Practicar junts

En venir a fer aquesta sesshin, tots nosaltres, més o menys, hem seguit l’aspiració de fer realitat la dimensió més profunda de la nostra vida. Ho anomenem: esperit de despertar.

En venir a fer aquesta sesshin, tots nosaltres, més o menys, hem seguit l’aspiració de fer realitat la dimensió més profunda de la nostra vida. Ho anomenem l’esperit de despertar, l’esperit de Buda que es posa en camí, que es posa en marxa, primer en prendre consciència d’un cert malestar, d’una insatisfacció en la nostra vida, el que Shakyamuni anomenava dukkha, la primera Noble Veritat, veure que hi ha alguna cosa que no va gaire bé en la nostra vida.

El fet de percebre-ho més o menys conscientment, és el que ens empeny a venir a practicar la Via. Quan entrem en el dojo, ajuntem les mans en gassho, ens inclinem davant de Buda, i des d’aquest moment es crea una connexió, una relació amb Buda. Inicialment, és la nostra pròpia naturalesa de Buda que ens empeny a venir, com si ella mateixa aspirés a actualitzar-se. Però en venir i practicar, ens relliguem a Buda i a tot el llinatge dels Budes i dels Patriarques, que han actualitzat la Via en el passat. La postura de Buda de l’altar n’és un símbol. Això vol dir que no practiquem sols. Estem sols, però al mateix temps completament junts: junts en el dojo, i junts amb tota la comunitat dels que han seguit aquesta Via en el passat, i que l’han transmesa.

Tots els rituals del zen, al cap i a la fi, no fan més que celebrar això, aquest lligam. D’una banda, junts aquí i ara, en el dojo, en comunió amb una mateixa pràctica, en l’expressió de la mateixa realització, i al mateix temps en l’expressió de la nostra gratitud envers aquells que en el passat han consagrat la seva vida a transmetre-ho, i ens han permès de fer-ho realitat ara.

Quan ens concentrem en la pràctica aquí i ara, la pràctica de zazen, de gassho, del cant, del samu, quan ens concentrem en la vida quotidiana junts, amb la Sangha, aleshores aquesta experiència de tots els budes del passat s’actualitza en nosaltres. I ens fa descobrir una dimensió de la vida que està completament més enllà dels límits de la nostra ment ordinària, del nostre petit ego: l’existència en unitat amb tots els éssers.  I això en el fons significa que “Tots els éssers són la naturalesa de Buda”. Tots els éssers són aquesta existència en unitat, junts. Cadascú des de la seva pròpia posició, diferent de la dels altres, però al mateix temps profundament junts, relligats, compartint la mateixa interdependència, la mateixa solidaritat. Així, practicar una sesshin és, d’una banda, actualitzar això, fer-ho realitat, aprofundir-ho, i alhora celebrar-ho amb gratitud. Rebre aquest do de la transmissió. Rebre aquest do de la transmissió que ens ha estat donat i, en compartir la nostra pràctica, esdevenir al nostre torn els que transmeten això als altres. El bodaishin veritable, el veritable esperit de despertar, no és només l’aspiració a fer realitat la dimensió més profunda de l’existència i, per tant, a despertar-hi, sinó que bodaishin també és, fonamentalment, fer el vot d’ajudar tots els éssers sensibles a realitzar el Despertar, aquesta alliberació.

Per això sovint diem que l’esperit de despertar, l’esperit del bodhisattva, significa fer el vot d’ajudar els altres a travessar a l’altra riba, la riba del nirvana, abans que un mateix. Aquesta noció, “abans que un mateix”, està lligada als orígens del budisme, a una època en què la finalitat de la pràctica era la de sortir definitivament del samsara, i penetrar en el nirvana, en l’extinció final. Des d’aquest punt de vista, evidentment, hi ha un “abans” i un “després”, i després ja no hi ha ningú per ajudar a ningú. I una mica això està en contradicció amb l’esperit de compassió d’un bodhisattva, d’un buda.

És precisament l’ideal d’extinció en el nirvana final, el que s’ha posat completament en qüestió en el budisme del Gran Vehicle, del Mahayana, i especialment en el Sutra del Lotus.

El punt més important és la no-separació entre el nirvana -en tant que extinció de totes les causes de sofriment, fonamentalment, l’avidesa, l’odi, i la ignorància-, i el samsara, el món dels fenòmens, amb tot el seguici d’il·lusions i aferraments. És precisament en no separar aquests dos mons, sinó en veure’ls com l’anvers i el revers d’una mateixa realitat, que el bodhisattva continua la seva pràctica en el samsara.

I com que el bodhisattva ja no se sent separat de tots els éssers, abandona completament tota traça d’egocentrisme, i fa realitat el despertar Suprem: aquí i ara, en el mateix moment en què pronuncia i reitera el seu vot d’ajudar tots els éssers. I així, viu en harmonia amb això.

De manera que desapareix la noció d’abans i després, i la de fer passar els altres “abans” que un mateix. Els altres i un mateix ja no estan separats. L’abans i el després ja no estan separats. El nirvana vivent es fa realitat a cada instant de pràctica amb els altres, sense separació.

Aquest nirvana vivent, aquest Despertar, no és una cosa, com un objecte de desig, com una olla plena de caramels, suspesa d’una corda molt alta, a la qual s’ha arribar fent molt d’esforç. És més aviat la nostra manera de funcionar aquí i ara, en harmonia amb zazen, en harmonia amb la Via, és a dir, en deixar anar totes les nostres tendències egòtiques, i en compartir joiosament aquesta experiència amb els altres.

És el que desitjo que cada un de nosaltres continuem experimentant, practicant i transmetent. Perquè la sesshin no s’atura en un moment donat, en el moment d’acomiadar-se. La nostra vida sencera es converteix en una sesshin, en la intimitat amb la Via.

Kusen de Roland Yuno Rech, a la Sesshin d’Alès, setembre 2008.

Imprimeix Correu electrònic

We use cookies on our website. Some of them are essential for the operation of the site, while others help us to improve this site and the user experience (tracking cookies). You can decide for yourself whether you want to allow cookies or not. Please note that if you reject them, you may not be able to use all the functionalities of the site.