Practicar amb el cos i la ment

Mestre Roland Yuno Rech - Sesshin de Vallon (Vosges), abril 2012

enfant-balleFem la sesshin per aprofundir en la pràctica de la Via, amb la totalitat del cos i de la ment.
Posem tota la nostra energia en la pràctica de cada instant.

Sense aquest compromís, la Via es queda en un somni, no s’arriba a fer realitat. La realització és una qüestió de l’instant, d’un d’instant darrere l’altre. Un instant darrere l’altre, tornar al cos, un instant darrere l’altre, tornar a la realitat d’aquí i ara, sense esperar res per a més tard. La pràctica ha de ser completa, perfecta a cada instant, sense que hi falti res, sense esperar res d’aquesta pràctica. En la pràctica de zazen s’abandona la ment que sempre està esperant alguna altra cosa. Aquesta ment s’anomena el mental dualista, i fa sempre les coses pensant en una altra cosa, com si l’aquí i ara només servís per esperar alguna altra cosa, en un altre lloc, i més tard. Aquesta actitud crea una fossa, una separació irremeiable entre la pràctica i l’acompliment, i esdevé font de nombrosos dubtes, perquè, en aquest moment, la pràctica no és una pràctica veritablement desperta i, evidentment, hom troba que hi falta quelcom que s’espera obtenir més tard. I, en canvi, és aquesta mateixa espera la que impedeix la realització.

Quan seiem en zazen ho hem d’abandonar tot, perquè no hi ha necessitat d’altra cosa que d’estar plenament asseguts, aquí i ara. Els que fa temps que practiquen, ja han escoltat aquest ensenyament moltes vegades, però no n’hi ha prou amb escoltar-lo i memoritzar-lo, cal actualitzar-lo constantment, fer-lo realitat concretament, a través de la totalitat del cos i de la ment. La pràctica consisteix a tornar a la nostra veritable condició normal, és a dir, a funcionar de manera harmoniosa amb el Dharma, a viure plenament la nostra interdependència amb tots els éssers, i a deixar caure el nostre ego, que crea separacions i obstacles. Aleshores és quan realment podem despertar, veure la realitat tal com és.

Podem despertar de les nostres il·lusions, en veure-les desfilar sobre la paret de zazen i, sobretot,  podem despertar a la realitat, a la realitat de la nostra vida sense cap separació, en què cos i ment estan sempre junts, en què jo i els altres no estan mai completament separats i, sobretot, en què cada instant de pràctica és un instant de realització.  És el que ensenyava constantment el Mestre Dogen. Encara que el seu ensenyament tingui ja 800 anys, el seu valor és perfectament actual. A cadascú li correspon comprovar-ho amb la pròpia experiència.  No n’hi ha prou amb creure-s’ho o pensar-hi, cal intentar viure-ho i veure què passa.

En el Shinjin gakudo, el Mestre Dogen examina els dos aspectes de la pràctica: la pràctica amb la ment, i la pràctica amb el cos. Evidentment, el cos i la ment no estan mai separats. Són dos aspectes de la mateixa realitat que ens constitueix. Quan practiquem zazen, estudiem la totalitat d’aquests aspectes. No ens limitem a un sol costat. Tot el nostre ésser participa de la pràctica. No hi ha res que es quedi a l’exterior.

Dogen ens diu: “Estudiar amb la ment, vol dir estudiar amb els diferents aspectes de la ment, tals com la consciència, el cor (l’emoció) i l’intel·lecte.” Sovint, tenim tendència a rebutjar l’intel·lecte. Però l’intel·lecte també pot contribuir a estudiar la Via, a condició que no ens aferrem a les nocions. Per exemple, comprendre que “tot és impermanent”, no s’ha de quedar en una comprensió intel·lectual. Ara bé, comprendre-ho intel·lectualment ja és un primer pas. De la mateixa manera, l’intel·lecte ens pot ajudar a comprendre “tot és sense substància fixa, tot és vacuïtat.” Quan practiquem zazen, la comprensió intel·lectual s’aprofundeix. Es torna una comprensió a través de la totalitat del cos i de la ment. La consciència hi contribueix, perquè es posa a funcionar a la manera hishiryo. Pensem sense aferrar-nos als pensaments. I així, ens harmonitzem naturalment amb la impermanència. El que era una comprensió intel·lectual, es torna la realitat de la nostra vida d’aquest instant. En la consciència durant zazen, tot apareix i desapareix, d’un instant a l’altre. Res es queda. Aleshores desapareix la nostra tendència a aferrar-nos a les nocions, a les concepcions. El nostre cor, la nostra capacitat de sentir la realitat íntimament, s’obre. Fins i tot els sentiments, la lamentació de veure desaparèixer les coses o els éssers que estimem, ens ajuda a fer realitat la Via, perquè ens fa comprendre què és el sofriment de tots els éssers. I això ens permet desenvolupar un estat d’esperit compassiu. Si un mateix no sent la tristesa de la impermanència, no podrà comprendre què és el que fa sofrir els altres. Sentir-la no és un obstacle, no és quelcom que haguem de lamentar o d’eliminar, ans al contrari, és una ocasió d’obrir la nostra ment i el nostre cor, i això contribueix a desenvolupar l’esperit del despertar.  L’esperit del despertar no és només una aspiració al despertar, també és sentir sincerament el vot d’ajudar tots els éssers a resoldre els sofriments relacionats amb la impermanència, i compartir la pràctica junts.

Quan practiquem zazen, entrem en ressonància amb la Via. Aleshores tot contribueix a desenvolupar l’esperit del despertar. I, de manera natural, volem prendre refugi en la gran Via dels budes i dels patriarques, i comprometre’ns profundament en la pràctica que ens han transmès. No hi ha res que ens sembli més important que això.

És el que experimentem durant una sesshin, en què ens tornem profundament íntims amb la ment. La paraula sesshin vol dir això: setsu vol dir “tocar, tornar-se un amb, tornar-se íntim.” Però, a la vegada, comprenem que aquesta ment és inaprehensible. Altrament dit, ens tornem íntims amb el caràcter inaprehensible de la nostra ment, cosa que ens ajuda a deixar anar els nostres aferraments, les nostres il·lusions, perquè percebem que en si mateixes són sense substància. Tanmateix, en el zen hi ha un ensenyament que diu que els Tres mons són només ment. Aquests Tres mons són, a la vegada, el món del passat, del present, i del futur, però també l’anomenat món dels desigs, el món de les formes i el món sense forma. Dir que aquests Tres mons són només ment, evoca la intuïció del fet que aquests mons en els que vivim no tenen realitat pròpia, substancial. L’experiència que en tenim depèn del nostre estat d’esperit.  Dir que són només ment significa que no podem agafar llur realitat pròpia. Tot el que podem percebre és que la nostra ment és capaç de percebre. El món en si mateix es manté més enllà de tota possible obtenció. És el que anomenem la realitat tal com és, és a dir, més enllà del que en puguem pensar, que roman misteriosa. El que anomenem els Tres mons són també els mons de la il·lusió, el món tal com és percebut per l’ésser no despert. Per exemple, quan parlem del món passat, i pensem en el passat, pensem en alguna cosa que ja no existeix, que s’ha tornat completament inaprehensible.  I, en canvi, sovint sofrim per fets del passat. Sovint ens posem malenconiosos pel passat que ja no tornarà mai, pel temps en què hi havia éssers que estimàvem i que ja no hi són. El món futur encara no existeix. Només està format per les nostres projeccions mentals, que estan condicionades pels nostres desigs, o les nostres pors.  Sovint sofrim o ens inquietem en relació al futur, com si fos la realitat, mentre que en realitat tan sols és un somni. Altres vegades, podem sentir un gran desig en relació a un esdeveniment futur que esperem, i que ens omple d’esperança, això ens pot fer feliços, però ens fa oblidar el viure aquí i ara. S’està com absent, perdut en els somnis. La saviesa, doncs, és viure aquí i ara. Però fins i tot aquest aquí i ara és inaprehensible. Només està fet de l’aparició i la desaparició ràpida de tots els fenòmens. La punta del moment present és un fenomen extremadament fugitiu, com l’escuma sobre la cresta de l’onada. Sigui com sigui, la nostra manera de sentir i viure aquests Tres mons, tots els pensaments, totes les emocions, i els sentiments que ens puguin provocar, depèn totalment del nostre estat d’esperit. Si la  nostra ment està agitada per l’odi, la gelosia, l’enveja, els Tres mons esdevenen un infern. Si la nostra ment està alliberada dels verins que són l’odi i l’avidesa, aleshores els Tres mons es tornen mons de pau, de nirvana. A vegades, es descriu els Tres mons en aquests termes: “mons de desigs, mons de formes, i mons sense forma.” El món dels desigs és el món ordinari, de la vida quotidiana, en el qual, en general, hom s’esforça a perseguir i a apropiar-se d’allò que li agrada, o intenta fugir, evitar i rebutjar el que no li agrada. Per aquesta raó, en aquest món dels desigs sovint la gent està cansada, perquè està sempre en tensió, sempre tensa per l’avidesa i per la por.

Quan seiem en zazen, podem comprendre que aquest món dels desigs és un món imaginari, només és el producte de les nostres fabricacions mentals. Un món limitat per la nostra ment discriminativa. Eventualment, podem experimentar el món de les formes, que a vegades anomenem el món de les formes pures, és a dir, el món en què ja no projectem les nostres emocions, els nostres desigs, i les nostres aversions, en relació a les formes. I a vegades prenem això pel nirvana. Però aquest món de formes pures està condicionat per la nostra meditació. La major part del temps, quan sortim del zazen, tornem a caure en el món dels desigs i les aversions. I a conseqüència d’això, succeeix que aspirem al món sense forma, el món de la vacuïtat. Alguns tipus de meditacions budistes ajuden a fer realitat aquest móns sense forma, i es concentren en la vacuïtat de totes les formes. Però l’estat de la ment resultat d’aquesta meditació, també està condicionat per la meditació. Fins i tot el món sense forma no és el nirvana veritable, només és un estat de consciència impermanent, un d’aquests Tres mons que només són ment. Si comprenem això íntimament, no es produeix cap aferrament per cap d’aquests Tres mons. La nostra ment es troba instantàniament alliberada dels Tres mons, que només són fruit de les nostres construccions mentals.

Aleshores podem anar lliurement pel món i comprendre que la Via existeix per tot arreu, no en un lloc especial, no en un estat especial de la ment, sinó en la pràctica de deixar anar totes les il·lusions a cada instant. I tots els fenòmens que ens trobem a cada pas ens conviden a fer-ho. És el final del nostre divagar, l’henzan veritable, el final del pelegrinatge en la recerca de la Via. La Via existeix per tot arreu, i per entrar-hi  no hi ha cap porta que s’hagi de travessar. N’hi ha prou senzillament amb seure.

 

Etiquetes: Roland Yuno Rech

Imprimeix Correu electrònic

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline