Les Quatre Nobles Veritats

Les Quatre Nobles Veritats són l’ensenyament original de Buda Shakyamuni, formulades en el sermó de Benarès. En general es resumeixen així:

1.- El sofriment existeix (en pali: dukkha).

2.- La ignorància és causa de sofriment.  Aquesta ignorància, que pot prendre la forma d’avidesa o d’odi, significa no veure les coses tal com son, és a dir, insubstancials i impermanents.

3.- La cessació del sofriment causat per la ignorància és possible. La pau, o nirvana, es fa realitat quan la ignorància, l’avidesa i l’odi deixen de dirigir-nos.

4.- Hi ha una Via per aconseguir-ho, que suposa vuit aspectes: la comprensió justa, el pensament just, la paraula justa, l’acció justa, el mode de vida just, l’esforç just, l’atenció justa i la meditació justa.

Molt sovint diem: el Dharma és zazen. Zazen és només seure, això sembla bastant senzill, però zazen no és evidentment una gimnàstica, ni una tècnica de relaxació, és la manifestació del despertar i, alhora, la Via per a fer-lo realitat.

Aquest despertar de Buda va ser expressat pel mateix Buda, la primera vegada, a través de les Quatre Nobles Veritats. Era la primera vegada que s’expressava, fou el seu primer sermó, a Sarnath (prop de Benarès), uns dos mesos després del seu despertar. Al principi havia dubtat de transmetre-ho, perquè pensava que allò que havia fet realitat practicant zazen anava tan a contracorrent de la ment ordinària, que ningú el podria comprendre. Però finalment es decidí, i escollí els cinc companys d’ascesi per a instruir-los.

Abans de concentrar-se i despertar en zazen, Buda havia intentat les pràctiques de mortificació, després s’adonà que allò no conduïa enlloc. En aquella època, a l’Índia, tothom estava convençut que no podia haver-hi alliberació, ni despertar, sense infligir-se fortes mortificacions. Era una opinió generalitzada en totes les religions. D’una banda, hi havia les pregàries –les cerimònies-, i de l’altra, les mortificacions; eren les dues grans vies. Va abandonar tot això per dedicar-se a zazen. Al principi, quan els seus companys el van veure arribar, el van menysprear perquè consideraven que havia abandonat literalment la recerca de la Via. És per aquesta raó que des del principi va sentir la necessitat d’explicar-los de quina manera havia fet realitat el despertar. Per començar, va afirmar que havia fet realitat el despertar, però abans de parlar del contingut d’aquest despertar, del sentit del despertar, els parlà de la Via del Mig, és a dir de la pràctica.

Va criticar la via ordinària dels que pensen que la felicitat consisteix a perseguir els objectes de desig –que és la via de la nostra civilització materialista moderna-, i va dir que això no porta a una felicitat estable, però que tampoc hi porten les mortificacions. Va parlar de la Via del Mig, que s’anomena Òctuple Camí, és a dir, la pràctica dels preceptes, l’ètica, la meditació i la saviesa, en tres capítols. En el Zen això s’anomena kai jo e.

El que és interessant d’això, és que Buda va sentir la necessitat de mostrar el camí de com havia arribat ell al despertar; no pas què havia vist en el seu despertar, sinó com hi havia arribat. El que és interessant per a nosaltres, quan ensenyem el zen, és mostrar primer el camí, la pràctica, i deixar que la gent descobreixi després, a poc a poc, l’horitzó que se’ls obre a partir de la pràctica. I és al final que parlarem de l’Òctuple Camí, que reprendrem les Quatre Nobles Veritats tal com ell les explica.

La primera veritat –tradicional- és el sofriment, que s’anomena dukkha. En el Sutra de Benarès, Buda descriu dukkha com el naixement, la malaltia, la vellesa i la mort. De manera que estar separat del que ens agrada o del que estimem, és dukkha; haver de suportar el que no ens agrada o no estimem, és dukkha; i, finalment, els cinc agregats són dukkha, sofriment. Les persones que no se senten budistes i que voldrien que el Zen no formés part del budisme, tenen certa reticència a considerar que la vida –fins i tot el naixement- sigui sofriment. Els sembla una filosofia pessimista, una mena de negació de la vida. Com que la vida és sofriment, cal acabar amb la vida. Però en realitat, dukkha té un sentit molt més ampli, més profund, és important comprendre que no és només l’acceptació del que tothom reconeix, és a dir, de la malaltia, la vellesa i la mort (tothom està d’acord amb això), sinó també haver de suportar el que no ens agrada, o no estimem; i haver de perdre el que sí que ens agrada, o estimem... això és dolorós.

Que els cinc agregats d’aferrament siguin dukkha, implica una altra dimensió. Perquè finalment els cinc agregats són tota l’existència. Tot allò que existeix se situa en el camp dels cinc agregats. El primer agregat, rupa, és la matèria, la forma, que inclou el cos, però també tot l’univers material, el món de les formes; i la relació entre el cos i el món que ens envolta, amb l’univers. Els quatre agregats següents són més específicament allò que anomenem ego, la personalitat, la persona, que experimenta sensacions agradables o desagradables, que té percepcions, que té construccions mentals, desigs, voluntats, i finalment la consciència, que és consciència dels altres agregats. Tot plegat constitueix la persona, i quan Buda diu: “els cinc agregats d’aferrament són dukkha”, sembla voler dir que tota la vida és dukkha. Tot el que existeix és dukkha. Per a Buda això és la realitat. Però això no vol dir que estiguem parlant d’un dolor, o d’un sofriment constants. I és que dukkha també vol dir impermanent, sense substància, condicionat, i per tant limitat, això és tot el que significa dukkha. També vol dir imperfecció, insatisfacció, i comprendre això és fer realitat la ment de Buda, l’esperit del despertar.

Per exemple, al principi del Gakudo-yo-jinshu, Dogen diu: “L’esperit de Buda, l’esperit del despertar, apareix en contemplar la impermanència.” Si no tenim constantment present aquesta impermanència a la ment, no hi ha bodaishin, i sense bodaishin, no hi pot haver despertar veritable.

La causa de dukkha no és fora, ni dins de dukkha, és a dir no hi ha pecat original, o vés a saber quina mena de destí extern a l’home. L’origen de dukkha, tal com es diu en el Sutra de Benarès, es troba en l’avidesa, en el desig dels objectes dels sentits, però també en el desig d’existència i en el desig d’inexistència.

Això últim es podria interpretar com un desig d’anorreament, de deixar de viure, com algú que creu que suïcidant-se farà desaparèixer el sofriment. Dins del desig d’inexistència hi ha el desig que les circumstàncies que ens són doloroses deixin d’existir, o bé que nosaltres deixem d’existir en les circumstàncies que ens són doloroses. Es tracta de tot allò que és de l’ordre del rebuig, del voler separar-se, separar-se de dukkha, per exemple. És un fenomen que s’autoalimenta, dukkha existeix dins el mateix dukkha. Si intentem comprendre l’origen de dukkha, no podem dir que la set sigui l’origen, la set en si mateixa està condicionada, lligada a les causes, a la ignorància i al contacte dels òrgans dels sentits amb els objectes. I aquí entrem, si volem intentar veure l’origen del sofriment, en la descripció que Buda va fer de les Dotze Causes interdependents, per les quals veiem que l’origen és inabastable. Tot i així Buda anuncià la possibilitat de cessació.

Pel que fa a la cessació, Buda proclamà que ell l’havia experimentat i fet realitat. La va descriure com la cessació de la set, és a dir el fet d’abandonar-la, de renunciar-hi, d’alliberar-se’n. Aquesta alliberació s’anomena nirvana, l’extinció. Podem fer-ne l’experiència, nosaltres? Jo crec que sí. En la pràctica del Zen, és l’experiència de l’estat de consciència hishiryo, la consciència hishiryo en zazen que el Mestre Sosan havia descrit com ni avidesa, ni odi, ni elecció, ni rebuig. És el que Buda va anomenar la cessació, el nirvana.

Però el nirvana no és només un estat psicològic de pau, també significa fer realitat la veritat última, que no pot ser abastada pels conceptes i, per tant, no pot ser descrita. I aquí retrobem el gran tema de l’ensenyament del Zen, en què l’única cosa important és el despertar. Però el despertar no pot ser descrit, allò a què despertem no pot ésser explicat. En el Zen, l’origen de la transmissió del Dharma no està situat en el sermó de les Quatre Nobles Veritats, sinó en la coneguda escena en què Buda després de la prèdica, s’atura, pren una flor i la fa girar entre els seus dits. Mahakashyapa somriu i Buda diu la famosa frase: “Posseeixo l’Ull del Tresor de la Llei Veritable i l’Esperit serè del nirvana, i ara ha estat transmès a Mahakashyapa.”

Aquest esperit serè del nirvana és l’experiència íntima que podem fer quan realment practiquem la consciència hishiryo durant zazen. És el punt essencial, i que no es pot explicar. Ja que, per bé que hi ha una pràctica que ens hi porta, el despertar no està causat, condicionat per aquesta pràctica. La pràctica no és la causa del despertar. És un punt molt delicat. És molt difícil explicar-ho. Totes les paraules, les nocions, els conceptes, funcionen dins la dualitat. Voler explicar amb paraules una cosa que no és una cosa, una experiència que no es deixa empresonar pels conceptes, és impossible. Ens trobem en la situació paradoxal en què, quan creiem haver dit exactament el que volíem dir, ens estem posant un parany a nosaltres mateixos i enganyant als altres, perquè estem pensant que allò que és inaprehensible, ha estat obtingut.

L’últim aspecte del Sutra de Benarès és la famosa descripció de l’Òctuple Camí (que, en realitat, Buda va fer al principi, com ja he dit) i que Buda va anomenar la Via del Mig. Suposa vuit pràctiques:

-La comprensió justa del Dharma, és a dir de la realitat vista a partir d’una pràctica desperta.

-El pensament just, que inclou la saviesa i la compassió, que es manifesten quan ja no estem limitats pel nostre ego.

-La paraula justa, sincera i benvolent.

-L’acció justa, en harmonia amb el despertar, tal com s’expressa en els preceptes.

-El mode de vida just: la manera de satisfer les nostres necessitats sense perjudicar els altres éssers vius.

-L’esforç just: l’energia que posem per aturar la causa del sofriment i per practicar el que és beneficiós per als altres, i per a un mateix.

-L’atenció justa: estar present, atent a si mateix, als altres i al que fem, conscients de les conseqüències dels nostres actes i de les nostres paraules.

-La meditació justa: la pràctica de la concentració i de l’observació, que ens harmonitza aquí i ara amb el Dharma, l’ordre còsmic.

Una última cosa: les Quatre Nobles Veritats no se situen totes al mateix nivell. Totes han de ser compreses, però amb la segona, per exemple, no n’hi ha prou amb comprendre-la, comprendre quina és la causa del sofriment. Cal posar tota la nostra energia per arribar al final d’aquest sofriment, i extraure, anihilar, les causes del sofriment. Igualment, l’extinció del sofriment –el nirvana- no és res que calgui pensar, un estat sobre el qual puguem somiar, o una realitat metafísica que intentem definir ni que sigui per la negació, sinó que cal fer-la realitat.

Quant a l’Òctuple Camí, no n’hi ha prou amb explicar-lo i comprendre’l, cal practicar-lo, durant tota una vida, i potser més i tot, amb una grandíssima energia, i sense creure que la Via del Mig consisteixi a practicar tranquil·lament. La Via del Mig, que exclou les mortificacions, no exclou l’esforç, tot al contrari, suposa un esforç constant per tal que les Quatre Nobles Veritats no es mantinguin abstractes, sinó que esdevinguin la realitat concreta de la nostra vida.

Etiquetes: Roland Yuno Rech

Imprimeix Correu electrònic

Cookies make it easier for us to provide you with our services. With the usage of our services you permit us to use cookies.
Ok Decline