Sesshin a Ghigo di Prali – maig de 2008

Sesshin a Ghigo di Prali – maig de 2008

Kusen i mondo de la sesshin de Ghigo di Prali.

9 - 11 de maig de 2008

Divendres 9 de maig de 2008

Zazen de les 7h00


Des del principi de zazen, concentreu-vos bé en la vostra postura. Basculeu bé la pelvis endavant i feu que els genolls pressionin amb fermesa el terra.  Quedeu-vos asseguts com si no volguéssiu que l’anus toqués el zafu. Relaxeu bé el ventre, a fi de sentir-vos ben arrelats en el seient. A partir de la cintura, estireu bé la columna vertebral, i relaxeu totes les tensions de l’esquena. Estireu la nuca i relaxeu bé les espatlles, com si volguéssiu empènyer el cel amb la coroneta.  En zazen, el cos està completament estirat entre el cel i la terra: això és el que dóna impuls a la postura, i permet que l’energia circuli bé, ja que, simultàniament, relaxem les tensions inútils. La cara està ben relaxada, la mirada calmada i posada davant vostre sobre el terra, sense aferrar-vos a cap objecte visual. De manera que no cal tancar els ulls per estar concentrat.

Estar concentrat no vol dir fer el buit a la ment, sinó que vol dir no aferrar-se a cap objecte de percepció. I, per tant, mantenir una ment constantment disponible i receptiva, perfectament present en l’instant, no distreta. La boca està tancada, la llengua contra el paladar: concentrar-se en la immobilitat de la llengua ajuda a aturar el diàleg intern. En zazen, abandonem qualsevol discussió. Abandonem el mental que crea divisions. Així es calma la manera de funcionar de la ment que divideix i separa. I s’abandonen i es resolen des de l’arrel, tots els conflictes interins, que són font d’emocions i d’aferraments.

En comptes de seguir els pensaments, estem atents a la respiració. Al principi, l’acompanyem voluntàriament i ens esforcem per anar fins al final de cada expiració, per tal de corregir el mal costum de respirar superficialment. En zazen, retrobem una respiració profunda, que comença per buidar els pulmons, fer lloc, i quedar receptiu a l’aire nou que entra amb la inspiració.


És el mateix amb l’estat de la ment. A cada expiració, deixem anar els pensaments que ens ocupen. Els deixem tornar al seu origen, que no és altre que la vacuïtat. Així, retrobem una ment nova a cada instant. Donem tota la seva importància a l’instant present. I ens adonem, constatem, que la resta no són més que fabricacions mentals, il·lusions. De manera que no mantenim, ni posem energia en els pensaments referents al passat o al futur.

Només ens concentrem a penetrar la realitat de l’instant present: aquí, en aquest dojo, amb aquesta Sangha i aquestes muntanyes.



Divendres 9 de maig de 2008

Zazen de les 11h00

Durant zazen, no deixeu que la vostra ment s’estanqui en res, sigui el que sigui, no deixeu que s’aferri a un pensament i el segueixi. Per aconseguir-ho, torneu regularment a la concentració en el cos i la respiració. En aquest moviment de la ment que torna a la concentració en el cos, es produeix immediatament un deixar anar,  ja que la ment no es pot concentrar en dues coses a la vegada. El mateix cos, la mateixa respiració, es transformen sense parar.

Concentrar-se en el cos, no vol dir aferrar-se al cos, sinó simplement no estancar-se en les nostres fabricacions mentals, tornar al contacte amb la realitat, aquí i ara.

Eno, el Sisè Patriarca, va despertar en sentir la frase cèlebre del Sutra del Diamant: “Quan la ment no roman en res, la veritable ment apareix.”

La ment que no roman en res, és la ment que realitza el deixar anar, d’instant a instant, la ment que retroba la seva fluïdesa natural, com quan a la primavera la neu es converteix en aigua. L’aigua que es va congelar temporalment, que es va immobilitzar, retroba ara la seva llibertat. És exactament el que succeeix durant zazen, quan tornem a la concentració en el cos i la respiració, instant rere instant. No ens fa falta res més que estar simplement asseguts i deixar passar els pensaments, sense enganxar-nos-hi. Aleshores ens harmonitzem naturalment amb el Dharma, és a dir, amb l’ordre còsmic. El Dharma és la gran Llei de l’univers, segons la qual funcionen totes les existències. Per això cantem el tercer Vot del Bodhisattva: homon muryo seigan do: “per nombroses que siguin les Portes del Dharma, faig el vot de travessar-les totes.”

Totes les existències funcionen en harmonia amb el Dharma i, per tant, totes les existències el manifesten. I cada existència es torna per a nosaltres una Porta del Dharma, a condició d’haver desenvolupat un esperit obert, receptiu: aquesta és la funció essencial de zazen. Per això, a vegades se l’anomena “la gran Porta del Dharma” o la Porta principal.

Durant zazen, ens harmonitzem naturalment amb el Dharma i, a la vegada, prenem consciència de què és aquest Dharma, aquesta gran Llei de l’univers. És la Llei de la interdependència de totes les existències: res del que existeix, existeix per si mateix. Nosaltres mateixos no existim per nosaltres sols, sinó que només existim en relació amb tot l’univers. Donat que aquestes relacions són innombrables a cada instant, tot el que existeix és impermanent. Tot es transforma, en funció d’aquesta interdependència. Quan prenem consciència d’això, és quan podem deixar d’aferrar-nos a la il·lusió d’un ego separat. És una revolució espiritual total. Ens crèiem el centre del món, crèiem que el món estava al nostre servei, i descobrim que en realitat formem part d’un món que ens depassa infinitament. Cap de les nostres construccions mentals no resisteix aquesta revolució. Evidentment, és un canvi radical de punt de vista. La major part del temps, l’ego es resisteix a aquest canvi, s’aferra als seus hàbits, i percep la impermanència i la interdependència de totes les coses com una amenaça.

Practicar zazen és com aclimatar el nostre ego limitat a aquesta dimensió infinita del Dharma, i experimentar-ne una gran alliberació. L’alliberació no és altra cosa que l’abandó de les nostres il·lusions i l’acceptació total de la realitat tal com és. És així com es pot fer realitat la veritable pau de l’esperit: quan deixem de lluitar, quan deixem d’oposar-nos al Dharma. És el que experimentem quan practiquem sampai: acceptem que hi ha alguna cosa més gran que jo, més profunda, més vasta, i ens obrim a aquesta dimensió.


Que ho anomenem Déu, Buda, el Dharma, tant se val. Està més enllà de tot el que puguem anomenar. Encara que ho anomenem provisionalment “impermanència”, “interdependència”, “ordre còsmic”, totes aquestes expressions només són mitjans hàbils, com totes les ensenyances. Això vol dir deixar de mirar l’ample cel a través del forat d’una canya.



Divendres 9 de maig de 2008

Zazen de les 16h30


Cada matí, cada vespre, després de zazen, cantem els Quatre Vots del Bodhisattva, el tercer dels quals és: “Per nombroses que siguin les Portes del Dharma, faig el vot de penetrar-les totes.” Porta del Dharma es diu: Homon. Ho, el Dharma, és un mot extraordinari, ja que inclou múltiples sentits, que es complementen els uns als altres. El primer sentit és la Llei, l’ordre còsmic, el que sosté totes les existències, el que fa que estiguem vius, aquí i ara, en aquest dojo. I “Dharma” vol dir també l’ensenyament de Buda, a partir del seu despertar al Dharma, a la realitat tal com és. Això vol dir que en el fons, el que ens ensenya no són creences, sinó l’existència mateixa. Un buda, un despert, és algú que ha comprès la naturalesa veritable de totes les existències, el Dharma, que sosté totes les existències, i que en fa una font de despertar i d’ensenyament.

A vegades, per resumir l’ensenyament de Buda, es parla dels “Tres Segells del Dharma”. En sànscrit, és dukkha, anica i anatta, és a dir, el sofriment o la imperfecció, la impermanència i la interdependència de totes les existències, a què hom afegeix sovint el nirvana, la pau, l’extinció de tot el sofriment.

I finalment, podem dir que tot està inclòs en la interdependència, que és la naturalesa veritable de totes les existències, és a dir, el fet de viure només en relació amb tots els éssers. Això és el que fa que existeixi la impermanència, si la refusem, si intentem crear construccions per oposar-nos-hi, per exemple, amb un ego fort, amb possessions, o amb poder, en resulten tota mena de sofriments. Si l’acceptem, aleshores podem viure immediatament en harmonia amb la realitat de la vida tal com és. Comprenem que aferrar-nos al nostre ego és una il·lusió, és causa d’inquietud i de sofriment, i si abandonem aquesta construcció mental, si comprenem que no en tenim cap necessitat, aleshores, immediatament, és la pau del nirvana. Aquest és el mateix cor de l’experiència de zazen. No hi ha necessitat d’estudiar moltes coses, com deia Dogen, simplement estudiar-se un mateix. Veure que en el fons de nosaltres mateixos no hi ha res de substancial, res que existeixi per si mateix, només relacions. Aquesta és la realitat última. És el que cantem a l’Hannya Shingyo, matí i vespre. És el que permet fer realitat shin mukege, la ment sense obstacle, una ment en harmonia amb ku, amb la vacuïtat. És el que permet practicar mushotoku, amb un esperit desinteressat, sense avidesa, sense esperit d’obtenir res, sigui el que sigui. Mushotoku és la porta a la llibertat veritable. És el que fa que la pràctica pugui esdevenir instantàniament despertar i alliberació.

Comprendre ku i viure amb un esperit mushotoku és ser immediatament semblant a Buda. És una vida tan lliure, pacífica i feliç, que realment no hi ha cap necessitat d’afegir-hi res. Aleshores podem acceptar la impermanència, no com una amenaça, o una pèrdua, sinó al contrari, com una oportunitat, una oportunitat d’alliberar-nos de les nostres il·lusions i dels nostres aferraments, precisament perquè són impermanents. Aleshores tot és possible, tot és possible per una ment que retroba la seva fluïdesa, la seva flexibilitat. Totes les nostres il·lusions esdevenen ocasions de despertar, des de l’instant en què les aclarim a través de la pràctica. Tot esdevé ocasió de despertar, contínuament i sense final. I si creiem haver obtingut el despertar i en fem quelcom de permanent i fix, aleshores anem en direcció oposada al Dharma, i en limitem completament les possibilitats de desenvolupament.

 
Per això, el Mestre Dogen deia en el Genjo Koan: “Quan el Dharma no s’ha completat plenament en el cos i la ment d’un home, aquest pensa que ja és suficient. Quan el Dharma està plenament present en el seu cos i la seva ment, ell comprèn les seves insuficiències.”

Les persones ordinàries s’il·lusionen sobre el despertar. Els veritables desperts continuen aclarint les seves il·lusions. Altrament dit, el Dharma és sempre més vast, més profund, que allò que hom cregui haver obtingut. Això vol dir que davant del Dharma, ens hem de mantenir humils, i no vantar-nos de la nostra comprensió, no il·lusionar-nos sobre el nostre propi satori. Sinó continuar anant sempre més enllà de més enllà, en una pràctica completament oberta al Dharma. Tots els budes i els patriarques no han fet altra cosa que seguir el Dharma com llur mestre, és a dir, no han fet res més que ser despertats per la realitat, en una pràctica sense final.



Divendres 9 de maig de 2008

Zazen de les 16h30  - Mondo

Pregunta: Tu parles molt, i els mestres parlen molt, de l’ensenyament del Dharma, dels paramites i de la pràctica. Després, a les sesshin o en el dojo, les persones que practiquen des de fa temps entren en una contradicció notable amb l’ensenyament. 


YR : Vols dir que no el segueixen?

- No.


- Que no hi estan d’acord ?


- Vull dir que discuteixen: l’un diu una cosa, l’altre en diu una altra... “Ara això ho farem així –No, no hi estic d’acord...” Això ha provocat en mi una situació difícil. Fins i tot aquesta sesshin és difícil per a mi.

- Per què?


- No és perquè em facin mal els ossos. Aquesta contradicció amb els ensenyaments afebleix la meva pràctica.

-Per començar no tothom és així. A més, les persones que segueixen la pràctica i l’ensenyament no són sants, no són perfectes; i d’altra banda, en certa manera està bé que hi hagi aquesta llibertat, i també la llibertat d’equivocar-se. En canvi, seria molt preocupant si quan el godo diu alguna cosa, tothom actués perfectament bé: per a mi seria “massa bé”. Això seria preocupant, voldria dir que la gent se sent una mica com a l’exèrcit: senten una cosa i hop!, automàticament la practiquen. Amb això no vull dir que no s’hagi de practicar l’ensenyament. Però també cal que hi hagi certa tolerància, una acceptació dels errors dels uns i dels altres: això també forma part de la pràctica. Tu has de treballar per tenir una ment més flexible. Al mateix temps, comprenc el teu problema, el comprenc bé. Però davant d’aquest problema l’única resposta és deixar de mirar els altres: “ell no practica com cal, perquè critica i no hem de criticar, però ell critica...”, o bé “no ens hem d’enfadar, però aquest s’enfada, i això no és correcte, no segueix la pràctica justa...” Concentra’t només en tu mateix, a practicar l’ensenyament en la mesura que puguis, això és tot. I a tenir més tolerància envers els altres. I, al mateix temps, si a vegades sents que això podria ajudar o ser útil, també pots recordar amablement a algú que estigui en ple atac d’ira: “saps, és millor no enfadar-se.” Sobretot, si és algú que ja s’ha ordenat bodhisattva i que, per tant, ha rebut els preceptes. En un moment donat, pots donar amablement un consell, i dir: “veig que esteu tots aquí criticant algú, però seria millor aturar aquestes crítiques.” Seria una actitud més positiva, més que no pas sofrir interiorment, posar-te malalt i potser, fins i tot, perdre la confiança en la pràctica. Hem d’entendre, de totes maneres, que les persones que arriben al zen tenen un karma antic, llarg i difícil, i que encara que escoltin l’ensenyament, encara que desitgin practicar, no es tornen perfectes d’un dia per l’altre. I és que l’ensenyament no es pot inculcar com si fossin ordres al soldats d’un exèrcit: “ara sereu tots així, impecables i el que cometi un error: a la presó.” A la Sangha això no funciona així.

Així que, inevitablement hi ha errors, però hem d’aprendre d’aquests errors. Quan ens equivocàvem, el Mestre Deshimaru ens ho  assenyalava, ens ho deia directament, però si compreníem el nostre error i ens disculpàvem, dèiem “ho sento”, ell deia: “va, no és tan greu, però no hi tornis.” Dues vegades la mateixa cosa, no. Si tenim aquest estat d’esperit, podem progressar a partir de l’observació dels nostres errors. Però si ens tornem massa rígids, massa intolerants amb els altres, i també amb nosaltres mateixos, estem afegint sofriment suplementari, i això no ajuda a resoldre el problema.

Ara bé, evidentment, vull dir a tothom: si us plau, concentreu-vos a intentar seguir l’ensenyament. No dic que s’hagi de fer qualsevol cosa, al contrari. Si hem comprès fins a quin punt la pràctica del zen és important en la nostra vida, cal realment que posem tota la nostra energia i atenció a practicar-la.


El zen, i d’altra banda, el budisme en general, no és una qüestió de creences, de coneixements teòrics, o de memòria. No n’hi ha prou amb comprendre els paramites, per exemple: una cosa la comprenem de debò si la practiquem. Si no practiquem l’ensenyament és que no l’hem comprès realment. Encara que creguem haver comprès. Per tant, tothom, jo inclòs, cadascú de nosaltres, ha de fer l’esforç de practicar l’ensenyament. És molt important. Però, a la vegada, cal ser tolerant amb els errors dels altres. Això no vol que pensem que no són errors. És important veure els errors i intentar corregir-los. Però que ens posin malalts, una mica com fas tu, no està bé. Això no fa progressar a ningú: ni a tu, ni als altres. D’acord?


- D’acord.





Pregunta 2: Voldria preguntar-te fins a quin punt “l’esforç just” és just? Quan deixa de ser just aquest esforç?

YR: L’esforç és just si és mushotoku. Però si fem un esforç per obtenir una recompensa, per obtenir alguna cosa, aleshores no és realment l’esforç just. L’esforç és un dels paramites, és molt important l’esforç. Sembla que consideris l’esforç com una cosa que no està gaire bé. L’esforç vol dir donar tota la nostra energia per practicar el que és just, precisament. Penso que és el millor que podem fer en la vida, concentrar la nostra energia a practicar el que és just. És això el que anomenem “esforç”. No és només voluntarisme, és canalitzar veritablement la nostra energia en la bona direcció.

-Però com puc fer entendre a les cames l’esforç just? (riures)

- Tens dolor durant zazen, és això?

 (afirmació amb el cap)

- Crec que en realitat és la ment que té mal. No són exactament les cames.

- Són les cames…(riures)

- El que vull dir és que el més important és la teva actitud mental en relació al dolor. Quan ens fan mal les cames, cosa que passa sovint a les sesshins, si ens posem tensos per resistir-nos a les ganes de moure’ns, això és, evidentment, un esforç dolorós. En aquest moment, l’esforç que cal fer és concentrar la nostra energia a intentar relaxar-nos, a desdramatitzar el dolor, a no fer-ne una tragèdia, a minimitzar una mica: “no és tan greu”. I també fer l’esforç de no moure’ns, no amb un esperit de competició amb un mateix, i pensant: “seré el més fort, no em mouré”, sinó produir aquest esforç de no moure’ns amb la compassió pels altres, per sostenir l’atmosfera, per sostenir els altres en el seu propi esforç. Aquest és un esforç generós. No és només com l’esforç d’un esportista, que vol batre un rècord costi el que costi. És la pràctica de fuse, del do. Donar la nostra energia per practicar d’una manera justa, no molestar la concentració dels altres movent-nos. En aquest moment, aquesta manera de practicar, evidentment que no elimina el dolor, però el fa molt més suportable. És això el que vull dir: l’actitud de la ment en relació al dolor és el més important de tot. Però si això es torna insuportable, malgrat tot, és del tot possible fer gassho i, discretament, descreuar les cames.

L’esforç que no és just, és l’esforç en què el zazen es converteix en una espècie de mortificació, si s’arriba a aquest punt, no és just. No hi ha cap motiu per cultivar el dolor. En el budisme no es creu que el dolor, el sofriment, sigui un mitjà per purgar els nostres pecats, res d’això. En el budisme, el dolor, el sofriment, sempre és vist com una cosa anormal, i s’ha d’intentar resoldre, en tots els àmbits, ja sigui físic o mental. De manera que dir-se: “Estic sofrint, i ofereixo el meu dolor, el meu sofriment, al món, per redimir els meus pecats”, això seria un esforç erroni.

-I quan hi ha aquest esforç és massa difícil de suportar...

-Cadascú ha de saber veure quin és el llindar del seu dolor, és una cosa molt subjectiva: quan podem dir que ja és insuportable? Però abans de desfer la postura, intenteu concentrar-vos en l’expiració, relaxar-vos. Sovint, quan arribem a un cert nivell de dolor, ens diem: “si això continua augmentant, serà insuportable,” perquè pensem que anirà augmentant tota l’estona, fins al final del zazen. Però això no és cert. Sovint el dolor augmenta fins a un cert estadi, i després d’això es torna estable, i fins i tot disminueix.

-Sé que durant zazen ens hem de concentrar en la postura, en la respiració, però quan em fa mal, penso que m’agrada, i per això... (riures)

-En principi, és millor no utilitzar aquesta classe de mètodes... Però ho entenc, sí, sí... Si durant uns minuts això t’ajuda a no moure’t, a superar un moment crític, per què no?

- Crec que m’estic fent vell, és això el que penso.

- Però si practiques més, el teu cos es flexibilitzarà.

- Tu creus ?

- Sí. Al meu parer, el problema és que no practiques prou per flexibilitzar el teu cos. Recentment ha mort el Zenji del temple d’Eihei-ji. Tenia cent tres o cent quatre anys. Quasi no podia caminar, però feia zazen cada matí. De manera que no ens hem de justificar amb l’edat i dir “ah, ara ja sóc massa vell”.

Pregunta 3: Voldria dir una cosa: fa vint-i-quatre anys que va morir el Mestre Deshimaru i recordo el seu últim missatge…


YR: Fa vint-i-sis anys.


- Vint-i-sis anys, sí. L’últim missatge del Mestre Deshimaru quan va declarar “l’any de la no-por”, va ser donar la responsabilitat als seus deixebles d’escampar l’esperit de la pràctica i sembrar l’esperit del zen en el món social. És a dir, de crear grups d’intervenció en diferents àmbits, per ajudar els altres, tal com vol el sentit de la nostra missió com a Bodhisattves. I no voldria fer una crítica, però veig que les persones que vénen aquí, que practiquen, sovint parlen de si mateixes, dels seus problemes personals, del seu petit ego, de les relacions a l’interior de la Sangha. I, si bé existeix la iniciativa d’algunes persones d’aquí, per exemple, als hospitals, a les escoles, són accions que segueixen essent molt individuals. Voldria saber si dins de l’AZI hi ha alguna programa per crear grups d’ajuda en la vida social.

- No, no n’hi ha.


- A Birmània, per exemple, on hi ha autèntiques injustícies socials...


- Crec que és realment important expressar la pròpia pràctica de Bodhisattva en la vida quotidiana. Cada vegada que es presenti l’ocasió, expressar la compassió, la benvolença envers els éssers que sofreixen o que tenen necessitat d’ajuda. Hi ha moltes més persones de les que t’imagines que ho fan. Però no està organitzat des de l’associació, no està estructurat. No hi ha, com tu dius, “grups d’intervenció”. I no penso que fos una bona cosa. Crec que ha de venir de la iniciativa de cadascú enfrontar-se a les situacions i saber respondre-hi.

Ara bé, organitzar-se en tant que associació per intervenir en determinades circumstàncies, no ho veig. D’entrada, si mirem què passa al món, no ens quedaria ni un minut lliure per fer zazen, de tantes coses que passen, tantes situacions que reclamen la nostra intervenció, és infinit.


De manera que, en tant que Bodhisattva, cal ajudar allà on es pot ajudar, a la nostra feina, en les nostres relacions socials, familiars, al barri, a la ciutat, quan l’oportunitat es presenti. Però crec que l’ajuda més important que podem aportar és la de difondre la pràctica de zazen. Perquè és aquesta pràctica de zazen la que, si s’estén com així ho espero, estimularà a cadascú en el seu àmbit, a tenir aquesta actitud de compassió, a fi d’ajudar a resoldre el sofriment. Hem de comprendre que nosaltres som una petita comunitat. La meva Sangha és de quatre-centes o cinc-centes persones. L’AZI, en el seu conjunt té uns mil cinc-cents membres adherits. És una petita comunitat, molt petita. I nosaltres no som com l’església catòlica –encara que aquesta ha disminuït-, que pot organitzar comitès de lluita contra la fam, o recollir donatius, etc., perquè si utilitzem la nostra energia per fer això, no ens quedarà temps per fer zazen!

- El Mestre Deshimaru volia...


- Penso que sobretot el que volia fer era que hi hagués grups de persones que reflexionessin sobre com ajudar en determinats àmbits. Per exemple, les persones que treballen en salut, en educació, es poden reunir i fer reflexions conjuntes. I a partir de les seves reflexions, trobar més mitjans per expressar la seva pràctica en el seu àmbit.

S’ha de dir també que el Mestre Deshimaru va llançar grans idees com aquesta, però després vam practicar el que podíem. I potser finalment no va ser gaire. I és que la feina és massa gran! Fa poc parlàvem de l’esforç, però s’ha de de fer una autèntica reflexió de com utilitzem el nostre temps i la nostra energia durant aquest curta vida: quina és la manera més útil? Penso en això cada dia, i crec que el més eficaç és transmetre l’ensenyament i la pràctica, a fi que es desenvolupi i inspiri un comportament més just, un comportament de Bodhisattva, que no pas organitzar grups d’intervenció.


Escolteu: quan es vol organitzar una sesshin, o fer coses en un dojo, o fins i tot tenir una pràctica quotidiana en un dojo, la majoria de gent diu “no tinc temps, no puc.” Es volen fer coses, enganxar cartells per anunciar una conferència, i és el responsable tot sol el que enganxa els cartells, ningú està disponible. Hi ha un problema enorme: i és que la majoria de persones han de treballar molt, han d’ajudar la seva família. Volen practicar el zen, i han d’agafar una mica de temps del vespre, així que s’acaba el zazen, tornen a casa perquè la família els espera. Ja és una gran cosa que hagin trobat dues hores per venir a practicar!

Aleshores: què és el més preciós? És ajudar els altres a practicar. Dir a la gent que ja no té temps de fer zazen, que organitzarem un comitè de lluita contra la fam, perquè és un greu problema al món... És cert... és impossible.


- Però almenys podríem fer alguna cosa tots junts.


- Comença tu.

Dissabte 10 de maig de 2008

Zazen de les 7h00


Durant zazen, continueu concentrant-vos bé en la vostra postura. Especialment, no deixeu que el cap caigui endavant. Empenyeu bé el cel amb la coroneta, i entreu la barbeta. Relaxeu les espatlles, relaxeu el ventre i concentreu-vos en l’expiració. Poseu també atenció a la posició de les mans: la mà esquerra està dintre la mà dreta, el cantell de les mans en contacte amb el baix ventre, i els polzes es toquen horitzontalment. No deixeu que els polzes caiguin. Quan ens concentrem en el punt de contacte entre els polzes, en la forma que adopten les mans durant zazen, aleshores deixem de pensar amb el mental ordinari. Pensem a través del cos i la ment en unitat. Aquest pensament està més enllà de l’aferrament a qualsevol pensament. La ment es torna com un mirall vast, que anomenem « Hokyo zanmai », el samadhi del Mirall preciós. Aquest matí cantarem l’Hokyo Zanmai, que comença amb l’expressió Nyoze no Ho, Així és el Dharma, tal com és, més enllà de qualsevol noció, més enllà de qualsevol pensament. És amb aquest més enllà del pensament, que ens harmonitzem amb zazen.

El Dharma de Buda s’ha transmès de mestre a deixeble, mitjançant la concentració en zazen. Aquesta concentració no és una tècnica, sinó que és el resultat d’abandonar l’esperit de la tècnica, la ment que sempre vol manipular les coses per obtenir alguna altra cosa.

La pràctica de zazen es realitza quan cos i ment es desfan de tot esperit d’obtenció: no fa falta res més. Encara que després de zazen cantem els sutres, fem cerimònies, practiquem prosternacions, totes aquestes pràctiques no són necessàries. Només una cosa és necessària: abandonar-se un mateix completament en la pràctica de zazen.

Quan comencem a buscar el Dharma, el sentim molt lluny de nosaltres, perquè ens fem una certa idea i, d’aquesta manera, ens en separem. Quan abandonem tota idea, tota noció, el Dharma, que en realitat som nosaltres mateixos, s’actualitza en la nostra pràctica. És una gran alliberació. Però si creiem haver obtingut la gran alliberació, aleshores ho convertim immediatament en quelcom limitat.


En el Sutra de Vimalakîrti, Sariputra pregunta a una deessa que té una veu molt bonica: “Què has obtingut tu? Quina realització t’ha donat tal poder d’expressió?” I ella contesta: “El que m’ha permès arribar a aquest estat és no haver guanyat res, no haver fet realitat res. Ja que segons el Dharma de Buda, aquell que guanya i obté alguna cosa és algú ple de vanitat.”

Finalment, l’essència del Dharma de Buda és també la pràctica mushotoku. És el que va ensenyar el Mestre Deshimaru durant quinze anys, cada dia: només mushotoku. I així la ment s’allibera immediatament de tots els seus verins.



Dissabte 10 de maig de 2008

Zazen de les 11h00

En el quart Vot del Bodhisattva, diem: “Per més elevada que sigui la Via de Buda, faig el vot de fer-la realitat.”

Homon, “les Portes del Dharma”, que hem fet el vot de penetrar amb el tercer Vot, és l’ensenyament sobre la realitat, així com la realitat mateixa. I Butsudo, la Via de Buda, o bé la Via del Despertar és la pràctica en si mateixa.

En funció de la seva comprensió del Dharma, s’han desenvolupat diferents pràctiques. Al principi, era sobretot la pràctica de l’Òctuple Camí: la comprensió i el pensament justos, que constitueixen la saviesa, les paraules i les accions, així com el mode de vida o la professió justa, que constitueixen l’ètica, i després l’esforç, l’atenció i la concentració, que constitueixen la dimensió de la meditació. En el zen, aquests tres tipus de pràctica s’anomenen kai jo e. Kai, els preceptes, jo, la concentració o la meditació, i e, la saviesa.

Aquestes tres pràctiques formen la Via de Buda. La Via no és només un camí traçat, pel qual se suposa que caminem. Sinó que el mateix caminar, la pràctica en si mateixa, és la Via. És el fonament del que anomenem gyoji, la pràctica constant. Sovint, en el budisme del gran Vehicle, del Mahayana, es considera aquest Òctuple Camí com la pràctica dels arhats, és a dir, dels sants del petit Vehicle. I sovint se la critica, i es diu que és una pràctica limitada. I tanmateix, és la Via de Buda. El que a vegades és limitat no és aquesta pràctica, sinó l’estat d’esperit que l’acompanya: la ment que busca el despertar, només per a un mateix, i que vol posar fi, des d’aquesta vida, als renaixements. És una actitud que oposa el món del samsara, de la vida quotidiana i el món del nirvana, que en aquest cas suposa l’extinció total de qualsevol forma de vida en aquest món. Però aleshores ja no es tracta de la Via més elevada de Buda, Butsudo, ja que en la Via de Buda, no hi ha cap separació entre jo i els altres, entre el samsara i el nirvana. El samsara és el lloc on es fa realitat la Via, des del moment que posem fi a la nostra ignorància, que abandonem les actituds d’avidesa, odi o hostilitat –per exemple, l’odi pel samsara i l’avidesa pel nirvana- des del moment que abandonem això, aquesta via del samsara esdevé ella mateixa nirvana.


El segon gran aspecte del Dharma de Buda era l’ensenyament de les Dotze Causes Interdependents, que explica com transmigrem i com la nostra transmigració esdevé samsara. Com, a causa de la nostra ignorància, desenvolupem un mal karma que influencia la consciència, que condiciona, al seu torn, el cos i la ment –per exemple, en un nou naixement que condiciona, al seu torn, l’aparició dels òrgans dels sentits, que condicionen els contactes i, per tant, les sensacions, després els desigs, els aferraments, el “desig de viure” per continuar mantenint aquests aferraments, cosa que comporta un nou naixement, que comporta, al seu torn, vellesa, malaltia i mort.

Buda va comprendre que aquesta cadena podia ser trencada, en cada un d’aquests punts, en cada una d’aquestes baules i, principalment, en resoldre la ignorància.


Aquells que prenen aquest ensenyament com llur principal pràctica, tenen tendència a voler trencar tots els aferraments i a alliberar-se ells mateixos, sols, i sortir de l’encadenament al samsara. Però podem comprendre que l’encadenament a les Dotze Causes Interdependents significa que finalment el nostre propi ego és sense substància, és només condicionat: aleshores el podem abandonar, abandonar aquest aferrament a l’ego. I llavors cap dels fenòmens d’aquest món ens pot pertorbar, ens pot molestar. Experimentem una gran alliberació. I com que aquesta alliberació es produeix en l’abandó d’un mateix, del propi ego, i de la presa de consciència de la nostra total interdependència amb tots els éssers, ve acompanyada d’una gran compassió.

Aleshores, la por de renéixer en aquest samsara desapareix, i acceptem amb alegria el fet de continuar-hi, per ajudar a tots els éssers sensibles. En aquest moment, el nostre renaixement ja no està condicionat pel karma, sinó per l’esperit del despertar. I això ens porta a practicar la Via del Bodhisattva, que és la que principalment segueixen els deixebles del zen, que es concentren en la pràctica dels paramites: el do, els preceptes, la paciència i l’esforç, la meditació i la saviesa.

En el zen també es comprèn generalment Butsudo, la Via de Buda, mujo, com la més elevada, com la Via del Bodhisattva. Però en l’ensenyament del Mestre Dogen, que va fundar la nostra escola Soto, no convé fer diferències, ni oposicions. Segons ell, un veritable deixeble de Buda ha d’estudiar i practicar tots els seus ensenyaments. Ja que en el fons de cada una d’aquestes pràctiques, de cada un d’aquests ensenyaments, hi ha el despertar de Buda. I, d’altra banda, tots ells són l’expressió del seu despertar.

 
El que fa que sigui la Via més elevada és, altre cop, l’estat d’esperit amb què practiquem. Si practiquem aquests diferents ensenyaments, aquestes diferents vies, amb un esperit mushotoku, sense esperar acumular mèrits o beneficis per a nosaltres mateixos, aleshores cada pràctica és, immediatament, una pràctica de despertar. I, finalment, no es tracta d’oposar els Vehicles: petit Vehicle, gran Vehicle... En el fons, com ho ensenya el Sutra del Lotus, només hi ha un sol gran Vehicle de Buda. Tots els ensenyaments, totes les pràctiques, només són mitjans hàbils per fer-nos comprendre això. Però això no es deixa reduir per les nostres categories mentals. Per aquest motiu és realment Butsudo, la Via del despertar: més enllà de totes les diferències, i de totes les separacions. És una manera de viure amb el Dharma, una pràctica que no està separada de la realització.


Dissabte 10 de maig de 2008

Zazen de les 16h30 – Mondo


Pregunta 1: La meva pregunta és sobre el nom del Dharma que la persona que demana l’ordenació rep del mestre. M’he adonat que hi ha persones que sovint l’utilitzen i, fins i tot, que l’utilitzen en comptes del seu propi nom, i altres persones que no l’utilitzen mai. La meva pregunta és: quina és l’actitud justa?

YR: Això depèn de la raó per la qual s’utilitzi: el que compta és l’esperit. Es pot utilitzar el nom de Dharma, és a dir, el nom d’ordenació, amb un esperit just, o bé amb un esperit il·lusori, el que compta és l’esperit. Però jo crec que està bé utilitzar-lo. Està bé utilitzar-lo, a condició que sigui per recordar-nos que a partir de la nostra ordenació, és realment la realització del Dharma de Buda la que ha esdevingut gairebé la nostra identitat, el sentit de la nostra vida. Per tant, utilitzar aquest nom, en aquest moment, és un recordatori que aquest és el sentit de la nostra vida: no només actualitzar el nostre nom de Dharma, sinó actualitzar el mateix Dharma. El nom és com un dit que assenyala la lluna, però és el Dharma que cal fer realitat, no només el nom.

El nom és com un dit: com totes les paraules, tots els mots, mostra una direcció, mostra alguna cosa. L’important és seguir aquesta direcció. No és només aferrar-se al nom i fer-ne una espècie de distinció, una decoració, per convertir-se en algú especial: això seria una il·lusió. “Jo sóc diferent dels altres, tinc un nom especial, no com les persones ordinàries.. i a més a més és un nom japonès.”

Tot pot ser pervertit per la il·lusió. Cal estar molt atent. Però amb l’esperit just, està bé utilitzar el nom del Dharma.

Pregunta 2: A partir dels ensenyaments d’avui, què passa quan recitem: “Prenc refugi en el Buda, el Dharma i la Sangha”?

YR: Això depèn, depèn de com prenem refugi. Hi ha persones que creuen que prenen refugi, però que no prenen veritablement refugi. Reben l’ordenació i... això és tot. Però prendre refugi de debò, en el Buda, el Dharma i la Sangha, en els Tres Tresors, vol dir prendre el Buda realment com a mestre. I, per tant, respectar completament el seu Dharma, el seu ensenyament, esforçar-se a seguir-lo profundament, veritablement, i convertir-lo en el sentit de la pròpia vida. És a dir, des d’aquest moment, deixar de perdre el temps perseguint coses inútils o il·lusòries; dir-se realment que la vida és massa breu per perdre el temps, i que la realització del Dharma de Buda s’ha convertit en allò més essencial. I, evidentment, no només per a un mateix, sinó per a tots els éssers, per compartir això amb tots els éssers; i com que tenim una vida de Sangha, una vida en comunitat, compartir la pràctica amb els altres, dins la Sangha: aleshores és quan això esdevé realment els tres tresors. I tota la resta ens sembla que té molt menys valor. Si hem trobat un autèntic tresor, les altres coses no són importants. De manera que és important comprendre el valor d’aquesta ordenació. N’hi ha prou amb confirmar-ho amb la pràctica: continuar el gyoji constantment, aprofundir-lo, no aturar-se mai, amb fe, és a dir, confiant en el fet que la pràctica té el poder d’alliberar veritablement tots els éssers del sofriment.

-I la repetició? Pot ajudar la repetició?

- La repetició de què? De la presa de refugi?

- Sí.

- Ah, sí, sí. Evidentment. És per això que hi ha una cerimònia per als monjos, cada mes o, fins i tot, dues vegades al mes, que es diu Ryaku fusatsu. Se l’anomena, al meu parer una mica erròniament, “cerimònia del Penediment”, perquè comença per Sange mon, el Sutra del Penediment, en el qual prenem consciència de tot el mal karma passat, i fem el vot d’abandonar-lo. Però no és només això. A partir d’aquest penediment, és a dir, a partir de la presa de consciència dels nostres errors passats, que han creat tant sofriment als altres i a nosaltres, renovem els vots de seguir els Tres Tresors. No només els Tres Tresors, sinó també tota la línia de mestres de la transmissió. I també de practicar els Quatre Vots del Bodhisattva.

I això, tradicionalment, ho repetim dos cops al mes. La repetició és una bona pràctica com a recordatori, per no oblidar-se’n. Altrament, hom s’ordena una sola vegada a la vida, i després s’oblida, a vegades alguns se n’obliden. Mentre que repetir la cerimònia ajuda a impregnar-se’n. Proposo, doncs, que de manera regular es faci aquesta cerimònia. L’hem fet, per exemple, a Niça, fa dos dies, dimecres al vespre. Fer-la aproximadament un cop al mes, està bé, com a recordatori. Fer memòria és molt important, fer memòria del Dharma.

Pregunta 3: En el kyosaku que hem rebut a Roma, en l’última sesshin, hi ha la cal·ligrafia Hishiryo. Es diu que és l’actitud que cal tenir durant la pràctica, se li donen diferents definicions: quin és el seu significat real?

YR: Hishiryo és l’essència de zazen, l’estat de la ment durant zazen. Shiryo és el mental ordinari, és el pensament que crea diferències, és a dir, el pensament verbal, que construeix conceptes, nocions, i que a continuació els utilitza per actuar, per exemple, en la realitat. Però el problema és que aquest pensament és, per força, dualista i limitat. Shiryo, el mental, és evidentment necessari, si no fos així, si el mental deixés de funcionar, ens haurien d’internar en un centre psiquiàtric. Per tant, aquest pensament dualista que permet identificar els objectes, identificar-se un mateix com a subjecte, és necessari: sobre això ningú en té cap dubte.


Però aquesta manera de pensar del mental ha envaït la totalitat de l’ésser humà i, per tant, ofega la intuïció d’una realitat més profunda, que és la realitat de la no-separació, de la no-dualitat, que és la realitat religiosa. Totes les religions s’esforcen per retrobar aquesta realitat. I intentar retrobar-la només a partir de les creences, és totalment insuficient. Perquè en les creences torna a haver-hi un objecte que esdevé una noció, un concepte, encara que aquesta noció sigui Déu o Buda: segueix essent una noció, que crea dualitat en el subjecte que prega o que pensa en això.

En canvi, en hishiryo, Hi vol dir “més enllà”. Però no es tracta del concepte de més enllà, sinó la pràctica del més enllà: és practicar l’anar més enllà, anar més enllà del mental ordinari, d’aquesta manera de pensar, que sempre vol agafar alguna cosa. Així, hishiryo és veritablement la gran alliberació: deixar caure la ment limitada que sempre vol tancar la realitat dins les seves produccions mentals.  I és que mentre es funciona condicionat per aquest mental, no es pot ser feliç, no es pot estar realment satisfet. Hom se sent constret, confinat als propis esquemes mentals, als propis pensaments. I hom sent que li falta la dimensió infinita de l’existència, la nostra pròpia dimensió il·limitada, que és la realitat. No estem tancats en aquest sac de pell. La mateixa pell respira: la nostra vida és un canvi constant. Cal retrobar aquesta capacitat d’intercanvi, d’obertura: és hishiryo. Practicar l’abandó dels nostres pensaments limitats, anar constantment més enllà de qualsevol concepte, de qualsevol noció, de qualsevol coagulació del mental i obrir la ment a l’infinit.

Ara bé, fins i tot aquest mot que utilitzo, infinit, il·limitat, és només un mot. És el dit que assenyala més enllà. No ens hem d’aferrar a això: cap paraula ho pot explicar o designar-ho realment. Però practicar zazen permet fer-ho realitat. És això el que és preciós de la pràctica de zazen: hishiryo, l’essència de la pràctica.


Diumenge 11 de maig de 2008

Zazen de les 7h00

Avui hi haurà quatre nous Bodhisattves. Avui és un molt bon dia. Un Bodhisattva és algú que fa el gran vot d’ajudar tots els éssers. Això vol dir: sense discriminació. És normal voler ajudar les persones que ens agraden. Però el Bodhisattva no escull. No es concentra a ajudar les persones que li són simpàtiques, sinó a tots els éssers, indistintament. Ja que l’esperit del Bodhisattva es fonamenta en la pràctica de zazen. I en zazen abandonem la ment que prefereix, que li agrada això, però no li agrada allò, que es passa tota l’estona discriminant. I així l’esperit del Bodhisattva està animat per la compassió veritable. Fa el vot d’ajudar tots els éssers, sense esperar recompensa, sense esperar gratitud, ni tampoc mèrits personals. La compassió del Bodhisattva és l’amor veritable, que prové de la consciència vasta, que està més enllà de la separació entre jo i els altres. En l’amor ordinari hi ha sempre jo i l’altre. I fins i tot en l’amor espiritual, per exemple, l’amor a Déu, hi ha sempre la criatura i el seu creador: i entre els dos hi ha una gran diferència. La pràctica de zazen ens posa en contacte amb el que hi ha de més universal en nosaltres, amb allò que compartim amb tots els éssers, que a vegades anomenem “naturalesa de Buda”. Quan tenim l’experiència d’aquesta naturalesa de Buda, entrem en contacte amb la ment que no crea més separacions. Davant de l’altre, esdevenim l’altre.  Davant d’una muntanya, ens tornem la muntanya. Davant d’un nen, ens convertim en aquell nen. Davant d’un malalt, ens tornem aquell malalt. Davant de Buda, ens tornem Buda. Els budes existeixen per tot arreu, en tots els éssers. De manera que ens podem inclinar en gassho davant tots els éssers.

Evidentment, hi ha moltes maneres d’ajudar els éssers. Per exemple, enviar diners a un poble africà, com es va proposar ahir, per donar menjar, per ajudar a l’educació dels nens. És certament un gran do, molt valuós. Guarir els malalts, consolar les persones que estan de dol... hi ha moltes maneres d’ajudar. Però l’ajuda específica que un Bodhisattva pot aportar als altres, és la d’ajudar-los a poder ajudar-se a si mateixos. Ajudar-se un mateix a resoldre els propis sofriments.


Evidentment, això implica que un mateix n’ha tingut ja l’experiència. No vol dir que, abans de voler ajudar els altres, haguem d’haver despertat completament i resolt tots els nostres bonno, però sí ser ja, si més no, en aquest camí, i tenir-ne una bona experiència.

És per això que els dos primers Vots del Bodhisattva estan completament lligats entre si: “per nombrosos que siguin els éssers, faig el vot de salvar-los tots”, és a dir, salvar-los del seu sofriment. I “per nombrosos que siguin els aferraments, les causes del sofriment, faig el vot de resoldre’ls.”


Un Bodhisattva no s’esforça a resoldre els seus propis sofriments, només per al seu propi benestar. Però cada vegada que s’allibera ell mateix d’un bonno, augmenta la seva capacitat d’ajudar els altres. Ell mateix esdevé un exemple encoratjador per als altres. Sovint diem que un Bodhisattva fa el vot de deixar passar els altres abans que ell mateix a la riba del nirvana. I llavors hom s’imagina que el Bodhisattva es sacrifica pels altres. En aquest punt hi ha molt d’error. Ja que suposa creure que el nirvana és un estat d’extinció total en el qual hom desapareix. Mentre que el nirvana és només l’extinció, aquí i ara, de l’avidesa, de l’odi i de la ignorància. Per tant, el nirvana es fa realitat en cada pràctica. I principalment, en la pràctica del do i de la compassió.

Per tant, l’acció del Bodhisattva d’ajudar tots els éssers és la realització del nirvana, aquí i ara. I és a partir d’aquesta realització que el Bodhisattva pot ajudar els altres.


Sovint els Vots del Bodhisattva semblen extremats: resoldre totes les causes de sofriment, ajudar tots els éssers, comprendre tots els ensenyaments, fer realitat el despertar més gran de Buda... Però en la nostra pràctica del zen, aquests vots es realitzen modestament i simplement, en cada pràctica i en cada acció de la vida quotidiana. Practiquem cada dia el que és possible, el que ens és possible, sense culpabilitzar-nos mai de no ser perfectes. Això implica tenir compassió també envers nosaltres mateixos. I, per tant, tractar els altres com a un mateix, i a un mateix com als altres. Així que no tingueu por de comprometre-us en aquesta Via del Bodhisattva. És la millor manera de viure en harmonia amb el que som en el fons i en realitat: és a dir, éssers lligats a tots els éssers. I el món actual té una absoluta necessitat d’aquesta realització.






Etiquetes: Roland Yuno Rech

Imprimeix Correu electrònic

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline