La Via sense límits

La Via és el camí per on caminem, la direcció que prenem, però també la nostra manera de caminar. Altrament dit, no és que caminem per la Via, sinó que la nostra manera de caminar és la Via.


Per a practicar zazen hi ha una manera determinada de seure i de concentrar-nos en la postura, us la recordo tot sovint. Bascular la pelvis endavant, fer que els genolls premin amb força el terra, estirar la columna vertebral i la nuca, mentre empenyem el cel amb la coroneta, relaxar el ventre, i deixar que el pes del cos pressioni bé sobre el zafu, i els genolls sobre el terra. La mà esquerra dins la mà dreta, els polzes horitzontals, el cantell de les mans en contacte amb el baix ventre, inspirem i expirem profundament pel nas, i deixem passar els pensaments.

 

Per “pensaments” no entenem només els pensaments, sinó també les emocions, les percepcions, els desigs, els records, els diferents estats de consciència. En zazen, els observem un instant i, des del mateix moment que n’hem pres consciència, els deixem passar, no ens hi aferrem, no els donem importància, no els atribuïm una energia particular. I així, tots aquests fenòmens que sorgeixen a la ment, apareixen en llur veritable naturalesa, que és sense substància, impermanent i aleshores deixen d’encadenar-nos. És en aquest punt del zazen, que deixem d’estar practicant una tècnica, i passem a practicar la Via mateixa. És el que el Buda Shakyamuni va ensenyar des del principi. No ensenyava una tècnica de meditació, ni de relaxació, o de benestar, sinó la Via, do, bodai, que inclou alhora la pràctica i el Despertar. La Via és el camí per on caminem, la direcció que prenem, però també la nostra manera de caminar. Altrament dit, no és que caminem per la Via, sinó que la nostra manera de caminar és la Via. En aquest sentit, la Via no està limitada a l’espai del dojo, per bé que sigui un espai privilegiat: la Via existeix per tot arreu, és a dir que en tot allò que trobem durant el dia i durant la nit, hi ha una ocasió de practicar. Primer, en reconèixer clarament que el caràcter del que ens trobem és impermanent i sense substància, així com nosaltres mateixos, i a continuació, en no aferrar-nos-hi. Dit d’una altra manera, comprendre és també fer realitat.

Hi ha persones que comprenen molt bé, o que creuen comprendre, la vacuïtat, “tot és sense substància, tot és interdependència”, però en el moment en què es troben amb un fenomen en particular, aquesta comprensió no s’aplica: s’aferren al fenomen, a la situació o, al contrari, la rebutgen amb hostilitat, i així es troben, altre cop, ben lluny de la pràctica de la Via.

Des de Bodhidharma, en el s. VI, a la Xina, es parla d’una transmissió especial del zen, “al marge de les Escriptures”. Sobretot, és el zen Rinzai el que va fer apologia de l’expressió “transmissió especial al marge de les Escriptures”. De fet, la Via del zen és una transmissió de persona a persona, i el que hi ha en aquesta transmissió de persona a persona, és una transmissió de buda a buda. És a dir que el mestre, o l’educador responsable de l’ensenyament, transmet, a través de la pràctica, de l’experiència, i no a través dels llibres, allò que és l’experiència essencial de zazen.

Per bé que cal comprendre adequadament els mots, les explicacions i els sutres -en tot cas, com a mínim, els sutres que cantem-, no hem de dependre dels mots, sinó comprendre directament la nostra pròpia ment, el seu funcionament. No dependre dels mots significa no encasellar la pràctica de la Via en categories mentals, sinó, al contrari, permetre que la pràctica reveli per ella mateixa la dimensió infinita de la Via.

Que la Via apunti directament a l’esperit profund, sense dependre de les paraules, vol dir que és una pràctica amb el cos, i en el zen comprendre vol dir posar en pràctica amb el cos. És molt millor que de deu coses en comprenguem només una, que de deu ensenyaments en comprenguem només un, però que el practiquem realment, que no pas acumular coneixements, i no practicar cap dels ensenyaments que aquests coneixements evoquen.

D’altra banda, quan rebem un ensenyament, cal que ens preguntem de seguida “Com puc practicar-lo? És possible que jo practiqui això?”

L’ensenyament del zen, l’ensenyament del budisme, no és el producte d’especulacions filosòfiques, sinó l’expressió de l’experiència, una experiència lligada a la pràctica. És l’experiència de despullar-se un mateix de tot allò que suposa un obstacle a la nostra receptivitat, a la veritat que es manifesta per tot arreu, a la Via que existeix per tot arreu: sovint diem “sota els nostres peus”, però no necessàriament sota els nostres peus, sinó també dins el nostre cos, en la ment, i en tots els fenòmens que ens trobem, materials o espirituals. Això feia dir al Mestre Dogen que, al final, trobem la Via tant si mirem cap aquí, com si mirem cap allà. Ho anomenava “ésser obstruït per la Via”. La paraula no és encertada, perquè la Via és alliberadora, no és un obstacle o una obstrucció. Però el que ell volia dir era que quan estem veritablement compromesos amb la pràctica, tots els fenòmens que ens trobem són oportunitats de pràctica i de despertar.


Kusen de Roland Yuno Rech, 12 de novembre de 2008.

Imprimeix Correu electrònic

We use cookies on our website. Some of them are essential for the operation of the site, while others help us to improve this site and the user experience (tracking cookies). You can decide for yourself whether you want to allow cookies or not. Please note that if you reject them, you may not be able to use all the functionalities of the site.