Clarificar la ment

Sense concentració, sense tenir la ment clara, no podem deixar que es desenvolupi la intuïció justa de l’essència de la nostra existència. Però amb només concentrar-nos, no n’hi ha prou.

Kusen de Yuno Rech, 2 de desembre de 2008

tambour

Quan practiquem zazen, tornem constantment a la concentració en la postura del cos, com si fos un leitmotiv de la pràctica. Vingui el que vingui durant zazen, tornem a una bona basculació de la pelvis endavant, a estirar la columna vertebral i la nuca, a empènyer el cel amb la coroneta, i el terra amb els genolls, a relaxar les espatlles, el ventre, a inspirar i expirar tranquil·lament pel nas, i a deixar passar els pensaments.

Aquestes dues o tres frases són un resum complet de la pràctica. Almenys el primer aspecte de la pràctica, és a dir, la pràctica de la concentració. El bon resultat d’aquesta pràctica és que permet clarificar la ment ràpidament, calmar l’agitació mental; desvetllar-nos, en el cas que tinguem somnolència, retrobar una ment calmada i clara, una ment que està disponible, oberta i que, a la vegada, no agafa res i no rebutja res, perquè està alliberada del verí de l’avidesa, i el verí de l’odi, que ens porta a rebutjar el que ens molesta. Però aquesta pràctica és, en si mateixa, insuficient per dissipar el tercer verí, que és la causa de tots els altres, és a dir, la ignorància, el desconeixement de l’essència fonamental de l’existència. La concentració és una condició necessària, tal com hem dit, però no suficient. Sense concentració, sense tenir la ment clara, no podem deixar que es desenvolupi la intuïció justa de l’essència de la nostra existència. Però amb només concentrar-nos, no n’hi ha prou. Evidentment, es pot tenir una actitud justa mentre ens mantenim concentrats, però la causa de la dificultat per concentrar-nos subsisteix, és a dir, la creença errònia en un ego, en un “jo” separat dels objectes, i que fa tot el que pot per reforçar-se, per reforçar el seu sentiment d’existir, identificant-se amb unes coses, i oposant-se a d’altres. El “jo” funciona fonamentalment en la discriminació, i per a fer-ho s’ajuda de conceptes, de nocions, que fabrica ell mateix i que l’ajuden a tallar la realitat en entitats, que espera poder agafar o rebutjar, segons cada cas. Agafar el que ens sembla bo per a nosaltres, rebutjar el que ens sembla dolent per a nosaltres. Estem separats del món, i el mateix món està dividit en dos, en funció dels desigs del nostre ego: el món bo, que ens és favorable, el món dolent, que ens és desfavorable. I passa el mateix amb els éssers: hi ha els que ens molesten, i hi ha els que estimem, els enemics i els amics. Amb els enemics fem la guerra, amb els amics, ens divertim, ens ho passem bé. Si mirem bé què passa en el món, veurem que tot està dirigit per aquest aferrament a l’ego, i les seves conseqüències. Per tant, si realment volem tallar l’arrel d’aquesta ignorància i les seves conseqüències, no n’hi ha prou amb concentrar-nos, amb adoptar un comportament just. Per aquesta raó el cinquè patriarca va fer un test als seus deixebles, i els va demanar que escrivissin un poema que expressés l’essència de llur comprensió del zen, i de la seva ensenyança, la de Konin. Aleshores Jinshu, que era el millor alumne entre tots els deixebles, va escriure:

“El cos és l’arbre del despertar,

la ment és un mirall clar,

que cal netejar constantment,

per no deixar que s’hi dipositi la pols.”

El jove Eno, a qui van llegir aquest poema, va reaccionar i va dir: “Aquesta no és l’essència de l’ensenyament del nostre mestre”. I va escriure al seu torn un poema, en què deia:

“En la vacuïtat no hi ha ni arbre, ni mirall.

On podria dipositar-se la pols?”

I per bé que el Mestre Konin va elogiar el poema de Jinshu, finalment fou Eno a qui va atorgar la transmissió del seu Dharma. El poema de Jinshu expressa la pràctica de la concentració, que és absolutament necessària, però no suficient. El poema d’Eno, que esdevindrà el símbol del zen sobtat, del despertar sobtat, preconitza la intuïció immediata de la vacuïtat, que d’un sol cop escombra tots els obstacles. El que passa és que si aquesta intuïció no va acompanyada d’una pràctica constant de concentració, es pot quedar només en un esclat de llum en la foscor, a la qual es torna ràpidament.

Quan s’han sentit moltes vegades els ensenyaments, hom té un cert convenciment: tot és sense substància, l’ego no té realitat absoluta, permanent. És a dir, es té una certa comprensió de la vacuïtat. Però sovint ens costa actualitzar-la. Igual que els nens a qui, quan s’han fet mal, diem “no és res”, i llavors encara ploren i gemeguen més fort. “No és res”, però m’he fet mal. Per tant, existeixo. Protesto.

El zen Rinzai ha optat essencialment per l’enfocament del despertar sobtat del Mestre Eno. El zen Soto ha optat per les dues pràctiques complementàries de la concentració i l’observació. I no només convé practicar-les successivament, sinó juntes, de manera harmoniosa.

La pràctica de la concentració en zazen, i també en la vida quotidiana, és la pràctica que ens ajuda a no trair la nostra comprensió de la vacuïtat, a no deixar-la en l’àmbit intel·lectual, sinó a fer-la entrar concretament en la nostra vida, tornant constantment a la consciència hishiryo, que dissol totes les coagulacions mentals, tots els aferraments, i que provoca naturalment l’harmonia amb el Dharma, amb la vacuïtat, i fins i tot l’expressa completament. Això vol dir que quan en la vida quotidiana trobem un obstacle, un aferrament dolorós, hem d’adoptar simultàniament la pràctica de la concentració, que ajuda a calmar el mental, a  calmar les emocions, i veure-hi clar. Veure-hi clar vol dir percebre que un mateix, en l’enfrontament amb aquest obstacle, i aquest mateix obstacle, són sense substància, persuadir-se’n profundament. En aquest moment, la pràctica es torna fàcil, ja no hi ha necessitat d’invertir gaire energia, ni esforç, per harmonitzar-se amb el Dharma. Es torna quelcom molt més natural i espontani.

Aquesta naturalitat i aquesta espontaneïtat, no ens són donades a priori: són el fruit d’una llarga pràctica, i d’una gran paciència, com en moltes altres coses. Com en l’art de la cal·ligrafia, com en les arts marcials, el gest just, l’esperit just, que semblen tan senzills, tan naturals i espontanis, són el resultat d’haver practicat llargament la concentració. I si no estem preparats per a fer aquest esforç, és que no estem preparats per entrar en la Via del zen. I si hi hem entrat, cal que anem fins al final, és a dir, fins a la veritable realització del despertar.

Etiquetes: Roland Yuno Rech

Imprimeix Correu-e

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline