Molts satoris, molts despertars

Quan practiquem zazen, a través de la concentració en la postura del cos i de la concentració en la respiració, podem calmar la ment. Deixem passar els pensaments, deixem de discriminar entre el que és agradable i el que és desagradable, no ens aferrem als pensaments que apareixen, i no intentem eliminar-los. S’acaba la lluita. La ment està en pau i es torna clara. Però no hem de confondre aquesta pau de la ment, que procura un cert benestar, amb la realització del despertar, perquè aquesta pau de la ment està condicionada per la nostra manera de concentrar-nos en el cos i la respiració.


Quan el Mestre Dogen diu que la pràctica de zazen no és en si mateixa una pràctica de meditació, sinó la realització del despertar suprem, vol dir que en zazen, no només la ment està en pau, sinó que a través de la claredat de la consciència de zazen, tenim la comprensió íntima i profunda de la vacuïtat. I aquesta comprensió sí que és un despertar sostingut. No és només un respir, un moment de pau en l’agitació quotidiana. El mateix Shakyamuni Buda ja advertia als seus deixebles que no s’aturessin en la realització del Samadhi, és a dir, en aquesta gran concentració, que és un estat condicionat. Sinó que els animava a anar més enllà, vers la realització de la Prajna Paramita, la Gran Saviesa, que prové de la visió clara de la vacuïtat de tot el que constitueix no només el nostre ego, sinó també tot l’univers, amb el qual estem en interdependència.
En el capítol Maka Hannya Haramitsu, el Mestre Dogen diu: “Prajna Paramita és Buda, i Buda és Prajna Paramita.” I en adreçar-se a Subhuti, afegeix: “¿No és cert que el despertar del Thatagatha, és a dir, del Buda, ve de la Prajna Paramita? A més a més, els bodhisattva, els grans éssers, mahasattva, els pratyeka buda, els arhat, i aquells que han arribat als diferents graus d’alliberació, nanagamine, sakadhagamine o sottapana, tots provenen de Prajna Paramita. I fins i tot les Deu Bones Accions –és a dir, respectar els preceptes-, els quatre tipus de meditació, els cinc poders sobrenaturals, les quatre formes de meditació sobre la vacuïtat, tot això prové també de la Prajna Paramita. Per tant, tots els budes no són més que Prajna Paramita. I la Prajna Paramita no és altra cosa que la totalitat del Dharma de Buda.”
I com que a vegades s’expliquen els ensenyaments del Buda amb quatre ratlles, cal que ara entrem una mica més en el detall. Shakyamuni va dir que tots els bodhisattva, els mahasattva, els pratyeka buda i els ahrat, i aquells que havien arribat als diferents graus d’alliberació, provenien de Prajna Paramita. Dit altrament, encara que hi hagi diferències en la comprensió dels deixebles de Buda, tots provenen de la mateixa font, llur comprensió prové de la mateixa font. Aquesta està, simplement, més o menys aprofundida en llurs vides. I la comprensió prové de la pràctica de zazen, no només amb la gran concentració, sinó també amb la visió clara, la visió justa de la vacuïtat, i, per tant, el consegüent deixar anar de tots els nostres bonno, les nostres il·lusions, els nostres aferraments. Però aquest deixar anar no és immediat i total. És per això que hi ha diferents graus. I especialment entre els estats d’anagamine, sakadhagamine, sattapana, que són etapes de la comprensió dels deixebles, fins a l’estat d’ahrat, en el Hinayana. Cada etapa està caracteritzada per un cert grau d’alliberació en relació als bonno, fins a la puresa perfecta de l’estat d’ahrat. I, per tant, cada un d’aquests tres estats, fins a l’estat d’ahrat, són etapes que qui les ha franquejades, o bé només renaixerà un cert nombre de vegades, o bé una sola vegada, o bé ja no renaixerà més en aquesta vida per aconseguir l’alliberació, el nirvana.
Evidentment, en la pràctica del zen, no pensem en aquests termes. Ensenyem el shin jin datsu raku, el deixar anar, l’abandó de tots els aferraments del cos i de la ment.
Sobre això, el Mestre Nyojo ensenyà a Dogen que cada vegada que un practicant de zazen abandona ni que sigui una il·lusió, un aferrament, es troba amb Buda cara a cara, és a dir, que en el moment que deixa anar, que abandona un bonno, es torna semblant a Buda.
Això vol dir que hi ha nombrosos satoris, nombrosos despertars. I que això ha de ser constantment renovat, continuat en el gyoji quotidià. És en l’aquí i ara que es fa realitat, però no ens preocupem de naixements futurs, del nirvana després de la mort. Només de l’estat de la nostra ment aquí i ara. Què és el que em té lligat aquí i ara, i com me’n puc alliberar? Com puc travessar aquest món d’il·lusions i alliberar-me’n, sense esperar la realització d’un estat futur, sinó aquí i ara?
D’altra banda, en aquesta descripció es fa també menció dels bodhisattva, mahasattva, pratyeka buda, ahrat.
*Els mahasattva són Gran Éssers, grans bodhisattva. Els bodhisattva mateixos són aquells que practiquen les Sis Paramita i, d’una vida a l’altra, es consagren a ajudar tots els éssers a alliberar-se. Alguns diuen que sacrifiquen llur despertar, llur nirvana, que el deixen per a més endavant per poder ajudar els altres ara, però en realitat, en llur gran compassió, ja estan totalment desperts, alliberats. No és un sacrifici en absolut.
*Els pratyeka buda són els desperts solitaris, cosa que vol dir que no és impossible despertar sense mestre. Però en aquest cas, no hi ha transmissió rebuda, ni transmissió als altres, hom es queda sol. Aquesta realització no és tan apreciada pel budisme Mahayana.
*Els ahrat són grans monjos desperts. És fals dir que no tenen compassió. En els monestirs zen del Japó sempre hi ha un lloc on reposen les estàtues dels grans ahrat. Per exemple, Ananda i Mahakashyapa eren ahrat. I en realitat aquests ahrat estan també completament animats per la compassió. Sinó no serien desperts. Però en la visió antiga del budisme, llur acció desperta, llur compassió, es limita a aquesta vida, ja que després de morir no tornaran a renéixer, a diferència dels bodhisattva.
Pel que fa al Buda, per exemple Shakyamuni, és fals dir que després de morir es va extingir totalment, que va desaparèixer d’aquest món. En el Sutra del Lotus declara que sempre ha estat despert, i que s’hi mantindrà per despertar els éssers d’aquest món. Senzillament, reapareix sota diferents formes, a través dels bodhisattva, els mestres que es consagren a transmetre el Dharma, a ajudar els altres.
Tot això és per dir que en la pràctica de zazen, no n’hi ha prou amb la concentració. Cal practicar l’observació justa, tal com recordava el mestre Deshimaru. Aquesta observació justa és la que permet despertar a la vacuïtat de totes les nostres causes d’aferrament i de sofriment. És el que permet aquí i ara l’alliberació veritable. És el que fa que zazen sigui despertar. Segurament haureu sentit dir això moltes vegades, però l’important és practicar-ho a cada instant, recordar-s’ho un mateix.

Roland Yuno Rech

 

Etiquetes: Roland Yuno Rech

Imprimeix Correu electrònic

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline