Sesshin de primavera a La Gendronnière -­ maig 2008

Sesshin de primavera a La Gendronnière - maig 2008

Kusen i mondo de la sesshin de primavera a la Gendronnière.

31 abril - 4 maig 2008

Dijous 1 de maig de 2008

Zazen de les 7h00

Durant zazen, no us deixeu distreure pels vostres pensaments, no us deixeu seduir per ells, que no us arrosseguin fora d’aquí. Torneu constantment a la concentració en la vostra postura. Basculeu bé la pelvis endavant, i recolzeu amb fermesa els genolls sobre el terra, amb el ventre ben distès. Estem asseguts com si no volguéssim que l’anus toqués el zafu, de totes maneres els ronyons no estan massa arquejats. L’important és sentir-se ben arrelat en la postura, sentir-se estable, i deixar que el pes del cos pressioni sobre el zafu. A partir de la cintura, estirem completament la columna vertebral i la nuca, com si volguéssim empènyer el cel amb la coroneta. No tensem la columna vertebral, l’estirem suaument i, al mateix temps, relaxem bé totes les tensions de l’esquena i les espatlles. La barbeta està entrada, la cara relaxada, especialment els maxil·lars. La llengua està contra el paladar. Si teniu tendència a dialogar interiorment, concentreu-vos en la punta de la llengua, això us ajudarà a calmar l’agitació mental. La mirada està posada davant nostre, sobre el terra, sense fixar-nos en cap punt en particular. No tanquem els ulls, i tampoc ens aferrem als objectes visuals que hi ha al nostre voltant. La vista no molesta la concentració de la ment. Passa el mateix amb tots els objectes dels sentits. En zazen, els sentits estan completament oberts, receptius, però no ens aferrem a cap objecte. No ens deixem seduir per les sensacions o les percepcions. Som sempre perfectament conscients del que passa, sense estancar-nos en res, i això ens permet mantenir una ment constantment desperta, disponible i deixar que les coagulacions mentals es dissolguin ràpidament. És el que s’anomena hishiryo: anar constantment més enllà de qualsevol aferrament als pensaments, però sense estancar-nos en el no-pensament, o aferrar-nos-hi. Els nostres pensaments, per més profunds que siguin, no són de cap ajuda per a fer realitat el despertar. Des del moment que abandonem un pensament, un aferrament, practiquem shin jin datsu raku i aquesta pràctica és, en si mateixa, la pràctica del despertar.

A la cerimònia d’ahir, vam retre homenatge al Mestre Deshimaru. Li vam oferir encens, vam cantar un eko, i li vam dedicar el cant dels sutra, però el més gran homenatge que podem fer al Mestre Deshimaru, és seguir la seva última recomanació: continuar fent zazen eternament, és a dir, no deixar mai de practicar zazen, i fer-ho tal com ell ho va ensenyar, no un zazen personal, sinó el zazen de Buda, el zazen despert en què ens oblidem completament de nosaltres mateixos. Continuar això eternament en la vida quotidiana és fer de tota la nostra vida una sesshin, és a dir, viure en harmonia amb el Dharma, amb l’ordre còsmic.

Dijous 1 de maig de 2008

Zazen de les 11h00

Durant zazen, inspirem i expirem tranquil·lament pel nas. Quan inspirem, és una ment-cos completament “un” amb la inspiració, quan ve l’expiració som només un cos-ment en total unitat amb l’expiració.

Si, en comptes de seguir els pensaments, ens fem íntims amb la nostra respiració, ràpidament ens podem tornar íntims amb la Via. La Via de la no-separació, la Via de Buda que va transmetre el Mestre Deshimaru és així. La Via de la no-separació, que actualitzem quan ens comprometem totalment en cada pràctica, sense reserves, sense esperar cap altra cosa que no sigui el ser perfectament un amb l’“aquí i ara”.

A fi d’aclarir el sentit de la nostra pràctica i d’aprofundir-la, continuaré el kusen sobre Yui Butsu Yo Butsu, que vaig començar al camp d’hivern, “Només Buda amb Buda pot fer realitat el Dharma completament.” Quan Dogen parla dels budes i dels patriarques, a vegades imaginem que es tracta d’éssers excepcionals, que no tenen res a veure amb nosaltres mateixos, i que no és cosa nostra. Quan Dogen parla de Buda, està parlant de nosaltres. Per a ell, els budes i els patriarques són aquells que practiquen el zazen veritable, el zazen sense separació. Fer-se íntim amb aquest zazen, és fer realitat la saviesa més elevada de Buda. I Dogen diu: “Quan feu realitat la saviesa més elevada, sou anomenats Buda, quan Buda fa realitat la saviesa més alta, això es diu Maka Hannya. No comprendre el que això significa en la Via és estúpid. Què significa? Significa ser sense màcula, i ser sense màcula no vol dir que intentem eliminar voluntàriament tota intencionalitat, o que vulguem establir un estat de no-atenció. Ser sense màcula no es pot voler conscientment, ni escollir o decidir voluntàriament.” Aleshores, com es fa? Lliurant-nos totalment a zazen amb confiança, perquè és el mateix zazen que és sense màcula. Aquest també fou el darrer ensenyament del Mestre Deshimaru: Fu Zenna. No introduïu una impuresa en la vostra pràctica, és a dir, no separeu la pràctica de la realització. No us imagineu que a la pràctica d’ara li falta alguna cosa, una realització que obtindreu més tard. Tal com va contestar Nangaku a Eno, el sisè Patriarca: “la pràctica i la realització existeixen, però no han de ser embrutides”, és a dir, separades. Si no compreneu això, si no ho feu realitat en la pràctica, aleshores continueu errant en les vostres il·lusions, en una recerca sense fi darrere quelcom que ja és aquí, com algú que crida: “tinc set, vull beure!”, i es troba enmig de l’aigua. Quan ens concentrem totalment en la pràctica, cos i ment lliurats sense reserva, la pràctica és, en si mateixa, realització. Però la realització és invisible. Si ens girem i intentem veure-la, agafar-la, resulta completament invisible i inaprehensible, perquè no és quelcom limitat, no és cap cosa en absolut. És com l’anvers i el revers d’un full de paper, totalment íntims, inseparables, però invisible un costat per a l’altre. L’anvers no pot veure el revers del mateix full de paper. Així, no crear màcula en la nostra pràctica, vol dir acceptar l’invisible, i deixar caure la ment que sempre vol aferrar-se a alguna cosa aprehensible. Aquest deixar anar és, en si mateix, realització immediata. Repetir això, i continuar això, és l’experiència de la sesshin, la intimitat amb la Via.


Divendres 2 de maig de 2008

Zazen de les 7h00

Durant zazen, torneu regularment a la concentració en la vostra postura; el cos està sempre completament aquí, i prou. Torneu regularment a la vostra respiració; la respiració funciona perfectament. En tornar la ment a la postura del cos i a la respiració, evitem que el mental ens arrossegui fora d’aquí. Quan ens mantenim concentrats en el cos i la respiració, no hi ha res que taqui la nostra pràctica, és a dir, no hi ha cap divisió, cap separació. Si seguim les complicacions del mental, aleshores la vida real de cada instant se’ns escapa, i tenim la forta impressió que ens falta alguna cosa, però aquesta mancança és causada per l’aferrament als nostres pensaments. L’únic que hem de fer és deixar caure els pensaments, no deixar que la ment s’enfosqueixi a si mateixa, i de retruc enfosqueixi totes les nostres relacions.

Fu zenna, ser sense màcula, és com conèixer una persona, i no fer cap consideració sobre què sembla.” Això és el que diu Dogen: conèixer la persona tal com és, més enllà de qualsevol prejudici, de qualsevol opinió, de qualsevol judici de valor, fins i tot amb les persones que ja coneixem, o que creiem conèixer bé. Quan ens trobem amb una persona que creiem conèixer, en comptes de veure-la tal com és en aquest instant, la veiem amb tots els records relacionats amb ella, que hem anat acumulant a la ment. Passa el mateix amb el retrobament amb un mateix, quan girem la mirada a l’interior, per tal d’observar-nos a nosaltres mateixos. Si ens diem: “jo sóc una persona així o aixà”, no fem més que alimentar la il·lusió de l’ego, i creiem que la realitat de la vida, d’un mateix, dels altres, i d’aquí i ara, són segons la idea que ens n’hem fet. Però la vida aquí i ara està, en tot moment, completament més enllà de totes les idees que ens en puguem fer. I practicar zazen és abandonar totes les nostres idees, incloses les que tenen a veure amb el zen, el budisme, el despertar, el satori, etc. Si volem que la nostra pràctica s’assembli a una idea preconcebuda –la idea que ens fem del que hauria de ser-, aleshores la nostra pràctica es converteix en una simple imitació, una il·lusió, i no en el Despertar veritable. Dogen dóna un altre exemple, i diu: “És com no desitjar més colors o més claredat, quan mirem les flors o quan mirem la lluna. Quan mirem la lluna o les flors, simplement veiem la lluna i les flors tal com apareixen.” Aquest és el sentit del gest de Buda, quan va fer girar la flor entre els seus dits: veure només la flor tal com és, en una atenció total a l’aquí i ara, sense introduir-hi tota mena de pensaments i, en particular, sense especular sobre el sentit d’aquest mateix gest.

Quan un deixeble va preguntar a Joshu quin és el sentit últim del despertar de Buda, aquest va respondre: “Has menjat la guenmai?” “Sí.” “En aquest cas, vés a rentar el teu bol.” Deixeu de buscar el migdia a les cinc de la tarda, deixeu de creure que això passarà en un altre lloc, o més tard, que es tracta d’una cosa diferent del que és aquí i ara. Zazen és només seure. Si creieu que aquest “només” denota insuficiència, que s’hi ha d’afegir alguna cosa, aleshores és que no heu entès res. Només seure, shikantaza, no està limitat tan sols a la postura de zazen. Quan fem sampai, només és prosternar-se, totalment, no ens reenvia a una altra cosa que no sigui estar totalment prosternat. Quan cantem un sutra, estem només absorts pel mateix cant, no tenim cap necessitat de pensar en el seu significat. Estar només en l’acte en si mateix, i oblidar qualsevol segona intenció, deixar caure el nostre mental que divideix, que separa, és el sentit del nostre gyoji, de la nostra pràctica constant, en cada aspecte de la vida quotidiana.


Divendres 2 de maig de 2008

Zazen de les 11h00

Al final de la seva vida, Ryokan va escriure un últim poema, en què expressava l’essència de la seva realització:

A la primavera, les flors s’obren,

a l’estiu, els rossinyols canten,

a la tardor, les fulles es torren i cauen,

simplement això.

Amb aquest poema, acceptava plenament aquesta profunda comprensió. És fer realitat una ment sense impuresa, una acceptació total de la realitat tal com és. Dogen deia:

“A la primavera, els colors de la primavera; a la tardor, els colors de la tardor, no escapeu d’això. Quan desitgeu que la primavera o la tardor siguin diferents del que són, adoneu-vos que només poden ser tal com són. I quan voleu conservar la primavera o la tardor tal com són, comprengueu que no tenen cap naturalesa permanent. No hi ha primavera fora de l’eclosió de les flors, de les fulles; no hi ha tardor fora del temps en què les fulles es torren i cauen.” Les característiques de la primavera fan que sigui diferent de l’estiu, de l’hivern o de la tardor. Es podria dir que les característiques de la primavera són la seva essència, la seva substància, però aquestes característiques són diferents per a cada estació, de la mateixa manera que la vida és diferent de la mort, i que cada un de nosaltres és diferent dels altres. I si ens aferrem a aquestes característiques, que fan les diferències, i les volem conservar tal com són, intactes, ens adonem que no és possible. Les flors es marceixen. Arriba la calor forta de l’estiu i la primavera desapareix. Encara que la primavera ens agradi, encara que no ens agradi la calor excessiva de l’estiu, la primavera ha desaparegut i l’estiu ha arribat. Passa el mateix amb la vida i la mort. Al Japó, la primavera i la tardor són les estacions més boniques. Tothom voldria que fos la primavera eterna, o la tardor eterna, i passa el mateix amb el benestar o la felicitat. A l’estiu, fa una calor ofegadora, a l’hivern fa un fred extrem. Voldríem evitar del tot els inconvenients de la calor o del fred excessius, i viure perpètuament en el benestar, en la suavitat de la primavera i de la tardor. Però això no és possible. I aleshores apareixen les lamentacions, la nostàlgia, els desigs. Fins i tot, el silenci de La Gendronnière és inestable, passa un avió i el pertorba. Però això només ens molesta si enyorem el silenci. L’alliberació veritable és ser “un” amb la situació. El nirvana, l’extinció de totes les causes del sofriment no és en cap altre lloc que en el fet d’ésser realment “un” amb la realitat de l’instant, sense, tanmateix, desitjar que es mantingui idèntica en tot moment. Cada estació és diferent. El que tenen de semblant és que són impermanents. En aquest dojo tots som diferents, cadascú és únic, però tots vivim profundament la impermanència, és l’experiència que ens uneix els uns als altres; i això es deu a que només existim precisament en relació els uns amb els altres. Dogen acaba aquest punt en dir: “Tot el que s’acumula és sense ego, sense jo permanent. Cap activitat mental té jo permanent, ja que cap dels quatre elements que constitueixen el món visible té substància.” Cap dels cinc skandes que constitueixen el nostre ego tampoc té substància idèntica. També la forma de les flors en la nostra ment és sense substància. No en feu un ”jo”. Aleshores, quan veieu clar que no hi ha res a detestar o a què aferrar-se, es revela el vostre veritable rostre original, per la vostra pràctica de la Via.


És relativament fàcil comprendre que totes les coses són impermanents i sense substància. És més difícil acceptar que nosaltres també som així. Encara que comprenguem que les flors de primavera es marceixen, és difícil no sentir enyorança i nostàlgia. I si esteu descontents de vosaltres mateixos, perquè us dieu que pel fet de practicar la Via, no hauríeu de sentir enyorança, ni nostàlgia, podeu també mirar la vostra nostàlgia i la vostra enyorança com el que són, aquí i ara, la realitat última, i acceptar totalment el fet d’estar nostàlgic o sentir enyorança. Això és tenir la ment sense impuresa, sense separació de l’”aquí i ara”, tal com és.

Dissabte 3 de maig de 2008

Zazen de les 7h00

Durant zazen, no deixeu que la vostra ment s’escapi de la postura, no deixeu que la vostra ment es torni una cosa abstracta. Torneu constantment al contacte amb la postura del cos. Relaxeu bé el ventre i deixeu que el pes del cos pressioni sobre el zafu, com si el volguéssiu empènyer cap al terra. Simultàniament, estireu la columna vertebral, la nuca i empenyeu el cel amb la coroneta. Poseu molta energia als ronyons i a la nuca. Habiteu de debò en la vostra postura. Quan practiquem així, abandonem de manera natural totes les preocupacions personals, les coagulacions mentals es dissolen en la respiració. Un vell mestre zen va dir: “Per bé que l’univers sencer no sigui altra cosa que el Cos del Dharma, del Jo, no heu de ser obstruïts pel Cos del Dharma. Si sou obstruïts pel Cos del Dharma, no sereu capaços de moure-us lliurement, encara que ho intenteu amb totes les vostres forces. Però hi ha una Via per ser lliure de tot obstacle. Quina és aquesta Via?” I aquest vell mestre afegeix: “Si no podeu dir clarament com alliberar tots els éssers, ràpidament perdreu fins i tot el Cos del Dharma, i us enfonsareu en l’oceà dels sofriments durant molt de temps.”

I Dogen, que cita aquest mestre ancià, afegeix: “Si us pregunten això, com heu de respondre, a fi de conservar vivent el Cos del Dharma i evitar enfonsar-vos en l’oceà dels sofriments? En aquest cas, digueu simplement <<l’univers sencer és el Cos del Dharma, del Jo>>. Encara que les paraules no ho poden expressar, els antics budes ho van expressar sense paraules.” “L’univers sencer és el Cos del Dharma” significa que pot ser fet realitat en totes les accions de la vida quotidiana, des del moment en què ens concentrem totalment, cos i ment, en cada pràctica, que ens oblidem totalment de nosaltres mateixos. Aleshores ens tornem totalment “un” amb la pràctica i aquesta pràctica en si mateixa esdevé la pràctica de Buda, la pràctica desperta, la pràctica que ens harmonitza inconscientment i naturalment amb el Dharma, amb l’ordre còsmic. Això es fa realitat en les accions més simples del gyoji quotidià: simplement seure, practicar gassho, sampai, cantar, caminar, menjar, treballar... i que la totalitat del cos-ment participi en cada una d’aquestes accions, d’aquests gestos: però no heu de ser obstruïts pel Cos del Dharma, és a dir, no us feu idees sobre aquest Cos del Dharma, no us en feu una noció abstracta, per intentar definir-la com ho fa el catecisme del budisme, per exemple, quan diu “és una pura potencialitat, sense característiques.” Quan ens aferrem a aquest tipus de nocions, la ment es torna abstracta, se separa del cos, i crea un gran obstacle per a l’acompliment de la Via.

Un dia, un monjo que era un apassionat del Sutra del Lotus, i que el recitava constantment, va anar a veure el Sisè Patriarca Eno, per interrogar-lo sobre el seu significat. Eno li va dir: “Escolta, jo no sé llegir, llegeix-me el Sutra del Lotus.” I després de sentir-lo recitar, Eno va concloure: “només s’ha de practicar la Via de Buda, no altres vies.” I practicar la Via de Buda, és actuar en tant que Buda, concretament.



Dissabte 3 de maig de 2008

Zazen de les 11h00


Durant zazen, deixeu-vos absorbir totalment per la concentració en la postura del cos. No us identifiqueu amb els vostres pensaments, siguin els que siguin, fins i tot si són pensaments sobre el Dharma. Quan estudiem els ensenyaments de Buda a través dels Sutres, descobrim que hi ha tres vehicles. Si hi ha tres vehicles és perquè, com deia el mestre Eno, hi ha éssers que, dominats per tota mena d’il·lusions, han perdut l’agudesa de les seves facultats. Però en realitat només hi ha un vehicle, un vehicle únic, el de Buda. Buda apareix en aquest món a causa del gran assumpte de la producció condicionada, és a dir, l’encadenament de les causes i condicions, que ens fan transmigrar sense parar per tota classe de condicions il·lusòries de la ment. I com ens en podem alliberar? És l’única pregunta important i veritable. I Eno contesta: <<la ment dels éssers, quan no està presonera dels pensaments o les elucubracions, és en el seu origen buida i silenciosa.>> Abandonar les visions falses és l’únic assumpte important de la producció condicionada. I ser sense il·lusions, tant interiors com exteriors, és haver abandonat els dos extrems: la il·lusió exterior, que és l’aferrament a les característiques dels fenòmens, i la il·lusió interior, que és l’aferrament a la vacuïtat. Ser sense il·lusions, tant interiors, com exteriors, és estar al bell mig dels fenòmens i de la vacuïtat, completament desaferrat dels uns i de l’altra, completament alliberat. Fer realitat això en la pràctica de zazen, és obrir completament la ment a la saviesa de Buda. I actualitzar això en la vida quotidiana, és actuar com Buda, ser Buda, és a dir, despert. Això és el que el Sisè Patriarca va retenir del Sutra del Lotus: no deixar que la nostra ment s’estanqui en res, sigui el que sigui, no identificar-se amb les il·lusions, ni amb la vacuïtat. És la Via per ser lliure de tot obstacle, i per ajudar tots els éssers a alliberar-se al seu torn. És el vehicle únic de Buda, més enllà de les diferències entre les escoles. Practicar zazen és aquesta possibilitat de guardar viu el Cos del Dharma. És utilitzar aquest cos per fer realitat la dimensió més elevada de l’existència, és a dir, l’existència sense separació, sense divisions. I no és només un afer personal, no es tracta d’aferrar-se a la nostra petita realització. Actualment, la humanitat sencera sofreix tota mena de mals: genocidis, guerres, fam, tota mena de violència, injustícia, i opressió. Tots aquests sofriments són causats fonamentalment per la no realització del Despertar, pel fet que els éssers humans traeixen la seva veritable naturalesa. És doncs urgent oferir a cadascú un mitjà per a reconciliar-se amb un mateix, de retrobar la pròpia harmonia interior, i l’harmonia amb el món que ens envolta.

Practicar el zazen en què cos i ment estan totalment absorts en la pràctica de cada instant, és connectar amb aquesta via de no-separació, anar més enllà de més enllà de totes les nostres il·lusions, que ens separen de nosaltres mateixos i dels altres. És tornar-nos completament receptius a l’ensenyament de tota la naturalesa, que no fa altra cosa que manifestar la via sense separació. És el que el Mestre Deshimaru anomenava tornar a l’esperit religiós d’abans de totes les religions, tornar al vehicle únic ensenyat per l’ordre còsmic.


Dissabte 3 de maig de 2008

Zazen de les 16h30 - Mondo 


Pregunta 1: La meva pregunta té dues parts: primer, quina és la diferència entre realització, il·luminació i Despertar? I la segona part de la pregunta és: quina és la noció més aproximada de satori?


YR: Penso que el més important en la nostra pràctica és no intentar definir nocions d’aquesta mena, sinó practicar de tal manera que la nostra pràctica sigui ella mateixa realització. Si voleu fer de la realització, del Despertar, de la il·luminació, del satori... una noció, una idea, i a continuació desitgeu que la vostra pràctica s’assembli a aquesta idea, mai fareu res realitat, només una il·lusió. La idea que ens podem fer  de la realització no té res a veure amb la realització en si mateixa.  No serveix de res voler fer-se una idea de la realització. Ja que precisament la realització... no es pot definir, però en tot cas, va en el sentit d’anar més enllà de qualsevol aferrament a tota noció, sigui la que sigui. És precisament desfer-se de totes les nostres fabricacions mentals, incloses les que tenen a veure amb  la realització, el Despertar, etc., cap aferrament a tot això. Aleshores, podeu dir: “en aquest cas, per què sempre se’n parla, en certa manera?” Però heu de tenir en compte que la manera com jo en parlo, quan en parlo, sempre és en termes de pràctica, mai en termes de noció.

-El que trobo bé és que en els teus kusens parles més aviat de la realització, que del despertar.

-És cert...

-La qüestió ve de la teoria… la paraula realització, el meu cos l’entén diferent que la de despertar a alguna cosa.

- En aquest cas, evidentment, podria intentar contestar i intentar precisar aquestes nocions... però aquest no és el punt més important. El punt més important és el que t’acabo de dir. Ara, si volem fer una mica de lèxic, i dir a què corresponen aquestes paraules, en general, quan les fem servir, la paraula “realització”, en japonès, és shoet. Dogen l’utilitza sempre justament en relació al terme shu, la “pràctica”, i fa servir una sola expressió, shusho ichi nyo, i es pot dir que en aquesta pràctica-realització, es realitza veritablement el fet de ser sense dualitat, sense separació, sense impureses, sense pensaments que divideixin la ment.  I precisament sense aquestes impureses, que ens fan pensar que practiquem per obtenir el despertar, la il·luminació, el satori o la realització... això és una gran impuresa en la pràctica. Fins i tot, a vegades hi ha gent que abandona la pràctica per aquest motiu, a causa de l’aferrament a la il·luminació, al despertar, al satori... perquè volen atrapar-lo. Si no poden atrapar-lo, diuen: “això no funciona, hi ha alguna cosa falsa, en la pràctica.”  I en canvi, el que bloqueja la pràctica és justament aquest desig, gairebé es pot dir aquesta avidesa per obtenir el despertar, la il·luminació, el satori. Em refereixo a quan practiquem, evidentement... quan estem compromesos amb la pràctica. Ara, fora del zazen, per exemple, estar motivat per fer realitat el despertar, tal com cantem en els quatre vots del Bodhisattva, és completament bodaishin, és important tenir aquesta motivació. Quan pronunciem els quatre vots del Bodhisattva, és quan fem el vot de despertar i, de fet, és el vot de fer realitat butsudo, la Via de Buda. I butsudo és... do, és una pràctica, una pràctica desperta, i el punt important és comprendre bé què vol dir pràctica desperta. És una pràctica en què ens oblidem completament de nosaltres mateixos, en què oblidem el nostre petit ego, els nostres aferraments egoistes, sigui quina sigui la forma en què es presentin... i en què realitzem –ja que parlem de realització- la nostra vida en unitat amb tots els éssers, la nostra vida sense separació. És precisament deixar caure en la pràctica aquesta ment que sempre vol crear separacions i que, per tant, vol obtenir alguna cosa, que separa, i que després vol atrapar. Així, butsudo, la pràctica desperta, és la pràctica “amb” tots els éssers, la pràctica que inclou la compassió, i la benvolença envers tots els éssers, a partir de la comprensió que fonamentalment la nostra vida no pot estar separada de tots els éssers. I fer d’aquesta no-separació el sentit de la nostra pràctica, per actualitzar-la, veritablement. Actualitzar-la, harmonitzar-s’hi, i, per exemple, practicar una sesshin, la pràctica en una Sangha, és l’ocasió d’actualitzar completament això.

Pregunta 2 : No és pròpiament una pregunta, és més aviat una ocasió d’escoltar el teu ensenyament, a partir de la relació entre les paraules, atribuïdes a Shakyamuni, el matí del seu Despertar : «he fet realitat el Despertar amb tots els éssers”, i el que en diu Dogen:  «Només Buda comprèn Buda, només Buda amb un altre Buda pot conèixer la realitat profunda del Dharma.»


YR : En el moment de la seva realització, tots els éssers eren Buda, no només ell, no només un deixeble pròxim, sinó tots els éssers... El despertar de Buda és al mateix temps el despertar a la naturalesa de Buda en tot el cosmos. I la comprensió que, en el fons, tots els éssers són la mateixa naturalesa de Buda, que no són diferents. Tots els éssers són la naturalesa de Buda. Aquesta frase revela precisament això, i Dogen en parla en el Bendowa, dins el Jijuyu Zanmai. I quan una persona fa zazen, i desperta en la pràctica de zazen, tot l’entorn, la naturalesa, el món sencer entra en ressonància amb aquest despertar i reenvia això a aquell que practica. És el que anomenem doji jodo, la realització simultània de zazen amb els arbres, els ocells, la lluna, les estrelles... totes les existències sensibles o no sensibles. Heu de saber que la frase de Dogen en el Yui butsu yo butsu és una cita de la frase del Sutra del Lotus, però en Dogen la frase no té en absolut el mateix sentit que en el Sutra del Lotus. En el Sutra del lotus, quan es diu: “només Buda amb un altre Buda”, es tracta de l’ésser que fa realitat la Via de Buda, que està més enllà de les tres vies, que està més enllà
dels deixebles individualistes, dels pratyeka-buddha, dels bodhisattves. Però per a Dogen, un Buda és algú que practica shikantaza, hishiryo, que practica el despertar-realització i, segons Dogen, tots i cada un de nosaltres, que fem zazen, som un Buda. Els que tenen una pràctica justa, segons Dogen, són els budes i els patriarques. No són éssers extraordinaris. Tothom que practica i fa realitat veritablement l’abandó del cos i la ment en la pràctica de zazen, és un buda. I en aquest moment, comprèn la seva unitat amb tots els éssers, i ja no crea més diferències entre éssers desperts i no desperts, sensibles i no sensibles, jo i els altres, etc… ja no hi ha cap separació. El doji jodo és el Despertar de Shakyamuni amb tots els éssers. La paraula “amb” és fonamental. Tothom es fixa sempre en el Despertar, però en la frase de Shakyamuni, “amb” és el Despertar, l’existència de “amb”, la no-separació.

Pregunta 3 : És una pregunta tècnica sobre el kin-hin. Algunes persones avancen, no es pot dir amb precisió, però avancen potser un pas per minut. Els que són al darrere, com que no és un ritme d’una respiració natural, o bé avancen un quart de mig dit gros del peu, o bé retenen la respiració abans d’avançar... En relació a això, quina és l’actitud justa?


YR: L’actitud justa és que l’important no és la distància que recorres. És només que a cada inspiració canvies el centre de gravetat del cos. També podríem fer kin-hin quedant-nos sempre en el mateix lloc. No hi ha necessitat d’avançar. Normalment, avancem la llargada de mig peu durant la inspiració, i en el moment en què descansem el peu a terra, ens balancegem, hi ha un moviment de la pelvis per portar el tronc a la vertical de la cama que ara és al davant. Però això es pot fer sempre estant en el mateix lloc. A un costat, i a l’altre... et balanceges, a cada inspiració, canvies el pes del cos sobre l’altra cama. Fins i tot, com tu dius, amb mig dit, o amb un mil·límetre, n’hi ha prou. Només cal canviar el centre de gravetat per tal que sempre hi hagi una cama de recolzament, i que l’altra cama quedi flexible, que no aguanti el pes del cos. Ara bé, també pot ser que les persones que s’estan un minut per fer mig pas, estiguin realment una mica adormides, i respirin vàries vegades durant el minut. Aquestes persones també haurien de posar més atenció. Kin-hin és fer realment un pas a cada inspiració, no ho oblideu. Els passos no cal que siguin gaire llargs. Normalment és la llargada de mig peu, però també pot ser molt més curt.

Pregunta 4: Ahir ens vas dir que el Dharma era per tot arreu, al voltant nostre. Em pregunto si la comprensió veritable del Dharma no la donen els fenòmens... i si els kusen i els sutres són una clau per tenir-ne la visió justa.

YR : A condició d’incloure el «jo» entre els fenòmens. No és només girar la mirada a l’exterior i comprendre els fenòmens, és comprendre’s un mateix com essent també un fenomen, un fenomen entre altres fenòmens, no una entitat especial. A més a més, estem en completa interdependència amb tots els fenòmens. El que ens diu l’observació dels fenòmens és que res no existeix fora de la interdependència de tots els éssers. I això és cert en el nostre microcosmos interior, la interdependència dels nostres òrgans del cos i de la ment, etc. I després també la interdependència del nostre cos-ment amb tot el que l’envolta. I això és així per a cada una de les existències. De manera que cada existència manifesta aquest mateix fenomen de la interpenetració total dels fenòmens, els uns amb els altres. I això és el que fa que a vegades s’utilitzin imatges que semblen incomprensibles, tals com “el cosmos sencer està contingut en un simple gra d’arròs”, per exemple. Que el macrocosmos estigui contingut en el microcosmos sembla impossible, però això vol dir simplement que el Dharma, la llei que governa aquest gra d’arròs, és la mateixa llei que governa tot l’univers. Aquesta llavor no està separada de tot l’univers.  És la manifestació de la mateixa interdependència amb les estrelles, les galàxies, etc., i amb un mateix, també. I és precisament l’ensenyament del famós “Sutra de la garlanda de flors”, l’Avatamsakasutra, on es diu que el que Buda va ensenyar just després del seu Despertar, és l’expressió d’aquesta comprensió: cada fenomen, cada Dharma, és idèntic a tots els altres. Com en un holograma, cada part és exactament la imatge del tot. Un gra d’arròs és la imatge de milions de galàxies, no és fonamentalment diferent... i evidentment, un mateix també, és important incloure’s en aquesta comprensió. La pràctica del zen és comprendre això un mateix, i treure’n totes les conseqüències en l’àmbit de la pròpia manera de viure. No és només tenir una espècie de mirada objectiva sobre els fenòmens, com si els miréssim ja sigui amb lupa, ja amb telescopi. I el que és interessant en l’ensenyament del budisme, és que el mateix mot Dharma designa justament els fenòmens, les existències –tots els Dharma-, i al mateix temps també designa la llei que governa la interdependència, que governa fonamentalment totes les vides i també l’ensenyament que emana de la comprensió d’aquesta llei que ho governa tot. Dharma té tres sentits en un de sol. Una sola paraula designa els tres sentits. I això és molt específic del budisme, precisament. És a dir, que no hi ha separació entre aquestes tres coses.

Pregunta 5 : Quina és la diferència entre Dharma i nirvana ?


YR : Comprendre profundament el Dharma és el nirvana, és a dir, l’extinció de totes les nostres il·lusions, les nostres causes de sofriment i el fet de poder viure en pau amb els fenòmens tal com són, i amb nosaltres mateixos tal com som. Estar en pau amb tots els Dharma, és fer realitat el Dharma, i per tant el nirvana... és el mateix.


Pregunta 6 : Sovint sento a dir una frase que tot i que d’una banda em sembla evident, a la vegada no li veig l’interès: « Només Buda coneix Buda »… I per completar la meva pregunta : donat que tothom té la naturalesa de Buda, em sembla una obvietat... en fi, que no veig quin interès té aquesta frase. 


YR : L’interès d’aquesta frase és que és quan comprenem veritablement aquesta naturalesa de Buda que podem conèixer Buda, comprendre Buda i fer realitat Buda. L’interès d’aquesta frase és, com t’ho diria? És tornant-nos nosaltres mateixos allò que en el fons som, que podem comprendre. Això vol dir que amb una ment ordinària, amb el nostre propi ego, si intentem comprendre què és Buda, què és el Dharma, doncs no serà possible. Cal tornar-s’hi, tornar-nos allò que en realitat ja som. Mentre que si funcionem amb un mental egoista, identificat amb el propi ego, aleshores estem separats del buda que som en el fons, i no podem comprendre què és un Buda, simplement ens farem unes concepcions, unes idees sobre buda. Les persones ordinàries es fan nocions, idees sobre el Despertar, sobre Buda, sobre el Dharma... L’expressió: “només un Buda coneix Buda” significa: el que ha fet realitat això, ho comprèn i ho pot compartir amb un altre que també ho ha comprès.

Per posar un altre exemple, nosaltres que practiquem zazen, no tenim necessitat d’explicar-nos-ho els uns als altres, perquè compartim la pràctica de zazen. Pel que fa a zazen, ens comprenem i shin den shin... no ens cal fer discursos sobre zazen... però si hem d’explicar què és el zazen a persones ordinàries, és a dir, a persones que no estan en la pràctica de zazen, doncs és gairebé impossible! Per comprendre profundament, cal realitzar-ho. És una invitació a practicar en aquesta dimensió... no amb la ment ordinària. És això el que vol dir. El principi del yui butsu yo butsu, vol dir que si practiqueu amb una ment ordinària, no podeu fer realitat, no podeu comprendre... cal abandonar el vostre esperit ordinari. I això és el que fem realitat quan seiem, quan ens concentrem en el cos, en la respiració, quan deixem de donar voltes als pensaments, inclosos els pensaments sobre la naturalesa de Buda, el Despertar i totes aquestes coses...

- De fet, la realització de Buda no pot ser la conseqüència d’un procés mental, és això?


- Sí, això és, és exactament això...


- Des de l’instant en què ens mantenim, en què intentem dues o tres vegades i després tornem a començar, en aquest moment podem dir a la persona, ens podem dir a nosaltres mateixos “només Buda amb Buda”... però en el moment en què practiquem incloent totes les imperfeccions que tenim, tots els nostres bonno, en aquest moment estem justament en aquest esperit... 


- Això depèn…


- Estem persuadits que finalment un mateix i els altres tenim una naturalesa de Buda, que evidentment desitgem poder expressar, és així, no?

- Això depèn: si durant zazen segueixes completament els teus bonno, no és en absolut una pràctica de Buda. És una pràctica de Buda des de l’instant en què deixes caure la ment que segueix els bonno. No ens equivoquem.   


Pregunta 7 : És sobre els mitjans hàbils. En general, ensenyem en grup, sobretot en el dojo. Com podem adaptar els mitjans hàbils per a una persona que es troba en un cas especial, però sense pertorbar els altres?

YR : I bé, en aquest cas, cal parlar amb la persona cara a cara... cal donar un ensenyament individualitzat, personalitzat. D’altra banda, això és el preferible en molts casos. Sovint, hi ha alguns dirigents de zazen que, en constatar que algú ha comès un error en el dojo, en comencen a parlar en el kusen. Moltes vegades, la persona que ha comès l’error no se sent en absolut al·ludida pel kusen. I, en canvi, tots els altres, pensen “sóc jo de qui està parlant?” [riures] I els hi entra una mica la paranoia! En aquest cas, si volem fer ús d’un mitjà hàbil, un mitjà apropiat per educar una persona, hem de dir a aquesta persona que volem parlar amb ella directament, cara a cara, dir-li el que li haguem de dir per tal que comprengui el seu error i canvïi... això forma part dels mitjans hàbils, precisament es tracta de no ensenyar sempre de la mateixa manera, amb un ensenyament per a 20, 30 persones, o per a 100 persones. Individualitzar de tant en tant l’ensenyament, pot voler dir fer dokusan, una trobada, una entrevista... és precisament tenir un ensenyament flexible, que s’adapti a les diferents situacions. És per això que el kusen no és el mètode més convenient, i la major part de les persones que dirigeixen un dojo només utilitzen el kusen, però el kusen és “per a tothom”, i encara més en zazen... la gent no té necessàriament ganes de sentir coses que no tenen res a veure amb la seva pràctica del moment, així doncs, en aquest cas, el mitjà hàbil és trobar el mitjà adaptat a cada persona i a cada situació.

Diumenge 4 de maig de 2008

Zazen de les 7h00

Aquest matí, deprés del zazen, a la cerimònia cantarem l’Hannya Shingyo, després el Kannon Gyo, i després els Quatre Vots del Bodhisattva. Aquesta cerimònia no és en absolut necessària. Només hi ha una cosa necessària, estar completament asseguts quan estem asseguts en zazen. Deixar-nos absorbir completament per la concentració en la postura, i deixar que es dissolguin en la respiració totes les nostres coagulacions mentals; mantenir-nos en la respiració, més que en els pensaments; quedar-nos en la vida, més que en les abstraccions, els conceptes. Si practiquem així, comprenem intuïtivament que tot el que constitueix el nostre petit ego és sense substància, que no hi ha res que es mantingui idèntic d’un instant a l’altre. Siguin quines siguin les nostres sensacions, les nostres percepcions, els nostres pensaments, tots neixen i moren a cada instant, apareixen i desapareixen. Res no es queda. I, quan practiquem zazen, ens harmonitzem amb aquesta vida sense llar. En comptes de lamentar-ho, acceptem amb joia aquesta realitat, que veiem com la porta, la gran porta de l’alliberació. No som alliberats pels pensaments, ni tan sols pels pensaments sobre el despertar, som alliberats per la realitat mateixa. La realitat de la vida, tots els fenòmens de la vida, són com el Gran Cos de Buda. Només és necessària una cosa: deixar caure tot allò que suposa un obstacle a l’obertura al Cos de Buda, que ens ensenya constantment. Quan cantem l’Hannya Shingyo, és Kanzeon, el Buda de la compassió, el que ensenya aquesta gran alliberació a Sariputra, deixeble que representa tots els arhat, aquells deixebles de Buda que busquen el despertar per a si mateixos, la sortida definitiva del món per a ells mateixos. Kannon li mostra que la seva saviesa és limitada, que totes les vies que ha estudiat, al cap i a la fi, són vacuïtat, i que aquesta vacuïtat és la gran porta de l’alliberació. No hi ha res a obtenir en el Dharma de Buda, cap satori, només mushotoku, una ment despullada de qualsevol avidesa. Això permet deixar caure allò que és obstacle per a l’esperit de compassió. Sense aquesta compassió que, com Kannon, escolta els sofriments dels éssers, cap saviesa és el despertar veritable, ja que aquest despertar veritable és el de sentir profundament la solidaritat amb tots els éssers vius, i sentir-nos moguts per un esperit que busca constantment tots els mitjans d’alleujar el seu sofriment. No es tracta de retre culte a Kannon, hem de practicar de tal manera que tinguem la capacitat de tornar-nos Kannon nosaltres mateixos. I, en el fons, tots els éssers són Buda i Kannnon, si no fos així la vida sobre la terra ja hauria desaparegut; però aquesta dimensió sovint és ofegada, oblidada. La nostra pràctica consisteix a despertar-la i alliberar-la. Cantar després de zazen l’Hannya Shingyo, el Kannon Gyo, és una manera de celebrar aquesta dimensió, la més elevada de l’existència humana. El món actual, amb tots els seus sofriments, té una gran necessitat d’aquest despertar.

Diumenge 4 de maig de 2008

Zazen de les 11h00


La sesshin és a punt d’acabar, però la pràctica del gyoji continua aquí a La Gendronnière. Aquesta nit, els nouvinguts s’uniran al grup de permanents, i practicaran junts la “setmana salut” amb Simone. Per a aquells que marxen, sovint és difícil tornar a la vida quotidiana. En una sesshin es reuneixen les condicions òptimes per a una pràctica harmoniosa. Tothom ha donat el seu temps, la seva energia a la pràctica de zazen, al samu i, sobretot, totes les energies s'han harmonitzat, ja que tots anem en la mateixa direcció de pràctica. Fins i tot, encara que a vegades es manifesti l’ego, gràcies a la pràctica de la Sangha, aquest és arrossegat més enllà de si mateix. El món de la vida quotidiana és molt diferent, és més dur. Sovint hi domina l’egoisme, la injustícia, la violència, fenòmens que fereixen la nostra sensibilitat. Això succeeix dins la família, a la feina, en la societat. Ho podem veure com obstacles a la continuació de la pràctica de la Via, i enyorar els dies al monestir, a la sesshin, on tot era en calma i harmonia. Però si enmig de les dificultats, us recordeu a vosaltres mateixos que tot l’univers és el Cos del Dharma de Buda, aleshores totes les situacions amb què ens puguem trobar són bons koans, ocasions d’aprofundir en la nostra pràctica, de practicar la paciència, de desenvolupar l’esperit de benvolença i compassió, fins i tot envers les persones que ens són hostils, i considerar-les com a bodhisattves. Allò que molesta el nostre ego, allò que el fereix, és també l’ocasió d’anar més enllà dels nostres propis límits, i així englobar tots els éssers en la continuació de la nostra pràctica de gyoji, amb tots els éssers i amb el vot d’ajudar-los.

De manera que cada lloc és un bon lloc, cada moment de la vida és un bon moment per a fer realitat la Via. Això és el que desitjo que fem realitat cada un de nosaltres.

Imprimeix Correu electrònic

We use cookies on our website. Some of them are essential for the operation of the site, while others help us to improve this site and the user experience (tracking cookies). You can decide for yourself whether you want to allow cookies or not. Please note that if you reject them, you may not be able to use all the functionalities of the site.