La comprensió profunda

Si voleu continuar avançant en la Via i deixar d’estar dividits entre el que heu intuït, i el que feu concretament en la vostra vida, si us plau: concentreu-vos en la pràctica amb el cos.

Kusen de Roland Yuno Rech, Sesshin d’Alès 2008

Durant la sesshin, durant la pràctica de zazen, ens tornem íntims amb la Via. Però aquesta intimitat no dura, perquè els nostres condicionaments estan molt arrelats. I per bé que intuïm la realitat última, sovint continuem vivint com si no fos així, sempre presoners de les nostres construccions mentals.

Per aprofundir en l’esperit de despertar, hi ha diferents mètodes. El més profund, el més antic -també en l’ensenyament de la Via de Buda, ja que es remunta al mateix Buda Shakyamuni-, és el de penetrar profundament en la impermanència de tots els nostres objectes d’aferrament. No només dels objectes, sinó també d’un mateix com a subjecte d’aferrament.

És el que recomana Nagarjuna, és el que recomana el Mestre Dogen; tots els mestres de la transmissió ho han recomanat.

Cada vegada que sorgeix un aferrament, recordem-nos a nosaltres mateixos la impermanència d’aquest objecte d’aferrament i, a la vegada, del “jo” que s’aferra.

Així, la impermanència, en comptes de ser el nostre enemic, el que ens fa sofrir, el que ens molesta, esdevé el nostre aliat en la Via. Ens ajuda a fluïdificar les nostres coagulacions mentals, i a harmonitzar-nos amb el Dharma, l’ordre còsmic, perquè aprenem a deixar anar, no en el sentit d’un sacrifici, o d’una pèrdua, sinó al contrari, d’una realització, d’una llibertat, superiors.

Sentir que el fet de seguir la Via i de practicar zazen, és el més important de la nostra vida, ens permet despertar a la veritable naturalesa de la nostra existència, i de viure en harmonia amb això. És, doncs, el que anomenem bodaishin, l’esperit de despertar.

Com deia el Mestre Dogen, al principi del Hotsu Bodaishin, del Shobogenzo, hi ha, com a mínim, tres tipus de ment:

La ment que discerneix.

La ment universal o el cor, l’essència, que anima totes les existències.

I, finalment, la ment que és capaç d’abraçar el que constitueix l’essència de l’univers, la realitat última.

Entre aquestes tres ments (tres tipus, tres maneres de funcionar de la ment), la ment que discerneix és la que ens permet fer realitat bodaishin, deia Dogen. Podríem dir que és l’observació justa durant zazen. Aquesta ment és la que va permetre a Shakyamuni comprendre les Quatre Nobles Veritats. Comprendre el sofriment, observar-ne la universalitat, comprendre’n les causes i veure, al mateix temps, que hi ha un remei per a això, i que aquest remei és la pràctica de la Via. Això implica un discerniment profund. No deixar-nos abusar més per les nostres il·lusions, sinó veure la realitat tal com és.

Ara bé, encara que la majoria de nosaltres ho hem entès, sovint continuem vivint com si no fos així, com si aquesta comprensió de les Quatre Nobles Veritats no conduís la nostra manera de funcionar: per exemple, experimentar sempre emocions violentes, que manifesten un aferrament a l’ego, encara que sapiguem que en el fons són sense substància, impermanents. Aleshores, evidentment, tornar constantment a la consciència de la impermanència, com he dit abans, ajuda a dissoldre aquests aferraments. Però això encara és de l’ordre del discerniment, és a dir, del mental.

La pràctica del zen proposa una aproximació encara més profunda i eficaç: l’aproximació amb el cos i la respiració. Això vol dir posar tota la nostra energia en el hara, concentrar-nos en una expiració profunda, i no deixar que la ment, l’energia, s’estanqui en el mental, en el cervell frontal: reunir aquesta energia, aquesta ment, en el baix-ventre, en el punt en què finalitza l’expiració, quan empenyem els intestins cap a baix, per expirar a fons. És absolutament fonamental desenvolupar aquest hara: forma part de la pràctica de la concentració. Tots els exercicis de concentració en la vida quotidiana, la pràctica de zazen, sampai, o el samu, ajuden a arrelar-se en el hara, a deixar de rumiar els propis pensaments, a ser veritablement dins el propi cos, ben bé en el centre d’energia que és el hara.

Quan practiquem així, aleshores sentim que es produeix en nosaltres una estabilitat i un arrelament profunds. I podem tornar constantment a aquest arrelament si estem del tot presents en cada gest, en el nostre cos, en la nostra respiració, i no simplement en el cap, en el mental. Tots els instants de la vida quotidiana poden ser l’ocasió de fer realitat això. Si vivim en el cap, estem completament dispersos, separats de la realitat, amb la ment agitada, i corrent darrere tota mena d’il·lusions, per força cada vegada més insatisfets, i empesos a córrer encara més. Fer una sesshin, fer zazen, és eliminar aquí i ara tota aquesta manera de funcionar i ancorar-se en una consciència del cos i de la respiració.

Si no ho fem així, per més profunds que siguin els nostres pensaments sobre la Via, sempre es mantindran superficials, perquè no tindran capacitat de transformació veritable.

Sovint es diu que la Via és sota els nostres peus, però en realitat també és en els nostres peus, en la nostra manera de caminar, en el nostre ventre, en els nostres intestins: en aquest cos que sempre està perfectament aquí i ara, en contacte, en interdependència amb tot l’univers. En canvi, el mental sempre intenta escapar-se’n. Així doncs, per fer veritablement realitat la Via i deixar de trair-la amb el nostre comportament, cal combinar aquestes dues aproximacions. Observar la impermanència, observar la inconsistència última de l’ego, la seva no-separació de tot l’univers i, per tant, la seva naturalesa sense naixement, ni mort, d’una banda. I de l’altra, a fi d’ancorar aquesta comprensió, de fer-la real i eficaç, ha de penetrar totes les cèl·lules del nostre cos, que hi hagi una adhesió de tot el nostre ésser, no només de la superfície del còrtex frontal. Per això ens concentrem totalment en la postura asseguda, quan estem asseguts; en el caminar, quan estem caminant; en les prosternacions, quan fem sampai, i en la respiració a cada gest. I aprenem a viure en el nostre cos, i amb el nostre cos. Així aprenem a estar presents a la realitat tal com és, en comptes d’estar perduts en les nostres reflexions. Aprendre a funcionar així és una veritable revolució interior, una conversió: és sortir de debò del nostre mode de funcionament condicionat ordinari. És l’educació de base en tots els temples zen. Per exemple, per bé que allí l’estudi i la lectura hi són permesos, com a màxim hom hi dedica una hora al dia. La resta del dia es dedica a la pràctica amb el cos.

Així doncs, si voleu continuar avançant en la Via, i deixar de sentir-vos dividits entre el que heu intuït, o comprès, i el que realment feu en la vostra vida, si us plau: concentreu-vos en la pràctica amb el cos. És la manera de fer realitat el Cos de Buda, el veritable cos, el cos en unitat amb tot l’univers: el cos que existeix més enllà del naixement i la mort. A vegades se l’anomena el dharmakaya.

Etiquetes: Roland Yuno Rech

Imprimeix Correu-e

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline