Més enllà dels obstacles

Més enllà dels obstacles

Quan anem a fer una sesshin, deixem la nostra casa, la nostra família. Marxem de viatge, per arribar al lloc de la sesshin. I aquest lloc, des del moment que hi instal·lem el dojo, i que hi practiquem la Via, es converteix en un monestir. Cada persona que hi practica experimenta la vida de monjo, com a mínim durant els dies de la sesshin. Ens tornem shukke, lluny de casa, de la nostra família, som com un monjo o una monja, és a dir, Un amb la Via, i ens concentrem totalment en la pràctica de cada instant, ens oblidem del passat, i no esperem el futur. Entrem en contacte amb la vida real, aquí i ara, la vida sense separació, la vida més enllà de les nostres fabricacions mentals, que deixem caure a cada expiració.

En el Koshoji koroku, el Mestre Dogen diu: “Practicar la Via en el temple de Kuanin, o en el temple de Shanglan –són dos temples on el Mestre Joshu havia estat shusso- és ser un monjo mendicant que viatja.” I afegeix, “i també és així quan visitem temples famosos o mestres zen, sempre que utilitzem completament les nostres sandàlies de palla. I què és un monjo mendicant que viatja? És el cos i la ment abandonats: datsu raku.”

En l’ensenyament del Zen, encara que sovint es parli de monjos antics, d’antics mestres, de temples de la fi del món, de la Xina de fa mil cinc-cents anys, en realitat sempre estem tractant de nosaltres mateixos, aquí i ara, perquè tots som monjos mendicants que viatgem. La nostra pròpia vida és un viatge, no només entre el naixement i la mort, sinó també entre la mort i un nou naixement, fins a l’infinit.

Marxar de viatge està més enllà d’anar i venir sobre la terra. El que anomenem henzan, és com marxar de pelegrinatge. És harmonitzar-se amb la Via, amb el fet que tot l’univers només és el cos del Dharma de Buda, és a dir, la realitat profunda, tal com és.

Quan marxem de viatge, anem a trobar aquesta realitat, i abandonem els nostres hàbits mentals, els nostres aferraments egòtics. La nostra ment s’obre a l’experiència de la realitat de cada instant. Aquesta obertura es fa realitat en el que Dogen anomena cos i ment despullats –shin jin datsu raku.

I per això cal practicar amb la més gran de les energies, i posar tota la nostra atenció a la pràctica de cada instant. Si durant zazen, no fem més que ruminar les nostres preocupacions quotidianes, si es practica amb tebiesa, amb feblesa, dubtant, aleshores s’està ben lluny del henzan veritable. Si rebem amb fervor l’ensenyament, i si posem tota l’energia a practicar-lo, i ens concentrem en cada cosa a cada instant, amb una sola ment, aleshores ens tornem íntims amb l’essència de la Via. És el sentit de henzan. El sentit d’aquest viatge és el de fer realitat la Via veritable que no depèn de cap lloc, que no depèn del fet d’anar o venir, aquí o allà. La Via es fa realitat sempre aquí i ara. Fer-se Un amb això és zazen.

La Via està sota els nostres peus. Consisteix a tornar a la realitat veritable de la nostra vida, més enllà dels nostres somnis, i dels nostres condicionaments.

El Mestre Nyojo deia: “Sanzen –és a dir, la pràctica profunda del Zen- és cos i ment deixats anar. No hi ha cap necessitat de cremar encens, de recitar pregàries o mantres, d’infligir-vos mortificacions, o recitar sutres. Es tracta només de seure amb una sola ment, shikantaza.” I com que Dogen li va preguntar, “però que és cos i ment deixats anar?”, Nyojo va respondre, “és zazen.”

Dit d’altra manera, no hi ha cap altre zazen que el zazen en què abandonem totalment cos i ment. Si no es produeix aquest abandó, no és el veritable zazen. Però quan es produeix, aleshores és la realització del despertar, en el mateix moment de deixar anar.

Deixar anar què? Tots els nostres desigs il·lusoris, de possessió, de sexe, de menjar, de fama, fins i tot de son. Això no vol dir que no tinguem necessitat de menjar, de dormir, de sexualitat, però aquestes necessitats no s’han de transformar en desigs il·lusoris. És a dir, no ens hem de creure que el sentit de la nostra vida és satisfer-los, i que més enllà d’això no hi ha res, com molta gent pensa actualment, en aquesta societat materialista. Només els diners, el poder, el plaer. No és que aquestes coses siguin un mal en elles mateixes, sinó que des del moment que hom s’hi aferra, hom s’allunya d’una realització molt més profunda, d’una vida en harmonia amb el Dharma, amb la realitat profunda. I sense aquesta harmonia no hi ha en aquesta vida una autèntica felicitat estable.

Si hom no s’harmonitza amb la naturalesa veritable de la pròpia existència, no s’està mai satisfet, sempre s’està buscant una altra cosa. S’està literalment alienat. Un es torna algú diferent d’un mateix, presoner dels objectes i dels éssers, que el redueixen a l’estat d’objecte.

En canvi, si practiquem el zazen amb shin jin datsu raku, aleshores tots els obstacles de la nostra vida s’eliminen d’un sol cop, tot el que ofusca la nostra ment: l’avidesa, la còlera, la mandra, la susceptibilitat, i el dubte. Aquests obstacles, que no ens deixen mai en pau, obstaculitzen la nostra realització de la Via, la nostra reconciliació amb la nostra veritable naturalesa. I això no es pot fer realitat a través de la nostra consciència personal, del nostre ego, amb la voluntat, sinó només quan deixem anar, lliurant-nos completament a la pràctica de la Via. Cos i ment en unitat. Aquesta pràctica ens arrossega literalment més enllà de nosaltres, més enllà dels límits del nostre petit ego. Aquest és el sentit de la Via

Sesshin, Pégomas, gener 2012

Etiquetes: Roland Yuno Rech

Imprimeix