornem acollidors.

Eno afegeix: “L’essència de l’ésser humà, en aquest sentit està igualment buida.” Els homes s’interroguen sobre la pròpia essència de l’home. Quina és l’essència de l’home? En zazen comprenem que és el fet d’ésser un amb tot l’univers. No hi ha cap característica particular que sigui l’essència de l’home. L’essència de l’home és poder superar constantment tots els seus límits, no estar programat, definit. Apropar-se a aquesta vida infinita és l’essència de la pràctica durant la sesshin.

El Mestre Eno deia: “N’hi ha que s’equivoquen i buiden la ment, deixen de pensar i anomenen això gran, Maha. No es tracta d’això en absolut.” La immensitat de la ment no té res a veure amb aquesta petitesa, és a dir, la petitesa de la ment que intenta suprimir tot pensament, i que d’aquesta manera es troba limitada per aquesta intenció de no pensar. Si confonem la pràctica de zazen amb aquest tipus d’exercici, perdem qualsevol oportunitat de comprendre la saviesa veritable i l’alliberació veritable. És per això que ensenyem a pensar des del fons del no pensament: no es tracta de no pensar, sinó de canviar la manera de pensar. Durant zazen, pensem inconscientment i naturalment, és a dir, que deixem que els pensaments arribin, no els dirigim, no els refusem, no ens hi aferrem. D’aquesta manera es desenvolupa la intuïció, ja que la ment no està limitada per cap intenció. Aleshores pot esdevenir vasta, deixar que els pensaments apareguin completament més enllà de nosaltres mateixos, més enllà d eles nostres fabricacions mentals ordinàries, de les nostres cogitacions. No ens perdem en els pensaments. Tan bon punt en tenim consciència, tornem a la respiració i a la postura –ho deixem anar. Així, la ment torna a estar disponible a cada instant, s’uneix amb la impermanència, com la ment d’un nen petit, que té la capacitat de metamorfosejar-se d’un instant  a l’altre. Realitzem una consciència instantània. Encara que el nostre cos no faci més de metro vuitanta, i el nostre cervell no sigui més gran que un meló, el nostre cos-ment assegut en zazen pot abraçar tots els fenòmens.

Eno deia: “La nostra essència és capaç d’abraçar tots els fenòmens. Tal és la seva grandesa.” En zazen podem pensar l’impensable. Per exemple, científicament, no podem tornar enrere, no podem concebre el que existia abans de la creació de l’univers. D’abans del big-bang, no en sabem res. És inconcebible. Però la consciència durant zazen inclou aquest inconcebible, el temps infinit i l’espai il·limitat. Per a això, n’hi ha prou amb abandonar el desig d’apoderar-se d’un origen, i d’harmonitzar-se amb l’il·limitat. Com una gota de rosada que pot reflectir la immensitat del cel. Per més llunyanes, per més grans que siguin la lluna i les estrelles, poden tenir lloc en una simple gota de rosada. Però no és només una qüestió de reflex i de mirall. No és només una qüestió de consciència, ja que amb la consciència encara som en al dualitat.

El Mestre Eno deia també: “La totalitat de les coses no és res més que la nostra essència.” Vol dir que no és només la totalitat de les coses que es pot reflectir en la nostra consciència, sinó que l’essència mateixa de la nostra existència no és ni diferent, ni està separada de tot l’univers. El nostre Jo veritable és l’univers sencer, és a dir l’existència sense separació, que és la vacuïtat veritable. En comprendre això, podem anar d’un sol cop més enllà de moltes d eles nostres contradiccions. Fins i tot si sovint ens sentim sols, mentre estiguem en contacte amb l’essència de la nostra existència, que no és ni nostra, aleshores s’esvaeix qualsevol noció o sensació de solitud. Ja no hi ha necessitat de tenir enveja. La felicitat dels altres també és la nostra felicitat. I viceversa, llur dolor és el nostre dolor. Això es torna el fonament de la compassió. No perquè sigui el correcte, no perquè esperem alguna recompensa, que ens donin les gràcies, no perquè ens hagin dit que cal estimar el pròxim, sinó perquè realment experimentem la no separació. A partir d’aquí, fem el que podem, i creem els mitjans hàbils per ajudar tots els éssers, cadascú segons les seves capacitats i circumstàncies.

El Mestre Eno deia: “A què anomenem prajna? Què és prajna? És la pràctica de la saviesa sense ni un sol instant d’ignorància.” La ignorància és la de no comprendre’s un mateix. La pràctica de la saviesa és quelcom que es fa realitat instant a instant. No és res definitiu, ni establert. Quan en un sol instant, aclarim els propis bonnos, les pròpies il·lusions, i les deixem passar sense seguir-les, es tracta d’un instant de saviesa. La saviesa no és tampoc res que s’obtingui, de manera definitiva, sinó una pràctica constant, d’aclarir constantment les pròpies il·lusions.

La pràctica de no deixar-se arrossegar pels fenòmens, és el que anomenem paramita. Això vol dir ser completament lliure, aquí i ara, enmig de tots els fenòmens.

El mestre Eno deia: “Paramita significa transcendent, és a dir, lliure de la producció i de la destrucció. Ja que producció i destrucció només existeixen quan hi ha aferrament a l’existència real dels objectes.” Posa l’exemple de les ones a la superfície de l’aigua. Tots els objectes, els objectes de les nostres percepcions, dels nostres pensaments, són com onades sobre l’aigua. En zazen, la consciència és a la riba. Som a la riba, veiem com es formen les onades, i com es desfan a la costa. Podem veure clarament que cada onada no està separada del mar, no té existència per si mateixa. Les onades no tenen, en sentit estricte, ni naixement, ni mort. Són simplement la transformació momentània del mar, no tenen existència separada. Aplicada a un mateix, aquesta visió és prajna, la intuïció de l’existència no separada. Quan ens prenem seriosament les nostres instruccions mentals, i ens identifiquem amb elles, aleshores la vida es torna complicada, limitada. Apareixen tota mena de desigs. Comencem a odiar tot el que contradiu els nostres desigs. Esdevenim víctimes del que anomenem els tres verins, de l’avidesa, l’odi i la ignorància. Tot el que fem en la vida arrossegats per aquests tres verins, transforma aquesta existència en quelcom d’irreal, com un somni, en què no fem més que perseguir les nostres il·lusions. Venir a fer una sesshin i asseure’s en zazen, és asseure’s a la riba, deixar de ser empès per les onades.

Quin és el sentit de la vida, en relació a la vacuïtat? Observar la vacuïtat de totes les nostres il·lusions, és donar-se la possibilitat de contactar amb la realitat de la nostra existència i harmonitzar-s’hi. És el sentit de prajna paramita, fer realitat la saviesa que ens permet anar més enllà del nostre petit ego, i viure en harmonia amb l’ordre còsmic. Totes les paramites, les sis pràctiques del bodhisattva són la manera d’harmonitzar-se amb l’ordre còsmic, d’abandonar la vida il·lusòria, de portar una existència més autèntica. És el camí de la nostra pràctica, no és quelcom que puguem aconseguir i comprendre definitivament, sinó una via que es fa realitat instant a instant. Practicar una sesshin és l’ocasió de portar aquesta vida desperta, instant a instant, d’observar com creem la nostra vida a cada instant, com un instant de despertar segueix a un instant d’il·lusió. En la vida quotidiana, rebem moltes informacions, i vivim molt en el cap, en els pensaments. Les persones perden la capacitat de veure clarament el que els anima. Practicar zazen és retrobar el contacte amb la nostra existència real, esdevenir completament íntim amb un mateix.

La manera de practicar ensenyada pel Mestre Eno, és la que ell anomenava la igualtat del recolliment i de la saviesa, és a dir, de la concentració i de l’observació. A través de la concentració, aprenem a deixar passar els pensaments, a abandonar tot allò que parasita la nostra ment. Això implica tornar constantment a la concentració en la postura, estar completament present en el propi cos, en la pròpia respiració, no només durant zazen, sinó en kin hin, durant els àpats, durant el samu, fins i tot durant els moments de descans, i no deixar que l’instant present s’escapi, ser plenament conscients del que estem vivint en aquest mateix instant, presents a nosaltres mateixos i als altres simultàniament. L’observació és veure clarament que el nostre propi cos, les nostres sensacions, les nostres percepcions, els nostres pensaments, encara que existeixin totalment, es manifesten d’instant a instant, sense res de fix, sense res que puguem agafar. Així, podem viure en el nostre cos sense aferrar-nos a aquest cos, sense fer-ne quelcom de separat de tot l’univers. Som conscient de les sensacions, a vegades agradables, en altre moments desagradables, sense aferrar-nos a l’agradable, no detestar el desagradable. Així, sense suprimir les sensacions, aquestes no ens afecten. El mateix pel que fa a les percepcions i els pensaments. A través d’aquesta manera de practicar, el Mestre Eno deia que els Budes de tots els temps apareixen i transformen totes les causes de sofriment, tots els verins, en ocasions de despertar i de pràctica de la via.

Ce texte est mis à disposition sous un contrat Creative Commons Creative Commons License

Etiquetes: Roland Yuno Rech

Imprimeix Correu electrònic

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline